190907 – Setmana Tràgica o Gloriosa

La Setmana Tràgica o Gloriosa, depenent de qui narri la història, fou un conflicte social a la Barcelona de principis del segle XX, del 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, on es barrejaren la qüestió religiosa, la reforma urbanística, el conflicte per l’educació, la guerra del Marroc, la vaga general, les barricades, el cos a cos als carrers, l’incendiarisme o les dimensions de la repressió posterior… La premsa de l’època parla de “Els fets de Barcelona” i es tracta d’un esclat incontrolat molt centrat a la capital; tot i que també hi va haver alguns aldarulls en altres llocs de Catalunya, l’epicentre i el gruix de la revolta tingué lloc a Barcelona.

Una Barcelona en plena expansió, feia 55 anys de l’enderroc de les muralles, 50 de l’inici de l’urbanització de l’Eixample i 12 de l’agregació per decret de sis municipis del Pla de Barcelona: Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sants i les Corts, i uns 5 de l’agregació d’Horta. Un fort anticlericalisme, alimentat per una Església catòlica rica i opulenta, engruixia entre l’obrerisme el republicanisme i l’anarquisme.

L’Estat Espanyol seguia perdent colònies i un conflicte bèl·lic colonial en el Riff va portar que el Govern d’Antonio Maura decidis enviar-hi reservistes, majoritàriament de Catalunya i de Barcelona. Només existia una manera de salvar-se, que era pagant 1.500 pessetes, una quantitat que només les classes benestants podíen permetres. Així, enviar reservistes feia que els qui marxaven fossin homes joves, marits i pares, que en anar-se’n deixaven la família pràcticament en la misèria, ja que el seu sou era el més important que entrava a casa. Els primers reservistes van embarcar-se al port de Barcelona amb vaixells propietat del marquès de Comillas, on algunes dames de l’aristocràcia els repartien escapularis i detentes amb la inscripció “detente, bala” perquè els soldats se’ls posessin al pit per protegir-se del foc enemic.

Dins de: L’Època dels nous moviments socials : 1900-1930. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995. Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, 8. ISBN 8477399867. Pag. 223. Font: https://crai.ub.edu/es/node/1828

La insurrecció s’esdevingué amb enfrontaments greus entre l’exèrcit i grups d’obrers i anarquistes que van aixecar barricades i van dirigir la seva fúria cap als edificis religiosos, sobretot les escoles i les esglésies.

87 morts:
militars 3
guàrdies civils 2
sacerdots 3
membres de la Creu Roja 4
civils 75

Assaltats 81 edificis:
27 escoles d’ordes religiosos
4 escoles parroquials
18 esglésies
18 convents

Repressió:
més de 2.000 persones detingudes
clausura de més de 130 centres i entitats considerats subversius
Processades per tribunals militars 1.725 persones.

Condemnes:
59 cadenes perpètues
17 condemnes a mort (12 commutades per cadena perpètua), finalment 5 execucions:
– Josep Miquel Baró, líder de la revolta a Sant Andreu.
– Antoni Malet Pujol, acusat de cremar objectes d’una església i de disparar contra l’exèrcit.
– Eugeni del Hoyo, guarda de seguretat que va disparar contra l’exèrcit.
– Ramon Clemente García, un carboner amb deficiència mental que va ballar amb el cadàver d’una monja.
Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat com a incitador de la revolta.

Si voleu ampliar informació, podeu veure aquest vídeo d’una xerrada de Teresa Abelló Güell, doctora en Geografia i Història i professora titular de l’Universitat de Barcelona, que va oferir a l’Espai Obert en el marc de les jornades Rosa de foc en 2013:

1912 – Girona

“Gérone, la Venise espagnole” és una pel·lícula de Segundo de Chomón de 1912, feta a partir d’una reproducció contínua d’imatges paisatgístiques de la ciutat de Girona. La pel·lícula portava el segell de Pathé, que encarregà a Chomón la creació d’una sèrie de documentals amb la intenció d’utilitzar-los com a reclam turístic per a la ciutat que es mostrava en cada cas. L’objectiu de Chomón amb aquesta pel·lícula era demostrar que Girona, tot i no tenir canals, podia semblar-se a la ciutat de Venècia. Per a aconseguir-ho, el director filma plànols des de diferents perspectives del riu, i a més associa la població amb l’Estany de Banyoles, que es troba prou lluny de Girona.

1937 – La cadira buida [La silla vacia]


Quan parlem de guerres, un episodi que no cal oblidar és el de la propaganda. En aquest cas, es pot veure un documental-ficcionat que pretén animar a qui encara està a la rereguarda a lluitar en el front d’Aragó. La industria cinematogràfica de l’època, igual de col·lectivitzada que el resta de l’industria de l’espectacle tindrà un paper important en la propaganda de guerra, com ja vem veure en 19360719-23 Moviment revolucionari a Barcelona.

Aquest és un documental, dirigit per Valentín R. González (periodista de la premsa confederal i ocasionalment guionista), té un especial interès perquè no només hi apareixen reconstruïdes situacions diverses, com en alguns dels films anteriorment realitzats per la CNT, sinó que, per primer vegada, s’afegeix un petit fil argumental a mode de pretext perquè la càmera ens guiï fins a Casp i Híjar (aquest darrer, quarter general de la circumscripció Sud-Ebre) i podrem veure el Consell d’Aragó, que presideix Joaquín Ascaso Budría, en plena activitat. És un intent de complexar i enriquir la fórmula del documental i superar el funcional reportatge.

“La silla vacía” s’inicia mostrant-nos al que serà la seva protagonista: un jove indolentment assentat a la terrassa d’una cafeteria de les Rambles de Barcelona, ​​gaudint de la benestar de la rereguarda. La visió d’un malvat emmudeix de tal manera que pren el seu fusell i emprèn el camí cap a la cara. En el seu recorregut arribarà fins a Casp, circumstància que es aprofitarà per recollir les imatges del Consell d’Aragó, del seu president Joaquín Ascaso i de la confecció del periòdic llibertari dirigit per Antonio López Muñoz, “Nuevo Aragón”. Hi ha seqüències reconstruïdes, com una breu conversa entre Ascaso i Antonio Ortiz Ramírez, cap de la divisió militar anarquista. També es reconstrueix una incursió enemiga i els seus efectes: un hereu que es trasllada a la infermeria de campanya i després portat a un tren-ambulància on l’opera el camarada Surín, arribat de la URSS.

Finalment, el jove protagonista cau ferit i mor encoratjant als que queden a la rereguarda per incorporar-se a la lluita: “¡Hombres, mujeres, compañeros de la retaguardia, pensad en nosotros!” “Homes, dones, companys de la rereguarda, penseu en nosaltres!”. La imatge ens torna a mostrar la cadira que, a la cafeteria, deixava buida el jove caigut.

Xavier Muñoz parla sobre “Muñoz Ramonet, Societat Il·limitada” a @CanBatllo

Aquí podeu veure el vídeo d’uns 73 minuts on es repassa la vida i no-miracles de Julio Muñoz Ramonet.

Dins del marc de l’exposició “De cognom espoli” que té lloc a Can Batlló des del 8 d’abril fins el 8 de maig, té lloc una xerrada amb l’autor del llibre “Muñoz Ramonet, Societat Il·limitada”, Xavier Muñoz, a l’auditori del Bloc Onze el divendres 15 d’abril del 2016.

Els germans Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet sobresurten en la narració de Xavier Muñoz com una orgia policroma d’ors i plates orientals sobre el fons obscur i pla de la Barcelona derrotada per la guerra civil. La major part dels ciutadans, maltractats pels vencedors, formen un gran contrast amb l’opulència i la prodigalitat dels germans Muñoz. La seva fortuna i les seves influències van donar peu a la dita: “Después de Dios, los Muñoz”. A mesura, però, que la narració avança, el fons es va destacant i pren relleu, a la vegada que les figures dels germans s’enllangueixen. Avui, encara, la fortuna que van deixar té un pes considerable, i en determinats aspectes discutible, com en el cas del palau del Marquès d’Alella del carrer de Muntaner, propietat de Julio Muñoz i reclamat per l’Ajuntament de Barcelona. Personatges sorprenents com doña Florinda, la mara, la Broto, l’amant assassinada, don Ignacio Villalonga, banquer i pròcer indiscutit, president del Banc Central, no es poden separar fàcilment del joc que Julio Muñoz planteja. Els seus negocis, transatlàntics es un temps de fronteres tancades per a la majoria de ciutadans, i el fet de convertir-se en un moment determinant en el quart banquer suís, són testimoni dels jocs malabars que van il·lustrar unes vides poc exemplars. El relat és alhora atractiu i suggeridor i manté l’interès constant durant la lectura d’aquesta tragèdia bufa, que finalment fa comprensible una història extravagant, mai acabada d’explicar fins l’aparició del llibre.

La família Muñoz va amenaçar amb una denúncia doble per difamacions a l’autor i a l’editorial que es va aturar retirant tots els llibres que quedaven i destruint-los.

193312 – Insurrecció a La Bordeta #BordetaInsu33 2013

Cartell jornadesEn desembre del 2013 es va celebrar a La Bordeta una exposició i una xerrada en motiu del 80è aniversari de la revolta insurreccional que tingué lloc, entre altres llocs a La Bordeta, Santa Eulàlia, La Torrassa, Font de la Guatlla, Sants, La Marina i Hostafrancs. Evidentment, no va ser un fet aïllat, sinó el reflex de la resposta a la repressió exercida des del govern republicà cap a l’anarquisme, les vaguistes de les diferents vagues del moment i dels obrers en general que es varen produir en aquells anys. Aquells dies de desembre del 1933 es varen viure aires de revolta que tingueren el seu punt àlgid en la proclamació del comunisme llibertari des del balcó de l’alcaldia de Santa Eulàlia de Provençana (L’Hospitalet del Llobregat) i que veuria en el burot de La Bordeta un dels seus principals camps de batalla. La revolta acabà amb la militarització del transport públic amb l’Exèrcit i dels carrers per part de la Guàrdia Civil; i com venia sent habitual, amb moltes persones empresonades i torturades.

Aquella exposició, així com la xerrada, es varen organitzar entre la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes. I avui tenim el plaer de presentar el “relligat” que es va fer en motiu d’aquella exposició, amb un vídeo de la xerrada i una revista que recull el material de l’exposició. Esperem sigui del vostre agrad.

Dossier 6,4 Mb:
20131200-BordetaInsu33_v2015-web.pdf
Vídeo de la xerrada 1:27:02:
https://www.youtube.com/watch?v=RPFtXKGejV4

1915 – 2014 – Concha Pérez Collado – DEP

Aquesta matinada (17/04/2014) ha mort Concha Pérez, miliciana del 36 i lluitadora anarquista. Aquesta tarda s’obrirà la capella ardent al cementiri de Les Corts a les 18h i l’enterrament serà demà a les 14:15…
Que la terra et sigui lleu!

 

Per qui no conegui la figura de Concha Pérez Collado, incansable lluitadora mentre la seva salut li ha permès, aquí en teniu una prou bona biografia:

http://www.acracia.org/Acracia/Concha_Perez_Collado.html

Francesc Sabaté Llopart “Quico”

Dirigida per: Col·lectiu Penta, 1980
Director de Fotografia: Bartomeu Vilá
Formato: 16 mil·límetres. Blanc i negre.
Duració original: 27 minuts

Militant anarquista conegut amb el nom de Quico Sabaté. Vinculat des del 1931 als sectors d’acció o «grups específics» del moviment llibertari, va combatre durant la guerra de 1936-39 i, una cop finalitzada, s’exilià a França. El 1943 va tornar clandestinament i va iniciar, amb els seus germans Josep (L’Hospitalet de Llobregat 1909 – Barcelona 1949) i Manel (L’Hospitalet de Llobregat 1927 – Barcelona 1950), la lluita armada a la zona del Barcelonès, fins a esdevenir el màxim, i mític, exponent de la guerrilla urbana anti-franquista. Després d’un parèntesi a França (1949-1955), va reprendre la lluita però, mancat del suport orgànic de la CNT-FAI, va acabar sent acorralat per la guàrdia civil i assassinat pel sometent Abel Rocha a Sant Celoni el 5 de gener de 1960.

20110527 – Plaça Catalunya – Desallotjament de les indignades

Avui fa un any, van succeir aquests fets que varen donar la volta al món…

“El 27 de maig de 2011…
… la plaça Catalunya va ser l’escenari d’un dels episodis recents més documentats de brutalitat policial, abús de poder, violació massiva de drets polítics fonamentals, vulneració d’una llarga sèrie de normes, reglaments i lleis per part del cos policial que n’hauria de garantir el respecte.
…les imatges de les pallisses infligides adesenes de persones que mantenien una actitud clarament noviolenta van donar la volta al món i suscitar una indignació unànime.
56 dels centenars de persones ferides o agreujades van decidir presentar una querella col•lectiva. Després de mesos de feina rigorosa d’un entregat equip d’advocades, el jutge encarregat de la instrucció va decidir arxivar-la, amb una resolució burlesca, tot definint de “proporcional” l’actuació de les forces de l’ordre… sense haver visionat ni el 20% de les proves aportades.
Una burla, un insult a la justícia i al sentit comú que va coronar la seqüència de declaracions esperpèntiques, barreja de mentides i amenaces, dels responsables de l’agressió: des del Felip Puig al Molinero (l’home que afirmaria sense dubtar-ho per televisió que els seus (mil)homes haurien apallissat a plaça Catalunya el mateix Gandhi), passant pel Manel Prat. Un festival de desvergonyiment i prepotència.”

Més informació: http://som27m.wordpress.com