19360720 – Explosió d’obús a La Reforma

Foto de Vicenç Pinén (Arxiu UEC)
Foto de Vicenç Pinén Gil (Arxiu UEC)

Rastres de desperfectes causats per explosió d’obús disparat des de pl Espanya en l’edifici conegut com “La Reforma” a la cantonada del carrer de Sants amb el carrer de Riego. Aquest edifici acollia la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant. El dia abans, aquell 19 de juliol de 1936, les tropes feixistes varen prendre la plaça Espanya, fins on es desplaçaren l’esquadró 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa. A la plaça hi ha una caserna de la Guàrdia d’Assalt que defensen les companyies 45a, 46a, 47a i la 2a companyia d’especialitats. L’obús impactà al lloc on es troben un grup de socis de l’entitat que, aliens als moviments d’aquell matí, es preparaven per a una excursió a la platja. Diversos testimonis orals recollits narren amb cruesa com, fins uns quants dies més tard, intestins humans penjaven de la catenària del tramvia.

Podeu veure una interessant crònica d’alguns dels principals fets que s’ocorregueren a Sants durant la Guerra Civil llegiu el llibre “Del somni al silenci. Segona República i Guerra Civil” de l’historiador Agus Giralt i també la seva entrada:

Memòria de Sants – La barricada de la Creu Coberta

19640823 – Can Vies

Aquesta foto de Can Vies la va fer Jaume Peris i Xancó (UEC) avui fa 55 anys

190907 – Setmana Tràgica o Gloriosa

La Setmana Tràgica o Gloriosa, depenent de qui narri la història, fou un conflicte social a la Barcelona de principis del segle XX, del 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, on es barrejaren la qüestió religiosa, la reforma urbanística, el conflicte per l’educació, la guerra del Marroc, la vaga general, les barricades, el cos a cos als carrers, l’incendiarisme o les dimensions de la repressió posterior… La premsa de l’època parla de “Els fets de Barcelona” i es tracta d’un esclat incontrolat molt centrat a la capital; tot i que també hi va haver alguns aldarulls en altres llocs de Catalunya, l’epicentre i el gruix de la revolta tingué lloc a Barcelona.

Una Barcelona en plena expansió, feia 55 anys de l’enderroc de les muralles, 50 de l’inici de l’urbanització de l’Eixample i 12 de l’agregació per decret de sis municipis del Pla de Barcelona: Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sants i les Corts, i uns 5 de l’agregació d’Horta. Un fort anticlericalisme, alimentat per una Església catòlica rica i opulenta, engruixia entre l’obrerisme el republicanisme i l’anarquisme.

L’Estat Espanyol seguia perdent colònies i un conflicte bèl·lic colonial en el Riff va portar que el Govern d’Antonio Maura decidis enviar-hi reservistes, majoritàriament de Catalunya i de Barcelona. Només existia una manera de salvar-se, que era pagant 1.500 pessetes, una quantitat que només les classes benestants podíen permetres. Així, enviar reservistes feia que els qui marxaven fossin homes joves, marits i pares, que en anar-se’n deixaven la família pràcticament en la misèria, ja que el seu sou era el més important que entrava a casa. Els primers reservistes van embarcar-se al port de Barcelona amb vaixells propietat del marquès de Comillas, on algunes dames de l’aristocràcia els repartien escapularis i detentes amb la inscripció “detente, bala” perquè els soldats se’ls posessin al pit per protegir-se del foc enemic.

Dins de: L’Època dels nous moviments socials : 1900-1930. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995. Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, 8. ISBN 8477399867. Pag. 223. Font: https://crai.ub.edu/es/node/1828

La insurrecció s’esdevingué amb enfrontaments greus entre l’exèrcit i grups d’obrers i anarquistes que van aixecar barricades i van dirigir la seva fúria cap als edificis religiosos, sobretot les escoles i les esglésies.

87 morts:
militars 3
guàrdies civils 2
sacerdots 3
membres de la Creu Roja 4
civils 75

Assaltats 81 edificis:
27 escoles d’ordes religiosos
4 escoles parroquials
18 esglésies
18 convents

Repressió:
més de 2.000 persones detingudes
clausura de més de 130 centres i entitats considerats subversius
Processades per tribunals militars 1.725 persones.

Condemnes:
59 cadenes perpètues
17 condemnes a mort (12 commutades per cadena perpètua), finalment 5 execucions:
– Josep Miquel Baró, líder de la revolta a Sant Andreu.
– Antoni Malet Pujol, acusat de cremar objectes d’una església i de disparar contra l’exèrcit.
– Eugeni del Hoyo, guarda de seguretat que va disparar contra l’exèrcit.
– Ramon Clemente García, un carboner amb deficiència mental que va ballar amb el cadàver d’una monja.
Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat com a incitador de la revolta.

Si voleu ampliar informació, podeu veure aquest vídeo d’una xerrada de Teresa Abelló Güell, doctora en Geografia i Història i professora titular de l’Universitat de Barcelona, que va oferir a l’Espai Obert en el marc de les jornades Rosa de foc en 2013:

1929 – El deute de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929

En aquest blog vaig fer fa temps algunes entrades sobre l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, però totes elles acrítiques, sense entrar a valorar-ne els resultats. Des del seu inici, en 19 de maig del 1929, aquell certamen quedava clar que trasbalsaria la ciutat. Barcelona rebria la visita de nombroses personalitats d’arreu, entre elles, els llavors reis d’Espanya Alfonso XIII i Victoria Eugenia amb la seva prole. El rei, després d’un discurs del general Primo de Rivera, donaria per iniciat el certamen: ‘Queda inaugurada la Exposición Internacional de Barcelona 1929’. La ciutat, en la seva tradició de transformar-se mitjançant grans esdeveniments, iniciada en l’Exposició Universal de Barcelona de 1988, amb grans obres com la pròpia exposició, però també el metro, la urbanització de la plaça Espanya, el Poble Espanyol i de gran part de la muntanya de Montjuïc, entre altres.

Tot començà quan el lerrouxista Joan Pich i Pon plantejà organitzar una Exposición Internacional de Indústries Elèctriques, doncs era propietari d’una empresa del ram, convencent fins i tot a Francesc Cambó de la Lliga Regionalista. Així en 18 de juliol de 1915, es compraren els terrenys que en aquell moment tenien usos agrícoles. L’enjardinament de la muntanya s’encarregaria a Jean-Claude-Nicolas Forestier i l’urbanizació es faria sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch, que veuria com es destruirien alguns elements “catalanistes” com van ser les quatre columnes que fa pocs anys foren reconstruïdes.

L’Exposició de 1929 va celebrar-se des del 19 de maig de 1929 fins el 15 de gener de 1930, tot i que va quedar totalment clausurada en 15 de julio de 1930. Les dates no varen ser les més propicies en tant que va coincidir amb la Gran Depressió, que esclata en mig del certamen. El conegut com “dijous negre” 24 d’octubre de 1929 iniciaria una caiguda de l’economia que acabaría afectant l’Exposició trobant-se que alguns dels expositors abandonen els seus estants, deixant alguns pavellons pràcticament fantasmes.

El cost total de l’Exposició va ser molt elevat, se’n desconeix la quantitat exacte, la dictadura de Primo de Rivera va aplicar-hi la seva censura. Quan aquesta es va aixecar, poc abans de les eleccions de 1931, es van exigir comptes i responsabilitats. Des del diari El Diluvio inicià una recollida de signatures per exigir als membres del govern monàrquic que posessin de la seva butxaca els diners que feien falta per tapar el forat que en aquells moments es va calcular en 500 milions de pessetes. Aquesta petició, evidentment, va ser desatesa tot i haver recollit unes 30.000 signatures en dues setmanes. Per cobrir-ne les despeses es van crear els “Bonos de la Exposición Internacional” que prometien un interés del 6%. En febrer de 1934, l’Ajuntament va anunciar que la celebració del certamen havia produït un gran dèficit i que en aquell moment va calcular hauria de recaptar uns 14 milions de pessetes durant 34 anys per recuperar-se. Per tot això, durant algunes dècades, quan els ciutadans de Barcelona anaven a enviar una carta al correu, havien d’afegir un segell extra que servia també per pagar el deute. També el diari El Diluvio destaparia una operació per repartir-se entre alts funcionaris els diners de la venda del pavelló d’Itàlia, enriquint entre altres al llavors director de parcs i jardins Nicolau Rubió i Tudurí o al mateix Carles Buigas, autor de la font màgica. Comenta el periodista Gil Toll que quan els responsables de les finances municipals començaven a preparar els Jocs Olímpics de 1992 van comprovar amb horror que encara s’estava pagant deute de l’Exposició de 1929. És de esperar que ja a aquestes alçades del s XXI ja haguem finiquitat el deute, o no.

1912 – Girona

“Gérone, la Venise espagnole” és una pel·lícula de Segundo de Chomón de 1912, feta a partir d’una reproducció contínua d’imatges paisatgístiques de la ciutat de Girona. La pel·lícula portava el segell de Pathé, que encarregà a Chomón la creació d’una sèrie de documentals amb la intenció d’utilitzar-los com a reclam turístic per a la ciutat que es mostrava en cada cas. L’objectiu de Chomón amb aquesta pel·lícula era demostrar que Girona, tot i no tenir canals, podia semblar-se a la ciutat de Venècia. Per a aconseguir-ho, el director filma plànols des de diferents perspectives del riu, i a més associa la població amb l’Estany de Banyoles, que es troba prou lluny de Girona.

Ruta per la Revolució Social a Barcelona (ed 2019)

El proper diumenge 14 de juliol del 2019, en el 83 aniversari de la Revolució Social a Barcelona, els col·lectius Negres Tempestes i Universitat Lliure a Sants realitzaran una ruta pel centre d’aquesta ciutat. La ruta tindrà lloc:

Diumenge 14 de juliol del 2019 a les 12h
Davant de l’edifici de Telefònica de la plaça Catalunya.

La ruta serà narrada per a persones oïdores i interpretada en llengua de signes catalana per a persones sordes gràcies a l’associació Més Accès.

Activitat gratuïta

1974-2019 – 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich

Recordatori 45 anys de l'assassinat de Salvador Puig Antich
Recordatori 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich

El proper 2 març farà 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich en la presó Model de Barcelona per part de l’estat espanyol. Per això s’ha organitzat un acte de recordatori del que en podeu trobar detalls els a:

https://45anys.salvadorpuigantich.info

Qui era Salvador Puig Antich?

Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 – 2 de març de 1974) fou un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona.

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment en realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d’Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de la brigada politico social de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler,Jean Marc Rouillan va conseguir fugir i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.

Salvador Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l’atracament d’un banc. Posteriorment, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. La mobilització per tal d’evitar-ne execució fou espontània, però minoritària i amb actes de vegades contundents. El Comitè de Solidaritat Pro-presos MIL de Barcelona va trigar a crear-se, però va tenir un cert ressò, tenint en compte les limitacions a la llibertat d’expressió durant la dictadura. A l’Assemblea de Catalunya, partits com el PSUC, i figures com Josep Benet van manifestar objeccions a l’hora de vincular aquesta plataforma amb el militant llibertari. La reacció de la CNT a l’exili fou més aviat tèbia, llevat de la d’un grup de dissidents de Tolosa de Llenguadoc. A tota Europa, la reacció va ser immediata: Libération va ser el primer de donar l’alerta i el primer comitè de solidaritat va néixer gràcies al grup vinculat al “Frente Libertario”. S’organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no en concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9:40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2.737 (agrupació 14) del cementiri de Montjuïc.

Més informació: https://salvadorpuigantich.info

Assassinat de Manel Sabaté Llopart i Saturnino Culebras Saiz, Camp de la Bota (24/02/1950)

Ahir es va inaugurar un parapet, obra de Francesc Abad, que evoca el mur d’afusellaments que hi havia hagut en el Camp de la Bota. Han fet aquest parapet en un homenatge on es parlava de 1.706 persones executades pel franquisme a la ciutat, situant-ne la majoria en aquest lloc. Però, aquesta dada es qüestionable, ja que altres fonts: “al Camp de la Bota van ser afusellats uns mil set-cents vint-i-cinc republicans, d’una manera freda i calculada, entre el 15 de febrer de 1939 i l’any 1952 per ordre del dictador Francisco Franco.” segons els membres Junta directiva de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya en 2008 en l’introducció al llibre “Justícia, no venjança. Els executats pel franquismea Barcelona (1939-1952)” de Joan Corbalán Gil. Segura i malauradament reculta difícil conèixer el nombre exacte de víctimes per l’ocultisme que ha suposat aquesta repressió durant el franquisme i la transacció posterior.

De totes maneres, sense voler entrar a debatre sobre xifres que suposo que ja hi haurà investigador*s que algun dia podràn concretar, volia fer aquesta entrada sobre dos dels afusellats que van ser assassinats en un afusellament un dia com el d’ahir fa 69 anys en aquell mateix lloc. Saturnino Culebras Saiz ‘Primo’ i Manuel Sabaté Llopart ‘Manolo’ van ser afusellats el 24 de febrer de 1950 en el Camp de la Bota.

Saturnino Culebras Sainz (Primo): Nascut cap al 1921 a Salmerón (Guadalajara, Castella). Durant la guerra, malgrat la seva curta edat, va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti i en el V Cos de l’Exèrcit Republicà als fronts d’Aragó i de l’Ebre. També va fer d’impressor a Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra s’allistà voluntari en la «Divisió Azul», la qual abandonà a Angulema durant el viatge cap al front rus. Anys més tard liderarà el grup de “Los Primos” que serà detingut en una incursió en setembre de 1949 que acabarà condemnant-lo a ser afusellat com explicaré més tard.

Manuel Sabaté Llopart (Manolo): Va nèixer el 20 d’agost de 1925 –alguns citen 1927– a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), era el més jove dels germans Sabaté Llopart. Quan tenia 16 anys li donà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l’avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d’aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d’acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Aquesta incursió, que faria amb “Los Primos” suposaria la seva condemna a mort en un clar acte de venjança franquista.

La incursió de “Los Primos”

Ramon Vila havia d’acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l’italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. El 4 de setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya, entrà a la Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés, l’italià Helios Ziglioli i son germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).

La base del Mas del Tartàs (Palau de Cerdanya) dibuixada pel guerriller Domingo Ibars
La base del Mas del Tartàs (Palau de Cerdanya) dibuixada pel guerriller Domingo Ibars

Van sortir en direcció cap a Barcelona el 4 de setembre de 1949 des de la base del Mas Tartás (42°23’44.9″N 1°58’27.1″E , un antic monestir que es troba situat a Palau de Cerdanya, utilitzada pels maquis entre 1946 i 1952 per la seva proximitat amb la frontera). La seva següent parada fou a “Cal Moreno” en les proximitats de Berga, d’allí a Manresa i en abandonar aquesta ciutat van començar els seus problemes.

A la carretera que uneix Rocafort amb Pont de Vilomara, Saturnino va decidir aturar un cotxe per continuar fins a la Ciutat Comtal, el vehicle va frenar per després accelerar i van disparar contra el vehicle, conduït per l’empresari Josep Pujol, ferint a una jove que treballava per a ell. Mentre una part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets marxaren cap a Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i advertir-lo de l’arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de Matadepera van topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil, amb qui van mantenir un breu tiroteig, però aconseguiren trencar el cercle i, després d’amagar-se al bosc. El seu factor sorpresa havia desaparegut. Mentre el grup arribava a Barcelona, ​​Ramon, Josep i Helios en el seu intent de retorn, van trobar les muntanyes plenes de Guardia Civils, el resultat, Ramon Vila amb greus ferides va aconseguir salvar-se, Helios mor en el primer tiroteig i el petit dels Sabaté , després de trobar-se sol, acabà sent detingut a les rodalies de Moià (Bages) per una parella de la Guàrdia Civil.

Jutjats per un consell de guerra sumaríssim, en desembre de 1949 van ser condemnats Manuel Sabaté Llopart, Saturnino Culebras Saiz a mort. Gregorio Culebras, Manuel Aced i José Conejos van ser condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys –pena que fou posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets aconseguí la commutació de la pena de mort per un llarg empresonament de 30 anys, els mateixos als que veurà augmentada la seva condemna Miguel Acevedo.

Manuel Sabaté Llopart i Saturnino Culebras Saiz va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona.

Ramona Siles Garcia, miliciana santsenca

De vegades veure la televisió porta grates sorpreses, i això em va succeir en veure el documental “Milicianes”. Poc abans dels titols de crèdit del fi de la documental, una seqüència molt breu vaig veure una fitxa on tot just es veia un nom i parcialment una adreça… El nom “Ramona Siles Garcia” i l’adreça “ROGER Sans”.

Una recerca per internet em va portar a descobrir una conjunt de fets biogràfics d’aquesta dona que espero poder ampliar. Ramona Siles Garcia, va ser una miliciana que havia format part de la Unitat de milicia de dones i que havia lluitat al malaurat front de Mallorca. Allí, conegué a Nathan Cohen, un jueu de Stepney (un barri del municipi londinenc de Tower Hamlets) que va voltar força pel món, on la seva militància li va comportar diverses detencions, i que en juliol de 1936 es presentà en l’Hotel Colón per allistar-se a les milicies del PSUC.

El brigadista anglès Keith Scott Watson la descriu com una “dona jove d’ulls vius, mal vestida i de faccions regulars però no bonica”, també comenta sobre que Nates refereix a Ramona dient “Ramona no és feliz sinò està matant feixistes”:

When we reached our quarters, we found our political leader waiting for us. With him was a small live-eyed young woman dressed in trousers and tunic, which gave her a shapeless appearance. Her features were regular without her being actually pretty. Nat did the honours. “Ramona, meet two new comrades—Bill Scott and Scott Watson.” The lady in trousers saluted “Maybe we go to the front soon?” was her only comment. “Ramona’s not happy unless she’s killin’ Fascists,” explained Nat with the modest pride in his young amazon. “We was together in Mallorca, did some real fighting there—eh, sweetie!” Ramona did not reply, she disappeared into a curtained-off recess at the end of the room.”

En el llibre “Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears”, l’historiador Josep Massot i Muntaner explica com Tom Wintringham, un pes pesat del Partit Comunista Anglès, en setembre del 1936 coneix a Nat Cohen i a la seva companya Ramona Siles Garcia. La trobada es donà a la Rambla de Barcelona, en una defilada de les tropes derrotades de Mallorca.
«[…] en septiembre del 1936 Tom vió en la Rambla de Barcelona un desfile de parte de las tropas que volvían vencidas de Mallorca. Tuvo ocasión de conocer Nat Cohen, un judío londinense de Stepney, enjuto y obstinado, que había viajado por todo el mundo y había aprendido castellano en América del Sur (…) en Mallorca había conocido su compañera Ramona, una miliciana simpática y achaparrada.»
Amb Nat Cohen, Sid Avner, Tom Wintringham, Georgio Tioli i Jack Barry va participar en altres fronts en la Centúria Anglesa Antifeixista Tom Mann, que li devia el nom a un comunista anglicà unionista. Aquesta centúria participà en els fronts de Mallorca, Aragó i Albacete (XV Batalló de les Brigades Internacionals).
Centuria Inglesa Tom Mann, d'esquerra a dreta: Sid Avner, Nat Cohen (el líder del grup i parella de Ramona), Ramona Siles García, Tom Wintringham (de blanc, ajupit al frente), Georgio Tioli (italià) al seu costat, Jack Barry (Australia ‘Blue’) i David Marshall a Barcelona, 1936
Centuria Inglesa Tom Mann, d’esquerra a dreta: Sid Avner, Nat Cohen (el líder del grup i parella de Ramona), Ramona Siles García, Tom Wintringham (de blanc, ajupit al frente), Georgio Tioli (italià) al seu costat, Jack Barry (Australia ‘Blue’) i David Marshall a Barcelona, 1936
Ramona Siles García, en una trinxera republicana
Ramona Siles García, en una trinxera republicana junt a Nathan Cohen i Sam Masters, en 1936. Sam morí en el front de Brunete. I Nat, ferit en el pulmó tornà a Anglaterra però tornà en septembre de 1937 en el front d’Albacete, integránt-se en el Batalló Thaelmann. Nat i Ramona, finalment tornaren a Londres.
Ramona Siles, amb el seu company Nathan Cohen, també amb Sam Masters (mort en la batalla de Brunete) i una altre miliciana

Després de formar part de la Centuria Tom Mann, participen a Albacete al XV Batalló de B.I. integránt-se en la Divisió Thaelmann.

Finalment Nat Cohen anirien a viure a Londres. Aquí, de moment, he perdut el fil. Seguiré buscant…

Bibliografia:

Insurrecció a la Bordeta, Desembre 1933 #BordetaInsu33 2018

Insurrecció a la Bordeta, Desembre 1933

Exposició: “Context, explosió i fracàs de la revolta. La Barricada del burot de la Bordeta”
De l’1 al 22 desembre 2018

Bloc 11 de Can Batlló (Espai d’encontre)

Horaris:

Dilluns a dijous: 10h a 13h i 18h a 21h
Divendres: 10h a 13h i 18h a 22h
Dissabtes: 10h a 21h

Context històric
El 14 d’ abril de 1931 fou proclamada la Segona República a l’ Estat Espanyol, convertint Niceto Alcalá Zamora en el seu primer president. El govern provisional va quedar pràcticament construït pels mateixos homes del Comitè Revolucionari Nacional, que durant les següents 48 hores es va ocupar de llançar decret rere decret. En un dels seus programes s’ avança: responsabilitat, llibertat de creences i culte, garanties individuals i garanties a la propietat privada. Aquest govern va voler iniciar un ampli programa de reformes que intentava solucionar les qüestions pendents (la “qüestió política” i la “qüestió regional”, la “qüestió agrària”, la “qüestió social”, la “qüestió religiosa” i la “qüestió militar”) . Va trobar gran resistència des dels seus primers passos per part dels grups socials i corporatius als quals les reformes intentaven manllevar de les seves posicions adquirides: els terratinents, els grans empresaris, financers i patrons, l’ església catòlica, els ordres religiosos, l’ opinió catòlica, l’ opinió monàrquica, el militarisme “africanista”. Però també va existir una resistència al reformisme republicà de signe contrari: Els partidaris de la revolució, encapçalats per les organitzacions anarquistes (la CNT i la FAI) i un sector del socialisme, el vinculat al sindicat UGT. Per a ells la República representava l’ ”ordre burgès” (sense moltes diferències amb els règims polítics anteriors, Dictadura i Monarquia) que calia destruir per aconseguir el “comunisme llibertari”, segons els primers, o el “socialisme”, segons els segons.
Aquell ventall de reformes es va iniciar des del mateix moment en el qual el Govern Provisional es va fer amb el poder el 14 d’ abril de 1931. Després de l’ aprovació de la Constitució i l’ elecció com a primer President de la República de Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña va presentar el seu segon govern el 15 de desembre de 1931, integrat exclusivament per republicans d’ esquerres (Acció Republicana, Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) , Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) , Esquerra Republicana de Catalunya –ERC-) i socialistes. La depressió econòmica que colpejava Europa i els Estats Units va ser menys profunda a l’ Estat Espanyol, però tot i això va afectar a la construcció i a les petites indústries vinculades a aquesta, un sector que havia estat un dels motors del creixement econòmic i de la creació d’ ocupació des del final de la “Gran Guerra”. En conseqüència va créixer l’ atur a les ciutats, i indirectament es va incrementar la subocupació al camp, ja que els jornalers ja no podien emigrar a les ciutats on tornava a escassejar la feina. Va créixer el sentiment d’ inseguretat dels treballadors i coincidir en el fracàs de les enormes expectatives de millora de vida que el canvi de règim polític havia anunciat entre sectors populars.
Durant aquell govern es retiraren a militars mèrits aconseguits durant la Dictadura de Primo de Rivera, es reduir el període del servei militar obligatori i es clausurà l’ Acadèmia General Militar dirigida pel general Francisco Franco (tot i que aquesta mantingué la jurisdicció militar pel que fa a l’ ordre públic) . Aquest tractament militaritzat de l’ ordre públic es va produir, per exemple, en motiu de la insurrecció anarquista de gener de 1933, durant la qual, per exemple, a Pedralba (València) , la Guàrdia Civil intervé i causa la mort de 10 persones, després que s’ hagués produït la mort d’ un membre d’ aquest cos i de 2 Guàrdies d’ Assalt. El Consell de Ministres va resoldre que “la major part dels detinguts en aquest complot queden sotmesos, donada la naturalesa del delicte, a la jurisdicció militar i hauran de ser jutjats per ella”. Els successos més greus i de major repercussió en l’ opinió pública són els que tenen lloc a Casas Viejas. Els encausats en una insurrecció anarquista anterior, la de l’ Alt Llobregat de gener de 1932 van ser jutjats el 25 de juliol de 1933 en un consell de guerra que va tenir lloc a Terrassa on es va condemnar a 42 processats a penes de fins a 20 anys. El 19 de novembre de 1933 es van celebrar les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts i foren les primeres en les quals hi va haver “sufragi universal” a l’ Estat Espanyol. Les eleccions van donar la majoria als partits de dretes, el que va donar lloc al denominat bienni radical –cedista- o bienni negre dels anys 1934 i 1935. El divendres 8 de desembre de 1933 celebra l a seva sessió inaugural el Parlament designat en les eleccions legislatives del 19 de novembre anterior, la segona volta va tenir lloc 15 dies després. Es tractà de les primeres Corts ordinàries de la Segona República, ja que les dissoltes en el passat mes d’ octubre (escollides al seu torn el 28 de juny de 1931) tenien rang i caràcter de constituents. Hi ha abismals diferències en la composició de tots dos parlaments republicanes. Mentre al primer predominen forces liberals i progressistes – radicals-socialistes (Acció Republicana, Esquerra de Catalunya, federals i socialistes) en el segon els partits conservadors-radicals (Lliga Regionalista, agraris, CEDA i TyRE) ocupen una majoria d’ escons. La mateixa nit esclata en diversos punts de la geografia estatal un ampli moviment insurreccional desencadenat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) . Malgrat que les autoritats estan advertides i que han declarat l’ estat d’ alarma i pres totes les mesures de precaució que consideren convenients, la violència revolucionària.
On i quan succeix?
El barri de La Bordeta va néixer al llarg de la carretera de Barcelona a Sant Boi de Llobregat, en la zona compresa entre Hostafrancs i Santa Eulàlia de Provençana (L’ Hospitalet del Llobregat) , a la part baixa de l’ antic municipi de Sants. Era una zona mixta d’ habitatges i petits tallers industrials, sense comptar l’ antiga fàbrica de Joan Batlló, coneguda com Can Batlló.
Seguint la carretera trobem Santa Eulàlia de Provençana, un barri de l’ Hospitalet que es formà a partir de l’ últim terç del segle XIX, prop de l’ antiga església romànica de Santa Eulàlia de Provençana (reconstruïda al segle XIX) . Separat de la Bordeta i de Sants pel carrer de la Riera Blanca, fou fins a 1910 l’ únic nucli industrialitzat del municipi; entre el 1900 i el 1930 la població patí un fort creixement, passant de 964 a 6. 124 habitants. Fins aquell moment era habitat, principalment, per petita i mitjana burgesia, propietaris agrícoles i funcionaris. En aquest indret, fou inaugurada l’ estació del metro transversal el 1932.
L’ Exposició de Montjuïc de l’ any 1929, les obres del metro i el procés de creixement industrial, acompanyat de la baixa taxa de natalitat al Principat (una de les més baixes de tot l’ Estat) , donaren lloc a una primera immigració provinent de entorns rurals. Si en un primer moment foren els aragonesos i valencians els primers a arribar. Immediatament els seguiren murcians i els de l’ Andalusia oriental, especialment d’ Almeria, tots ells, en aquells anys i posteriorment, coneguts genèricament com “els murcians”. Aquesta immigració s’ assentà en barris populars de la perifèria barcelonina, fins i tot, creant-ne de nous. En el cas de L’ Hospitalet, i pels fets que narrem, cal destacar la Torrassa (altrament coneguda com la “Murcia Chica” ) . El gran flux de nouvinguts genera una crescuda insostenible d’ habitatges, que degenera en la creació de nuclis de barraques (Font de la Guatlla, Montjuïc, Can Tunis, La Torrassa, Cal Tiner, etc. ) on la gent viurà en unes condicions infrahumanes. Aquest fet també farà que apareguin certs recels entre la població local cap als nous veïns que portaran a la marginació d’ aquests, i com a conseqüència es produiran greus conflictes de convivència.
Proclamació del comunisme llibertari
La nit del divendres 8 de desembre de 1933, esclata en diversos punts de l’Estat Espanyol un ampli moviment insurreccional desencadenat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat que les autoritats estan advertides, han declarat l’estat d’alarma, la violència revolucionària depassa les seves previsions. Durant una setmana es lluita aferrissadament a Aragó i a la Rioja, així com en llocs del País Valencià, Catalunya, Castella-Lleó, Madrid, Extremadura i Andalusia. L’intent subversiu guarda una estreta i directa relació amb el recent resultat electoral, el moviment que s’inicia a les poques hores de reunir-se les segones Corts republicanes. En propugnar l’abstenció proletària en els comicis, la CNT ha dit que, en cas de triomfar la reacció dels treballadors, han de recórrer a l’acció revolucionària. Després de la revolta de Fígols, Terrassa i els fets de “Casas Viejas”, l’any s’iniciava amb una especial duresa a causa de la brutalitat de la crisi, i arriba fins a la vaga revolucionària del 8 de maig. Durant tot l’any, creix l’acció directa desencadenada contra els patrons i els representants del poder. En general, es tractava de petards, anomenats “bombes”, pots de metralla o ampolles inflamables; les forces d’ordre localitzaren més de tres-centes “bombes” o petards. De fet, es feien esclatar a les portes dels propietaris o a les finestres de les fàbriques. En cap cas no provocaren víctimes mortals, sí però, alguns ferits i desperfectes a les parets i maquinària.
Segons mitjans de l’època i prèvia censura:
La nit del 9 de desembre esclaten 14 bombes en els barris i pobles del pla de Barcelona, amb especial rellevància a L’Hospitalet. Un grup d’unes 200 persones armades és dispersada per la Guàrdia Civil, formant-se diferents grups d’insurrectes. Un d’aquests grups munta barricades al barri de Sta Eulàlia creuant autobusos entre L’Hospitalet i Barcelona, i penja la bandera roja del Comunisme Llibertari a la Tinència d’Alcaldia d’aquest barri. Alguns grups provoquen incendis al Mercat, d’altres fan esclatar una bomba i assalten el Centro Católico, i es produeixen tirotejos amb la policia fins a altes hores de la matinada. Un vehicle conduït per un metge resulta tirotejat i causa la mort del conductor. S’assalta el burot situat a l’encreuament entre Riera Blanca i la Carretera de La Bordeta. En aquest assalt mor un dels “consumeros” per un tret de la Guàrdia Civil, essent els altres tres “consumeros” detinguts per error. Són assaltats diferents punts estratègics com els ferrocarrils i el metro, així com les hortes i locals vinculats a “persones d’ordre” i es convoca vaga general.
En les següents hores els fets s’estenen pels barris de Collblanc i La Bordeta i es produeixen algunes detencions. El dilluns 11 de desembre, tercer dia de revoltes, amb la intenció d’aturar fàbriques i tallers, es produeixen talls del subministrament elèctric al barri de La Bordeta, continuant els avalots, amb tirotejos inclosos, pels carrers de Sants i Hostafrancs: incendi d’un magatzem de fusta al carrer Miquel Àngel, incendi d’un taxi al carrer de Sants amb St. Marc, un tranvia de la línia de Collblanc és tirotejat ferint al conductor, etc. Els ferits eren ajudats pels veïns del barri i en algun cas la policia els prenia per detenir-los. Per la tarda, a Collbanc, un enfrontament amb la Guàrdia Civil, obliga a aquesta a refugiar-se a la Tinència d’Alcaldia. Al vespre esclata una bomba a la caserna de la Guàrdia Civil provocant una persecució que portà a un enfrontament al carrer Bassegoda, on després de ferir al capità i alguns guàrdies, els revoltats van aconseguir fugir. A les deu del matí hi hagué nous tirotejos a la plaça Espanyola i van ser detinguts un grup de tretze persones a l’alçada de la Riera Blanca.
El balanç de la insurrecció anarquista arreu de l’estat va ser de 75 morts i 101 ferits entre els insurrectes; i 11 guàrdies civils i 3 guàrdies d’assalt morts, més 45 i 18 ferits respectivament. Durant la revolta es van registrar violents xocs amb la força pública, descarrilaments de trens, voladures, destrucció d’arxius, incendis d’esglésies, sabotatges de vies fèrries i ponts, així com línies telegràfiques i telefòniques, al costat de nombrosos tirotejos i enfrontaments. També es van produir una vintena de ferits a causa del descarrilament del ràpid Barcelona-Sevilla, a Puçol (València). Fets com aquests van ser utilitzats pels mitjans amb l’objectiu de criminalitzar la protesta.
Als implicats en la “revolució de desembre”, com la van anomenar alguns anarquistes, se’ls va aplicar la recentment aprovada Llei d’Ordre Públic de 1933. Per la seva banda, la repressió causada per aquests fets va deixar a la CNT trencada i desarticulada, i sense òrgans d’expressió. Alguns dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar de les conseqüències a la FAI, els integrants de la qual havien dominat el “comitè revolucionari” de la insurrecció.