Dijous 18 de març del 2021, 19h (on-line)
Rememorarem la revolta coneguda com La Comuna de París que enguany fa 150 anys.
– Dolors Marín Silvestre que ens parlarà de les seves protagonistes.
– Jordi Martí Font que ens explicarà l’impacte que varen tenir aquests fets als PPCC.
http://fll.sants.org/a/comuna
#Fll #Comuna150 #Commune1871
Aquesta activitat forma part del Febrer Llibertari del 2021
L’any 2014 es van realitzar a l’Espai Obert unes jornades sobre memòria històrica per segon any consecutiu. Aquestes jornades portaven el nom de La Rosa de Foc. Ara, gairebé sis anys després podem veure els vídeos de les xerrades que es van fer en aquella segona edició, com ja es podia fer amb les de l’any anterior.
Podeu veure aquestes xerrades a: https://larosadefoc.cat
Rastres de desperfectes causats per explosió d’obús disparat des de pl Espanya en l’edifici conegut com “La Reforma” a la cantonada del carrer de Sants amb el carrer de Riego. Aquest edifici acollia la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant. El dia abans, aquell 19 de juliol de 1936, les tropes feixistes varen prendre la plaça Espanya, fins on es desplaçaren l’esquadró 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa. A la plaça hi ha una caserna de la Guàrdia d’Assalt que defensen les companyies 45a, 46a, 47a i la 2a companyia d’especialitats. L’obús impactà al lloc on es troben un grup de socis de l’entitat que, aliens als moviments d’aquell matí, es preparaven per a una excursió a la platja. Diversos testimonis orals recollits narren amb cruesa com, fins uns quants dies més tard, intestins humans penjaven de la catenària del tramvia.
Podeu veure una interessant crònica d’alguns dels principals fets que s’ocorregueren a Sants durant la Guerra Civil llegiu el llibre “Del somni al silenci. Segona República i Guerra Civil” de l’historiador Agus Giralt i també la seva entrada:
La Setmana Tràgica o Gloriosa, depenent de qui narri la història, fou un conflicte social a la Barcelona de principis del segle XX, del 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, on es barrejaren la qüestió religiosa, la reforma urbanística, el conflicte per l’educació, la guerra del Marroc, la vaga general, les barricades, el cos a cos als carrers, l’incendiarisme o les dimensions de la repressió posterior… La premsa de l’època parla de “Els fets de Barcelona” i es tracta d’un esclat incontrolat molt centrat a la capital; tot i que també hi va haver alguns aldarulls en altres llocs de Catalunya, l’epicentre i el gruix de la revolta tingué lloc a Barcelona.
Una Barcelona en plena expansió, feia 55 anys de l’enderroc de les muralles, 50 de l’inici de l’urbanització de l’Eixample i 12 de l’agregació per decret de sis municipis del Pla de Barcelona: Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sants i les Corts, i uns 5 de l’agregació d’Horta. Un fort anticlericalisme, alimentat per una Església catòlica rica i opulenta, engruixia entre l’obrerisme el republicanisme i l’anarquisme.
L’Estat Espanyol seguia perdent colònies i un conflicte bèl·lic colonial en el Riff va portar que el Govern d’Antonio Maura decidis enviar-hi reservistes, majoritàriament de Catalunya i de Barcelona. Només existia una manera de salvar-se, que era pagant 1.500 pessetes, una quantitat que només les classes benestants podíen permetres. Així, enviar reservistes feia que els qui marxaven fossin homes joves, marits i pares, que en anar-se’n deixaven la família pràcticament en la misèria, ja que el seu sou era el més important que entrava a casa. Els primers reservistes van embarcar-se al port de Barcelona amb vaixells propietat del marquès de Comillas, on algunes dames de l’aristocràcia els repartien escapularis i detentes amb la inscripció “detente, bala” perquè els soldats se’ls posessin al pit per protegir-se del foc enemic.
La insurrecció s’esdevingué amb enfrontaments greus entre l’exèrcit i grups d’obrers i anarquistes que van aixecar barricades i van dirigir la seva fúria cap als edificis religiosos, sobretot les escoles i les esglésies.
87 morts:
militars 3
guàrdies civils 2
sacerdots 3
membres de la Creu Roja 4
civils 75
Assaltats 81 edificis:
27 escoles d’ordes religiosos
4 escoles parroquials
18 esglésies
18 convents
Repressió:
més de 2.000 persones detingudes
clausura de més de 130 centres i entitats considerats subversius
Processades per tribunals militars 1.725 persones.
Condemnes:
59 cadenes perpètues
17 condemnes a mort (12 commutades per cadena perpètua), finalment 5 execucions:
– Josep Miquel Baró, líder de la revolta a Sant Andreu.
– Antoni Malet Pujol, acusat de cremar objectes d’una església i de disparar contra l’exèrcit.
– Eugeni del Hoyo, guarda de seguretat que va disparar contra l’exèrcit.
– Ramon Clemente García, un carboner amb deficiència mental que va ballar amb el cadàver d’una monja.
– Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat com a incitador de la revolta.
Si voleu ampliar informació, podeu veure aquest vídeo d’una xerrada de Teresa Abelló Güell, doctora en Geografia i Història i professora titular de l’Universitat de Barcelona, que va oferir a l’Espai Obert en el marc de les jornades Rosa de foc en 2013:
En aquest blog vaig fer fa temps algunes entrades sobre l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, però totes elles acrítiques, sense entrar a valorar-ne els resultats. Des del seu inici, en 19 de maig del 1929, aquell certamen quedava clar que trasbalsaria la ciutat. Barcelona rebria la visita de nombroses personalitats d’arreu, entre elles, els llavors reis d’Espanya Alfonso XIII i Victoria Eugenia amb la seva prole. El rei, després d’un discurs del general Primo de Rivera, donaria per iniciat el certamen: ‘Queda inaugurada la Exposición Internacional de Barcelona 1929’. La ciutat, en la seva tradició de transformar-se mitjançant grans esdeveniments, iniciada en l’Exposició Universal de Barcelona de 1988, amb grans obres com la pròpia exposició, però també el metro, la urbanització de la plaça Espanya, el Poble Espanyol i de gran part de la muntanya de Montjuïc, entre altres.
Tot començà quan el lerrouxista Joan Pich i Pon plantejà organitzar una Exposición Internacional de Indústries Elèctriques, doncs era propietari d’una empresa del ram, convencent fins i tot a Francesc Cambó de la Lliga Regionalista. Així en 18 de juliol de 1915, es compraren els terrenys que en aquell moment tenien usos agrícoles. L’enjardinament de la muntanya s’encarregaria a Jean-Claude-Nicolas Forestier i l’urbanizació es faria sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch, que veuria com es destruirien alguns elements “catalanistes” com van ser les quatre columnes que fa pocs anys foren reconstruïdes.
L’Exposició de 1929 va celebrar-se des del 19 de maig de 1929 fins el 15 de gener de 1930, tot i que va quedar totalment clausurada en 15 de julio de 1930. Les dates no varen ser les més propicies en tant que va coincidir amb la Gran Depressió, que esclata en mig del certamen. El conegut com “dijous negre” 24 d’octubre de 1929 iniciaria una caiguda de l’economia que acabaría afectant l’Exposició trobant-se que alguns dels expositors abandonen els seus estants, deixant alguns pavellons pràcticament fantasmes.
El cost total de l’Exposició va ser molt elevat, se’n desconeix la quantitat exacte, la dictadura de Primo de Rivera va aplicar-hi la seva censura. Quan aquesta es va aixecar, poc abans de les eleccions de 1931, es van exigir comptes i responsabilitats. Des del diari El Diluvio inicià una recollida de signatures per exigir als membres del govern monàrquic que posessin de la seva butxaca els diners que feien falta per tapar el forat que en aquells moments es va calcular en 500 milions de pessetes. Aquesta petició, evidentment, va ser desatesa tot i haver recollit unes 30.000 signatures en dues setmanes. Per cobrir-ne les despeses es van crear els “Bonos de la Exposición Internacional” que prometien un interés del 6%. En febrer de 1934, l’Ajuntament va anunciar que la celebració del certamen havia produït un gran dèficit i que en aquell moment va calcular hauria de recaptar uns 14 milions de pessetes durant 34 anys per recuperar-se. Per tot això, durant algunes dècades, quan els ciutadans de Barcelona anaven a enviar una carta al correu, havien d’afegir un segell extra que servia també per pagar el deute. També el diari El Diluvio destaparia una operació per repartir-se entre alts funcionaris els diners de la venda del pavelló d’Itàlia, enriquint entre altres al llavors director de parcs i jardins Nicolau Rubió i Tudurí o al mateix Carles Buigas, autor de la font màgica. Comenta el periodista Gil Toll que quan els responsables de les finances municipals començaven a preparar els Jocs Olímpics de 1992 van comprovar amb horror que encara s’estava pagant deute de l’Exposició de 1929. És de esperar que ja a aquestes alçades del s XXI ja haguem finiquitat el deute, o no.
“Gérone, la Venise espagnole” és una pel·lícula de Segundo de Chomón de 1912, feta a partir d’una reproducció contínua d’imatges paisatgístiques de la ciutat de Girona. La pel·lícula portava el segell de Pathé, que encarregà a Chomón la creació d’una sèrie de documentals amb la intenció d’utilitzar-los com a reclam turístic per a la ciutat que es mostrava en cada cas. L’objectiu de Chomón amb aquesta pel·lícula era demostrar que Girona, tot i no tenir canals, podia semblar-se a la ciutat de Venècia. Per a aconseguir-ho, el director filma plànols des de diferents perspectives del riu, i a més associa la població amb l’Estany de Banyoles, que es troba prou lluny de Girona.
El proper diumenge 14 de juliol del 2019, en el 83 aniversari de la Revolució Social a Barcelona, els col·lectius Negres Tempestes i Universitat Lliure a Sants realitzaran una ruta pel centre d’aquesta ciutat. La ruta tindrà lloc:
Diumenge 14 de juliol del 2019 a les 12h
Davant de l’edifici de Telefònica de la plaça Catalunya.
La ruta serà narrada per a persones oïdores i interpretada en llengua de signes catalana per a persones sordes gràcies a l’associació Més Accès.
Activitat gratuïta
El proper 2 març farà 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich en la presó Model de Barcelona per part de l’estat espanyol. Per això s’ha organitzat un acte de recordatori del que en podeu trobar detalls els a:
https://45anys.salvadorpuigantich.info
Qui era Salvador Puig Antich?
Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 – 2 de març de 1974) fou un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona.
Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment en realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.
Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.
L’agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d’Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.
Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de la brigada politico social de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler,Jean Marc Rouillan va conseguir fugir i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.
Salvador Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l’atracament d’un banc. Posteriorment, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. La mobilització per tal d’evitar-ne execució fou espontània, però minoritària i amb actes de vegades contundents. El Comitè de Solidaritat Pro-presos MIL de Barcelona va trigar a crear-se, però va tenir un cert ressò, tenint en compte les limitacions a la llibertat d’expressió durant la dictadura. A l’Assemblea de Catalunya, partits com el PSUC, i figures com Josep Benet van manifestar objeccions a l’hora de vincular aquesta plataforma amb el militant llibertari. La reacció de la CNT a l’exili fou més aviat tèbia, llevat de la d’un grup de dissidents de Tolosa de Llenguadoc. A tota Europa, la reacció va ser immediata: Libération va ser el primer de donar l’alerta i el primer comitè de solidaritat va néixer gràcies al grup vinculat al “Frente Libertario”. S’organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no en concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9:40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2.737 (agrupació 14) del cementiri de Montjuïc.
Més informació: https://salvadorpuigantich.info
