190907 – Setmana Tràgica o Gloriosa

La Setmana Tràgica o Gloriosa, depenent de qui narri la història, fou un conflicte social a la Barcelona de principis del segle XX, del 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, on es barrejaren la qüestió religiosa, la reforma urbanística, el conflicte per l’educació, la guerra del Marroc, la vaga general, les barricades, el cos a cos als carrers, l’incendiarisme o les dimensions de la repressió posterior… La premsa de l’època parla de “Els fets de Barcelona” i es tracta d’un esclat incontrolat molt centrat a la capital; tot i que també hi va haver alguns aldarulls en altres llocs de Catalunya, l’epicentre i el gruix de la revolta tingué lloc a Barcelona.

Una Barcelona en plena expansió, feia 55 anys de l’enderroc de les muralles, 50 de l’inici de l’urbanització de l’Eixample i 12 de l’agregació per decret de sis municipis del Pla de Barcelona: Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sants i les Corts, i uns 5 de l’agregació d’Horta. Un fort anticlericalisme, alimentat per una Església catòlica rica i opulenta, engruixia entre l’obrerisme el republicanisme i l’anarquisme.

L’Estat Espanyol seguia perdent colònies i un conflicte bèl·lic colonial en el Riff va portar que el Govern d’Antonio Maura decidis enviar-hi reservistes, majoritàriament de Catalunya i de Barcelona. Només existia una manera de salvar-se, que era pagant 1.500 pessetes, una quantitat que només les classes benestants podíen permetres. Així, enviar reservistes feia que els qui marxaven fossin homes joves, marits i pares, que en anar-se’n deixaven la família pràcticament en la misèria, ja que el seu sou era el més important que entrava a casa. Els primers reservistes van embarcar-se al port de Barcelona amb vaixells propietat del marquès de Comillas, on algunes dames de l’aristocràcia els repartien escapularis i detentes amb la inscripció “detente, bala” perquè els soldats se’ls posessin al pit per protegir-se del foc enemic.

Dins de: L’Època dels nous moviments socials : 1900-1930. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995. Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, 8. ISBN 8477399867. Pag. 223. Font: https://crai.ub.edu/es/node/1828

La insurrecció s’esdevingué amb enfrontaments greus entre l’exèrcit i grups d’obrers i anarquistes que van aixecar barricades i van dirigir la seva fúria cap als edificis religiosos, sobretot les escoles i les esglésies.

87 morts:
militars 3
guàrdies civils 2
sacerdots 3
membres de la Creu Roja 4
civils 75

Assaltats 81 edificis:
27 escoles d’ordes religiosos
4 escoles parroquials
18 esglésies
18 convents

Repressió:
més de 2.000 persones detingudes
clausura de més de 130 centres i entitats considerats subversius
Processades per tribunals militars 1.725 persones.

Condemnes:
59 cadenes perpètues
17 condemnes a mort (12 commutades per cadena perpètua), finalment 5 execucions:
– Josep Miquel Baró, líder de la revolta a Sant Andreu.
– Antoni Malet Pujol, acusat de cremar objectes d’una església i de disparar contra l’exèrcit.
– Eugeni del Hoyo, guarda de seguretat que va disparar contra l’exèrcit.
– Ramon Clemente García, un carboner amb deficiència mental que va ballar amb el cadàver d’una monja.
Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat com a incitador de la revolta.

Si voleu ampliar informació, podeu veure aquest vídeo d’una xerrada de Teresa Abelló Güell, doctora en Geografia i Història i professora titular de l’Universitat de Barcelona, que va oferir a l’Espai Obert en el marc de les jornades Rosa de foc en 2013:

1992 – Records no usuals de BCN’92 #JJOO92 #BCN92 #KCN92

Un dia com avui 25 de juliol, però del 1992, s’inauguraven les XXV jocs olímpics d’estiu de Barcelona 92. Recordo que el 17 d’octubre de 1986, quan el corrupte franquista Juan Antonio Samaranch proclamava la tria de la candidatura de Barcelona com a seu olímpica, a la meva escola varen posar l’himne olímpic per megafonia en bucle, mentre ens feien baixar al pati on alguns nens corrien pel pati encapçalats per un abanderat de la bandera olímpica. Aquesta eufòria enganyosa s’estenia a una població d’una ciutat que en la seva majoria no veia cap a on els portaria aquella decisió.

Barcelona sempre ha estat una ciutat transformada a cop de regle i cartabó. Grans esdeveniments ho intentaren com les Exposicions Universals de 1888 i 1929, el Congrés Eucarístic Internacional de 1952 o el Mundial de Futbol de 1982. Però aquest cop seria diferent amb una inversió en obres de 956.630 milions de pessetes (uns 5.749 milions d’euros) d’inversió, amb una part pública 643.613 M pts i una de privada de 313.017 M pts. Però la despesa total seria de 1.119.510 M pts, doncs caldria sumar algunes despeses com seguretat, cerimònies diverses o altres partides com “Estructura de suport” amb un pressupost de 22.915 M pts. El sector públic es va barrejar amb el privat, creant tota mena d’empreses mixtes com “Nueva Icária S.A.” que facilitaran la circulació de capitals i influències entre uns i altres dins d’unes estructures opaques. Les obres olímpiques van ser promogudes en un 36,8% per la iniciativa privada i un terç d’elles corresponen al capital estranger. Les inversions privades es van orientar cap a habitatges, hotels i centres de negocis. Aquestes inversions prèvies a l’esdeveniment varen generar llocs de treball, però aquests no es mantindrien posteriorment. Si a Barcelona es comptava que en 1986 superava als 120.000 aturats, aquesta xifra fou baixant fins a 1990 als 65.000 aturats però recuperant-se de nou en 1993 on gairebé tornava als 90.000. Però d’aquest creixement d’inversions, el sector més beneficiat en fou l’hoteler. Quan en 1985 es comptava que la ciutat voreja als 26.000 visitants i unes 24.500 places hoteleres, l’any 1992, quan el nombre de turistes no arribà als 28.000, el nombre de places hoteleres va crèixer fins a superar les 33.000. Com ja se sap el major beneficiat de la Barcelona olímpica va ser l’hostaleria que ha vist créixer els seus números fins el dia d’avui.

Els passatgers d’avió han incrementat en un 333,05% 1992 – 10.196, 2005 – 27.095, 2016 – 44.154 milions
Les places hoteleres han crescut un 180% 1992 – 25.055 , 2005 – 49.235 , 2017(Abril) – 70.121
El nombre d’hotels ha pujat un 249% 1992 – 118 , 2005 – 268 , 2017 – 421
Els turistes en creuer s’han disparat un 1586% 1992 – 0,159 milions, 2000 – 0,572 , 2016 – 2,681
Passatgers del Bus Turístic 1992 – 0,086, 2001 – 0,983, 2006 – 5,5 milions
Visitants de la Sagrada Família 1992 – 0,650, 2001 – 1,5 , 2016 – 4,5 milions
Visitants del Museu del Barça 1992 – 0,326, 2001 – 1,161, 2016 – 1,785 milions

Per a tirar endavant urbanísticament la part de l’allotjament del gran projecte olímpic es realitzarà un model similar al del Congrés Eucarístic, replicant l’estratègia de creació de noves places hoteleres, en 1952 foren Hotel Arycasa, Hotel Avenida Palace, etc.; i una urbanització d’habitatge com el corresponent al barri del Congrés. Per als hotels es faria la privatització temporal d’espai públic més gran dels darrers anys, s’anomenaria “Pla Hotels (enllaç actualitzat 25/07/2023)” pel qual s’hipotecarien una gran quantitat de metres quadrats de sol públic per a la construcció de nous hotels (Vall d’Hebron, Estació de Sants, Estació de França, Teatre Apolo, Lleida/Rius i Taulet, Torre Melina, Diagonal 666, Plaça Espanya). En aquest darrer cas la seva construcció suposaria la demolició d’un dels edificis del conjunt monumental de la plaça Espanya conclosa en 1929. La part residencial es construiria en la Vila Olímpica en el barri de Poble Nou, un barri de fort teixit industrial que algú anomenà “El Manchester Català” i que acollia residències i fàbriques que anirien tancant progressivament, algunes per la crisi dels 80 i altres forçosament. En acabar l’esdeveniment olímpic aquesta residència d’esportistes es va transformar en habitatges, evidentment, tot privat, tot i la participació pública en la seva construcció. La façana del litoral fou transformada totalment en el que seria la Nova Icària i això va voler dir acabar amb els nuclis de barraques de Bogatell, Camp de la Bota o Somorrostro amb més d’un miler de barraques. Aquestes expulsions serviren tant per fer-hi la ronda del litoral com per fer-hi un passeig marítim al model californià i unes platges igual d’artificioses. La reurbanització del litoral, els desallotjaments i reallotjaments portaren alguns conflictes com la Intifada del Besòs pel Solar de la Palmera (Sant Adrià del Besòs) on la pressió urbanística no va poder amb la pressió veïnal.

Protesta veïnal per la construcció de la Vila Olímpica. Barcelona, 27 de gener de 1989. Santiago Bartolomé. Arxiu Històric del Poblenou

Aquest canvi del litoral també afectà el barri de La Barceloneta on tot i les protestes de “propietaris” i dels usuaris, es van fer desaparèixer els xiringuitos que estaven a primera línia de mar amb l’excusa d’aplicar la llei de Costes, que després seria ignorada per l’hotel Vela.

Demolició de “xiringuitos” a La Barceloneta

La novetat en respecte del Congrés Eucarístic serien les infraestructures esportives i de transport. Respecte a les esportives, cal apreciar la recuperació d’antigues instal·lacions en desús com fou l’Estadi Olímpic o el Palau d’Esports, i es creaven de noves com el Palau Sant Jordi, el canal de rem de Castelldefels, etc. La seu principal de les olimpíades seria la muntanya de Montjuïc on si ubicaria l’Anella Olímpica i grans noms de l’arquitectura del moment van tenir-hi lloc per les seves obres, com Bofill, Calatrava, Miyawaki, Arata Isozaki, etc. Però la muntanya de Montjuïc encara acollia barraques també i la majoria d’elles a Can Valero, la zona on aniria l’anella olímpica, així que aquest nucli on encara quedaven vora de 400 barraques també va haver de desaparèixer. En aquella esplanada s’hi situarien tot un seguit d’espais amb més o menys dissort. Tenen un ús regular les Piscines Picornell, la seu de l’INEFC, però l’ús de l’Estadi Olímpic Lluis Companys (amb la seva aigualida inauguració Vídeo eliminat de YT / Notícia a elPais 23/07/2023) i el Palau Sant Jordi ha quedat relegat a grans concerts o esdeveniments i el Museu Olímpic sembla no haver superat mai els 100.000 visitants. Tampoc no ha corregut massa millor sort el Sot del Migdia que està destinat a ser un infrautilitzat aparcament per a vehicles grans. Un altre espai que també reformat seria el comprés entre plaça Espanya i l’Anella Olímpica, on es va remodelar part de la urbanització realitzada per l’Exposició del 1929. M’agradaria recordar sobretot la pròpia plaça Espanya que va veure desaparèixer les balconades de la Fira.

Barraques de Can Valero amb l'Estadi al fons
Barraques de Can Valero amb l’Estadi al fons

Altres instal·lacions s’ubicarien a l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron, també dissenyada per projectes d’arquitectes reconeguts com Espinet/Ubach, Tusquets, Miralles i Pinós, Ferrater, Sunyer, etc. Aquell any, l’Ajuntament va premiar amb el premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura a Miralles i Pinós, responsables de l’antiga instal·lació de Tir amb Arc (1991). Aquest era un complex creatiu, bell i singular de formigó amb lluernes que actualment es troba desmuntat i apilat entre esbarzers a un costat del lateral de les instal·lacions esportives.

Un altre dels eixos infraestructurals de les olimpíades fou la mobilitat i un dels seus emblemes fou les Rondes tot i que també varen ser causa de desplaçaments i conflictes. Però, a més a més, suposaren trastorns en el transport públic com per exemple la línia ferroviària Barcelona – Mataró – Maçanet-Massanes on la terminal de Barcelona es trobava annexa a l’Estació de França. A causa de la construcció de la Ronda del Litoral es va destruir el Ramal de Marina i desviant els trens via el Ramal del Besòs perquè els trens arribessin al centre de la ciutat. El fet que sigui de via única des d’Arenys de Mar fins a Tordera, sobretot en èpoques estiuenques provoca sovint col·lapses que afecten les freqüències de pas i la velocitat dels trens. La saturació, igualment, impedeix posar-hi trens semidirectes. D’aquesta manera, per anar de Barcelona a Mataró en tren, actualment es triga el mateix que es trigava quan es va inaugurar la línia. Si bé els trens actuals són més ràpids, la gran quantitat de parades que s’han anat afegint per a tots els trens amb els anys (antigament hi havia trens directes) han mantingut el temps real del viatge, fet que fa poc atractiva la línia (en temps) davant de la competència del transport privat.

Altres vials que es varen crear en aquella època varen ser el Túnel de la Rovira i la Ronda del Guinardó, que varen suposar també trastorns en els respectius barris d’Horta i Guinardó. Per un altre costat també es van obrir els elitistes Túnels de Vallvidrera, i crec que ho denota que siguin els tercers més cars de l’estat amb 0’25€/Km.

Com ja heu pogut llegir, els canvis a la ciutat van suposar molts trasllats i evidentment no tots massa voluntaris. Els citats no són els únics afectats, podem afegir els nuclis de barraques de Francisco Alegre, Els Búnkers o la Perona. Quedava clar que en la Barcelona olímpica no tothom hi cabia, hi havia discriminacions per motius racials i de classe. De fet, el mateix Mariscal comentava que en presentar les primeres propostes del Cobi, la mascota olímpica comenta “El color original era más gitano, no tan clarito” i va ser el COOB’92 qui el va obligar a canviar-lo. Tampoc hi havia lloc per sense sostres, per ionkis o per prostitutes… I evidentment, tampoc hi havia lloc per la dissidència, tot i que hi va haver algun espai per la crítica, com la xiulada al Rei en la inauguració de l’Estadi, s’entén que va ser perquè no era possible controlar-ho. Els JJOO no podien acceptar aquest tipus d’actituds i protestes. Arribaria l’Operació Garzón, en la que 60 independentistes van ser detinguts, torturats i empresonats. En aquesta situació repressiva, es va aprovar la “Ley Corcuera” o “Ley de Patada en la Puerta”, aquella que permetia assaltar qualsevol habitatge sota sospita de delicte sense ordre judicial.

Tot i això, en alguns escenaris es podien sentir coses com


Perllongament del c/ Diputació, demolició patrimonial i especulació turística a Hostafrancs

Aquest apunt pretén explicar la complexe i extensa història del pla urbanístic de l’extensió del carrer Diputació. La intenció d’aquest pla urbanístic era la de descongestionar la plaça Espanya absorbint el transit procedent del carrer Diputació amb destí Gran Via. Aquest era un antic projecte que ve d’antic. El primer rastre documental que podem trobar data de 1930 [BE045] i queda aturat en 1931 [BE046] . Posteriorment es veurà revisat en el planejament [OF134] de 1978, en el de 1993 [S265], de nou en 2001 [S265A] i aprovat el pla definitiu en 2007 [B0914] . Aquest pla ja ha suposat la desaparició de les cases baixes del carrer Vidriol i Leiva [Pla de Barcelona – Hostafrancs abans d’Hostafrancs], d’un comerç centenari com era “El Rei de les Gorres” [Barcelofília – El Rei de les Gorres] , la casa més antiga d’Hostafrancs que sembla havia sigut part de l’Hostal d’en Joan Corrades i Bosch que va donar origen a aquest barri coneguda com la “Casa dels Pollets” [Wikipedia – Casa dels Pollets Altres Barcelones – Enderroquen la primera casa d’Hostafrancs, l’hostal del fundador del barri Memòria de Sants – Adeu a la casa dels pollets Memòria de Sants – Més sobre la casa dels pollets] o el “Cinema Arenas” [Barcelofília – Cinema Arenas], l’última sala de cine que quedava a Carretera i que durant la Revolució del 1936 va anomenar-se Cinema Durruti. De tots els edificis afectats ja només queda dempeus l’edifici número 24 del carrer Creu Coberta on encara hi resideix gent.

Planificació BE045 del perllongament del carrer Diputació entre Creu Coberta i Gran Via (1933)
Planificació BE045 del perllongament del carrer Diputació entre Creu Coberta i Gran Via (1933)

Aquest perllongament entre Creu Coberta i Gran Via ja s’ha realitzat fa anys, però aquest objectiu de transformar-se en una continuació del carrer Diputació ja ha quedat oblidat doncs aquest tram s’ha fet estret per evitar el trasllat d’un transformador de FGC.

Però en el pla del 2007 hi ha una cosa que no deixa de sorprendre. B0914 preveu 4.816m2 d’equipaments i 5.835m2 repartits en 73 habitatges, tot i que algun mitjà anunciava que en serien 75 . La sorpresa, si es que ens podem sorprendre de segons quines coses a aquestes alçades, ens la trobem quan com la immobiliària preveu substituir 64 habitatges en la superfície de 784,75 m2 per un hotel de 4 estrelles de 98 habitacions [SOB MOAS] de 18.333,34 m2, canviant els usos previstos i triplicant la volumetria inicialment prevista. Algú té explicació?

Hotel 4 estrelles Diputació
Hotel 4 estrelles Diputació

193312 – Insurrecció a La Bordeta #BordetaInsu33 2013

Cartell jornadesEn desembre del 2013 es va celebrar a La Bordeta una exposició i una xerrada en motiu del 80è aniversari de la revolta insurreccional que tingué lloc, entre altres llocs a La Bordeta, Santa Eulàlia, La Torrassa, Font de la Guatlla, Sants, La Marina i Hostafrancs. Evidentment, no va ser un fet aïllat, sinó el reflex de la resposta a la repressió exercida des del govern republicà cap a l’anarquisme, les vaguistes de les diferents vagues del moment i dels obrers en general que es varen produir en aquells anys. Aquells dies de desembre del 1933 es varen viure aires de revolta que tingueren el seu punt àlgid en la proclamació del comunisme llibertari des del balcó de l’alcaldia de Santa Eulàlia de Provençana (L’Hospitalet del Llobregat) i que veuria en el burot de La Bordeta un dels seus principals camps de batalla. La revolta acabà amb la militarització del transport públic amb l’Exèrcit i dels carrers per part de la Guàrdia Civil; i com venia sent habitual, amb moltes persones empresonades i torturades.

Aquella exposició, així com la xerrada, es varen organitzar entre la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes. I avui tenim el plaer de presentar el “relligat” que es va fer en motiu d’aquella exposició, amb un vídeo de la xerrada i una revista que recull el material de l’exposició. Esperem sigui del vostre agrad.

Dossier 6,4 Mb:
20131200-BordetaInsu33_v2015-web.pdf
Vídeo de la xerrada 1:27:02:
https://www.youtube.com/watch?v=RPFtXKGejV4

Joan Prim i Prats, heroi o traïdor?

Arran del bicentenari del naixement de Joan Prim i Prats  (Reus, 1814 – Madrid, 1870), que es produeix precisament el proper 16 de desembre, cal repassar un xic el paper que va tenir aquest home per repensar-nos si es necessari homenatjar una persona com ella.

1360590460_511531_1360591841_noticia_grande

Joan Prim i Prats, col·leccionava diversos títols: marquès de Los Castillejos, comte de Reus, vescomte del Bruc i Gran d’Espanya. Va ser militar i polític, exercint de governador militar de Barcelona (1843), capità general de Puerto Rico (1847) i president del consell de Ministres entre els anys 1869 i 1870. Podem trobar diferents llocs que porten el seu nom en el seu record. A Reus podem trobar la plaça de Prim i passeig de Prim. A la ciutat de Barcelona hi trobem  una estàtua eqüestre al Parc de la Ciutadella, la rambla de Prim, el passatge de Prim i cal no oblidar el carrer de Los Castillejos, pel vincle que també hi té. També té places: dedicades a Lleida, Navarcles, Roses, Sudanell, Tarragona… Avingudes a Montblanc, Hospitalet de Llobregat, Reus, Sant Boi de Llobregat, Viladecans… Carrers a Manresa, Rubí, Vilafranca del Penedès, Sant Cugat del Vallès, Granollers…

Nascut en el sí d’una família influent de Reus, el seu avi havia exercit de notari i el pare era tinent coronel. Als 19 anys s’allista en els Tiradores de Isabel II, un cos franc integrat per elements radicals de Barcelona coneguts per la seva indisciplina. el laicisme i l’anticatolicisme, que foren destinats a les muntanyes per combatre als carlins. En succeir-se el pronunciament liberal de La Granja els constitucionalistes, Prim es posiciona amb progressistes, dirigits per Calatrava i Mendizábal, presentant-se a diputat per la província de Tarragona d’on en va obtenir l’escó. Com s’havia ajustat la pau amb els carlins, els cossos voluntaris havien estat dissolts i es dubtava que els graus de Prim li fossin reconeguts, però el seu prestigi i l’acta de diputat, van facilitar que fos confirmat com coronel i el regent Espartero a més el va nomenar Subinspector de Carrabiners d’Andalusia, lloc des d’on impedí l’entrada dels conservadors de Ramón Narváez, partidaris de retornar la regència a Maria Cristina. Tot i això, Prim s’enemistà amb el govern d’Espartero a qui va acusa d’afavorir els teixits anglesos en detriment de la indústria tèxtil catalana. En poc temps, Màlaga, Granada i Almeria es van sublevar contra Espartero, alhora que Joan Prim i Llorenç Milans del Bosch es pronunciaven a Reus el 30 de maig de 1843. Barcelona es va unir a la rebel·lió i aviat tot Catalunya estava sublevada. El general Martín Zurbano va sortir amb les seves tropes de la rodalia de Barcelona i es va dirigir a Tarragona, i d’allà a Reus, centre de la revolució catalana. La ciutat, sense defenses, era presa fàcil de Zurbano, que va permetre la sortida de Prim i els seus, que van abandonar la ciutat cap a Barcelona, per evitar un sagnant assalt, cosa que li suposà retrets per part dels reusencs per les conseqüències que portaria la seva decisió i que ell no patiria. A Barcelona, Prim es va entrevistar amb un emissari de la «Orden Militar Española», que li va valer nous retrets, aquesta vegada dels progressistes. Prim va sortir cap a la capital, però els moderats van desembarcar a València i van sortir a marxes forçades cap a Madrid. El general Narváez va arribar a Madrid des de València un dia abans que Prim i, ascendit a tinent general, va assumir la capitania general de Madrid. No obstant això Prim va ser nomenat brigadier per Francisco Serrano, que a Barcelona havia assumit la cartera de Guerra.

Es diu que quan Prim va abandonar Reus, els reusencs van increpar a Prim per haver-los portat l’agitació i consegüent repressió, i el coronel es va dirigir als seus conciutadans i els va assegurar que allà mateix on l’increpaven li aixecarien una estàtua, cosa que va resultar certa, però que dubtaria si va ser per decisió popular.

La Jamància

Caldrà esperar uns pocs mesos més tard per viure una nova revolta, i així el 13 d’agost s’inicia una revolta progressista a Barcelona contra els conservadors que va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l’agost de 1843. Es diu que va ser al tram baix de la Riera d’Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase “O faixa o caixa” (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l’enterrament) en veure l’alçament de Sant Andreu del Palomar, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sometent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat derrotada i amb una tercera part dels edificis destruïts. El nombre de projectils caiguts sobre la ciutat supera els 2.000, doblant en quantitat els llençats l’any anterior pel General Espartero. Per aquestes accions va rebre de Serrano el faixí de general. Després va dirigir-se a altres parts de Catalunya on encara era forta la revolta, com és el cas de Mataró, on actuà amb la mateixa fermesa que ho feu a Barcelona.

En recompensa a aquesta repressió tan dura contra els revoltats catalans, Joan Prim i Prats va rebre el títol de comte de Reus i vescomte del Bruc amb dret hereditari.

Governador de Puerto Rico

En tornar a Madrid, l’envien de comandant militar a Ceuta, càrrec que Prim va refusar, fet que fa que abandoni Espanya. Quan torna, Narváez l’acusà d’un suposat complot pel que va ser condemnat a sis anys de presó, però la mare de Prim va demanar gràcia a Narváez que finalment la hi va concedir. Prim va tornar a marxar a l’estranger. Narváez va dimitir per desacords amb el príncep consort i després d’un breu govern d’Isturiz es va formar el govern de Joaquín Maria Pacheco que va concedir una amnistia. El Ministre de la Guerra, Fernández de Còrdova, amic de Prim, el va nomenar com capità general de Puerto Rico en 1847.

El seu govern a Puerto Rico va durar pocs mesos de l’any 1848, però destacà pel seu rigor exagerat i les seves preferències racials pels blancs, no el va fer ser estimat de la majoria dels porto-riquenys. El càrrec era una oportunitat per Prim doncs s’havia quedat sense diners i només arribar va actuar com un virrei -a la seva mare li va dir «aquest serà el meu Regne»- pel que va imposar una dura repressió prescindint de les institucions de la colònia, com ho va demostrar el cas del bandit José Ignacio Àvila, l’Àliga, a qui va posar en llibertat i després ho va afusellar per haver faltat a la seva paraula de no fugir i haver-li robat el cavall per a això. També va col·laborar amb la repressió de la rebel·lió dels esclaus de Martinica de les Antilles Daneses, motiu pel que va rebre la condecoració danesa de la Dannebrog.

Lluites contra independentistes de les colònies espanyoles

Tornà a Espanya, on tornà a ser diputat per poc temps doncs el govern de Juan Bravo Murillo va tancar les Corts i va començar a governar per decret. Prim es refugià a França, on demanà participar com a observador en el front turc en la Guerra de Crimea. Després tornaria a Espanya a exercir de diputat i de militar, d’on cal destacar la seva participació en la lluita contra els cabilencs a Cabrerizas (Melilla). Posteriorment visqué noves èpoques de presó i desterrament. Per aquesta època també es va plantejar el conflicte de la qüestió mexicana,certes reclamacions espanyoles pendents des de la independència, per les quals s’havien produït alguns incidents que van costar la vida a súbdits espanyols. En aquest cas, Prim es va oposar a la guerra, se’l va acusar d’actuar així per haver-se casat amb la mexicana Francisca Agüero, emparentada amb el ministre Echevarria, que pertanyia al govern de Benito Juárez a Veracruz (els conservadors tenien un altre govern a la ciutat de Mèxic).

Una altra qüestió candent era la de les cabiles que amenaçaven Ceuta-Melilla, especialment la d’Anyera, que va cometre certs actes hostils a Ceuta. O’Donnell buscava un enemic exterior per distreure l’atenció dels problemes interiors, i es va aprofitar d’aquesta circumstància. Tot i que el Sultà del Marroc es va avenir a donar satisfaccions a les reclamacions espanyoles, el govern d’O’Donnell va declarar la guerra al Marroc el 22 d’octubre del 1859. O’Donnell ni cridar ni va informar Prim sobre els preparatius de la guerra del Marroc però després “va recapacitar sobre el perillós que podia resultar deixar una figura política i militar de tanta projecció a Madrid” i el va nomenar cap de la divisió de reserva. Per O’Donnell es tractava d’una guerra de prestigi per consolidar el seu govern de la Unió Liberal i per això la va presentar com una guerra de reparació de les ofenses sofertes en les places nord-africanes.

La Diputació Provincial de Barcelona creà i pagà un cos de “voluntaris” a sou, altrament dits mercenaris que reberen el sobrenom de “els nous almogàvers”. Prim va voler aprofitar aquest fet per recuperar el prestigi perdut a Catalunya després de la repressió de “la Jamància” quinze anys abans. Així, quan aquest batalló de “voluntaris” va desembarcar al Marroc a principis de febrer de 1860, Prim els va arengar en català, recordant-los que eren l’orgull de la pàtria. Aquest cos tindrà un protagonisme decisiu en la presa de Tetuan. La reina li va atorgar el marquesat de Castillejos amb Grandesa de primera classe. Un gran d’Espanya que li va fer notar que eren iguals va ser respost per Prim que ell sol era igual amb l’avantpassat que havia guanyat la grandesa. Poc després el govern va nomenar a Prim director del Cos d’Enginyers.

Aixecaments, presó, exilis

La vida de Prim ja havia estat constantment convulsa, envoltada de conspiracions i rebel·lions com no podia ser d’una altra manera en aquella època, doncs entre les guerres carlistes i la inestabilitat en les Corts de Madrid la seva posició era si més no complicada. Saltant uns quants anys voldria destacar el seu paper en el que els espanyols coneixen com la Revolució de La Gloriosa de 1868. El 12 de setembre de 1868 sortia Prim de Londres en el vapor Buenaventura, disfressat com a criat dels Srs. Bark, que eren amics de Prim. Arribat a Gibraltar va embarcar en el remolcador anglès Adelia (enviant com enze l’embarcació Alegria) amb el qual es traslladà a la fragata Saragossa, ancorada al costat d’altres vaixells de l’esquadra a Cadis. El pronunciament s’efectuaria el següent dia 17 de setembre de 1868. Efectivament, sublevada l’esquadra i secundat el moviment a Cadis (dia 18) i la seva província (dia 19), Prim va desembarcar i va ser saludat amb crits de joia. Es va formar una junta sota la presidència de Topete, amb Unionistes, Progressistes i Demòcrates en forma paritària. Després Prim va avançar per la costa Mediterrània sublevant les seves ciutats: el 23, Màlaga; el 25, Almeria; el 26, Cartagena; el 2 d’octubre, València i el 3, Barcelona on va ser rebut amb gran alegria. Prop d’allà el general Blas Pierrad Alcedar, Anselm Clavé, José María Orense i Mariano Rossell havien proclamat la republica a Figueres, i el dia 1 havia entrat a Barcelona el general progressista Baldrich.

Prim portava una corona a la seva gorra i se li va començar a demanar que se la tragués, però Prim va dir en català als seus compatriotes una altra frase celebre que encara s’utilitza: “Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu caure”. Finalment Prim va cedir a la pressió, es va treure la gorra i acabà cridant “Fora els Borbons”.

De Barcelona va passar a Reus i d’allà a Madrid on va fer una entrada triomfal com mai abans vista. L’endemà va rebre la cartera d’Estat en el govern provisional, del qual Prim era l’àrbitre. A les eleccions de Gener de 1869 els progressistes en aliança amb els demòcrates moderats van obtenir 160 diputats; 65, la Unió Liberal; 60, els republicans; i 30, els carlins, i així Prim, líder progressista, tornava a quedar com a referència decisiva. El nomenament de cap de govern havia de comptar amb el seu plàcet i la Constitució va ser aprovada acceptant la forma monàrquica per decisió de Prim. Després d’intentar oferir la corona a diferents persones, fins i tot va aparèixer el mateix nom de Prim, que va refusar. Finalment Prim va oferir, per segona vegada. la corona a Amadeu duc d’Aosta, qui va posar com a condició la conformitat de les potències europees, i aconseguida aquesta, va acceptar. El 26 de novembre de 1870 Amadeu (conegut generalment com a Amadeu de Savoia) era elegit per 191 vots com rei (Amadeu I). El 27 de desembre va sortir Amadeu cap a Espanya.

El mateix dia 27, Prim tenia sessió parlamentària i en sortir al vespre en el seu cotxe de cavalls es va endinsar al carrer del Turc, a prop del Congrés, on el seu pas va ser obstaculitzat. Uns homes armats van obrir foc. Va morir de les ferides el 30 de desembre de 1870.

Heroi o Traïdor

Quan es parla de Prim poques vegades s’entra massa en el detall, doncs va tenir una vida molt convulsa, però el que ningú podrà mai negar era que les seves accions varen portar la repressió als catalans, quan menys les va portar a terme ell mateix o els seus subordinats. En el cas del bombardeig de Barcelona, hi ha qui intenta exculpar-lo perquè no estava a Barcelona, obvien que ell era el governador militar i comandant general de la província de Barcelona? Obvien també la seva participació en els dies abans i en els posteriors de la repressió exercida contra els revoltats? Ningú recorda quin tracte varen rebre els cabiles, porto-riquenys i esclaus antillans que només buscaven la seva llibertat? Quan deia defensar militarment els interessos de la seva pàtria, a quina pàtria es referia? Quines classes socials eren la seva pàtria?

Sincerament, del que menys titllaria a Prim és d’heroi.

1848 – La Ronda d’en Tarrés – Barcelona

Arran de la publicació del llibre “Memòria de Sang” del periodista llicenciat en dret i reputat divulgador històric barceloní Enric Calpena, ha tornat a parlar-se de la decimonònica Ronda d’en Tarrés, sobretot arran del post “El curioso origen de la policia municipal de Barcelona” de la web El Robot Pescador. Aquest cos policial formava part de la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona, predecessora de l’actual Guàrdia Urbana de Barcelona, que estava sota les ordres pel poder municipal electiu o governatiu depenent del moment polític. La Ronda d’en Tarrés estava formada per mercenaris i delinqüents comuns. Aquest grup policíac de vigilància de Barcelona va ser famós per l’arbitrarietat i la violència dels seus procediments arribant fins i tot a l’assassinat.

Ens situem en l’any 1848, a l’Estat Espanyol hi governava el sector moderat dels liberals i la ciutat de Barcelona tot just havia viscut les revoltes de les Bullangues i les darreres de 1846, les Jamàncies, no feia massa més de cinc anys. La ciutat, gràcies a la permeabilitat de les fronteres en aquella època, rebia fortes influències del republicanisme francès que cada cop arrelava amb més força.

L’1 de juliol de 1848, el “Jefe Superior Político” Manel Gibert rep l’encàrrec del general i primer marquès de Novaliches Manuel Pavía y Lacy de crear la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona que convivia amb el Cos de Protecció i Seguretat Pública. Aquesta comissaria tenia l’oficina al mateix Govern Polític, i es que aquest és un cos on, com es pot veure en els llistats de “captures verificades” d’aquests, es perseguia tant a “pinxos” com a dissidents polítics. En aquests llistats es poden veure entre els delictes perseguits els de: desertors de l’exèrcit o de presó, indocumentats, ganduls, reclamats per estaments polítics i militars, reclutadors de la facció, “reunits en casa de camp amb l’objectiu de formar una partida per revoltar-se contra el govern” o per ser carlistes o republicans.

Aquesta Comissaria seria dirigida pel propietari i comissari de protecció i seguretat Ramon Serra i Monclús. Inicialment, aquesta patrulla estava integrada per una vintena d’homes vestits de paisà i sense massa limitacions en el seu procedir. Un any després, el marquès del Duero n’ampliaria la plantilla fins a arribar a la trentena amb una assignació d’uns 126.000 rals. Entre 1848 i 1850 varen realitzar oficialment prop de 600 detencions, tot i que, extra-oficialment en alguns llocs es parla de què en varen ser més de 1500 i que varen patir nombrosos casos de tortures i pallisses.

Aquest grup no va trigar molt a ser batejada com la “ronda de Tarrés”, agafant el nom del sanguinari ajudant de Serra i Monclús. Jeroni Tarrés era un assassí reincident, lladre habitual, proxeneta i confident policial, a qui es va encarregar que reclutés a un grup de criminals disposats a tot per diners. Actuaven amb total impunitat sota la protecció de les autoritats, entre les seves accions entrava també les de rebentar actes públics dels partits rivals, però la seva funció era la de patrullar a les nits pels carrers de la ciutat. Detenint, apallissant i produint fins i tot alguna mort.

Una de les seves víctimes fou Francisco de Paula Cuello, un jove periodista que participà en els fets revolucionaris de 1840 i 1842, posant-se al capdavant de la milícia nacional en la rebel·lió de 1843 contra Espartero, fou col·laborador d’Abdó Terrades i en fou successor com a director del periòdic El Republicano. La nit del 23 de juny del 1851, en plena campanya republicana per les eleccions a les Corts, el jove periodista de 27 anys havia sortit amb uns amics a celebrar la revetlla de Sant Joan. A la cantonada dels carrers Sant Pere Més Alt amb Les Basses de Sant Pere es van creuar amb uns homes armats amb pals que els hi van barrar el pas alhora que els començaren a insultar. Els joves varen fingir no sentir-los, però no varen poder evitar que comences una baralla on de sobte apareixerien més desconeguts armats amb navalles. Després de l’esbatussada al carrer Basses de Sant Pere hi havia quatre homes ferits en mig de grans bassals de sang. Francisco de Paula tenia set punyalades al cos i moriria oc després a casa seva en el carrer Unió. El seu enterrament es convertí en una comitiva que acompanya el cos des del carrer Ferran fins al cementiri de Poble Nou. 

“¿Por qué ha de ser que la justicia armada
ansíe laureles en la lid sangrienta?
Así brama en corriente arrebatada
el río que rebosa en la tormenta,
así del monte la encerrada llama
en la lava se derrama.
Cese el llanto, por fin; bélico orgullo
arda en los ojos ya; ronco murmullo
de guerra y libertad en las naciones
llame a la lid las ínclitas legiones.”
Paràgraf XIV del poema “A la Memória de Francisco de Paula Cuello” de Josep Anselm Clavé

Aquesta mort va comportar un primer judici contra aquest grup. Es va jutjar entre d’altres Pere el Carrinclé, Francesc el Noi i Sureda el Gravat, però les condemnes varen ser ridícules, de dos i quatre mesos d’arrest major. Jeroni Tarrés fou processat per l’assassinat -també el 1851- de Francesc Tubert, el Ros d’Espolla. Va ser condemnat a 14 anys de presó, rondant diverses presons fins que el 1859 li van permetre allistar-se i morir en combat al costat del cos de voluntaris catalans del general Prim, que va atacar i hostilitzar el nord d’Àfrica durant la guerra del Marroc.

El 1853, la ronda va ser substituïda per una facció encara més secreta de la policia. Tarrés es va convertir en un personatge popular i va inspirar obres de teatre com “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” d’Armengol Marqués (1871) que van estar anys en cartell.

Per les citacions judicials, són coneguts els noms d’alguns dels seus membres: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Bernis, Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquim del Rosal.

Bibliografia:
– “Barcelona antigua y moderna descripción é historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros dias” Andrés Avelino Pi y Arimón (1854)
– “Manual històrico-topogràfico, guia general de Barcelona”  José Matas Manuel Sauri (1854)
– “Crímenes célebres españoles” Manuel Angelón (1859)
– “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” Armengol Marqués (1871)
– “El Govern Civil de Barcelona al segle XIX : desenvolupament institucional i acció política” Manel Risques Corbella (1994)
– “De ladrón a Policía” Xavier Theros (El País, 28/08/2012)
– “Ronda d’en Tarrés” – Gran Enciclopèdia Catalana

8 de març – El dia de la dona i The Triangle Shirtwaist Company

8 de març - El dia de la dona i The Triangle Shirtwaist Company

En 1908, prop d’unes 40.000 dones costureres industrials de Nova York que van declarar-se en vaga demandant millores laborals: augments salarials, reducció de la jornada laboral a 10 hores, temps per lactància, formació, eliminació del treball infantil, dret a afiliació sindical. Aquest fet potser no hagués arribat a ser més que anecdòtic si no arriba a ser pels dramàtics fets que tindrien lloc durant aquells anys tèrbols.

The Triangle Shirtwaist Company, una empresa regentada per Max Blanck e Isaac Harris, ocupava les tres últimes plantes del Asch Building o Brown Building, un edifici de 10 plantes situat a l’encreuament de Greene St amb Washington Place de Nova York. Les condicions de treball de les 500 persones que hi treballaven eren molt dures, amb jornades de 9h els dies laborables i de set els dissabtes, per arribar a cobrar uns sous d’entre $7 i $12 a la setmana. La majoria de treballadores eren immigrants, amb un alt nombre de persones d’origen jueu. El dissabte 25 de març del 1911 a les 4 de la tarda, prop de la hora de plegar, les portes de la fàbrica estaven tancades, incloent les sortides d’emergència. Una foc va començar a cremar a la vuitena planta, encara avui se’n desconeix l’origen, els propietaris van dir que fortuït, però la gent va començar a pensar que va ser provocat en una venjança dels propietaris per les vagues que estaven duent-se a terme. El cert és que els propietaris van fugir a temps pel terrat mentre el foc es va començar a estendre pel resta de la fàbrica. La majoria de personal que treballava a la vuitena i desena plantes de l’edifici va poder ser evacuat a temps. Però el personal de la novena planta no va rebre el senyal d’alarma amb prou antelació. El resultat va ser d’entre 141 i 146 persones mortes. Tot i que hi varen morir 17 homes, la majoria eren dones, donat el gran nombre d’aquestes que hi treballaven. Tot i que en el judici no es va aconseguir els propietaris fossin conscients de que les portes estiguessin tancades, Max Blanck va ser arrestat posteriorment per tenir les sortides de la fàbrica tancades durant les hores de feina, cosa que li va suposar una multa de $20. Sembla que el motiu per tancar aquestes portes era la por dels propietaris a que les treballadores en treièssin material.

Aquests fets van trasbalsar la vida social i política de l’època, i van impulsar l’aprovació de lleis, que encara que potser no suficients, van millorar la seguretat i les condicions laborals a les fàbriques. També van donar un major relleu als sindicats, particularment la International Ladies’ Garment Workers’ Union que representava les treballadores del tèxtil i, que esdevindria amb els anys, el nucli fundador del principal sindicat dels Estats Units.


Mostra un mapa més gran

Josep Termes: la catalanitat obrera

Avui ens ha deixat el gran historiador Josep Termes, un gran historiador que va saber mostrar la catalanitat dels moviments obrers i rememorar les coses bones i dolentes que va tenir, per a no repetir errors i aprendre d’allò que es va fer bé.

Aquí teniu una entrevista a Josep Termes per al portal www.socialcat.cat en motiu d el’aparició del seu llibre La Catalanitat Obrera.

19370727 – CENU

19370727 - CENU

El 27 de juliol del 1936, es creava a Barcelona el CENU o Consell de l’Escola Nova Unificada amb la finalitat de crear una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana. L’objectiu a acomplir era no deixar cap nen sense escola, i es va assolir, malauradament, fou dissolt el febrer del 1939.

Montse Puig ens fa arribar el document en castellà del Decret Llei del 27 de Juliol del 1936 efectuat pel Consell de l’Escola Nova Unificada pel que aquest i la Generalitat de Catalunya (en guerra) suprimeixen l’escola de tendència confessional i posa les directrius d’una escola nova inspirada en els principis racionalistes del treball i la fraternitat humana, per crear una vida escolar inspirada en el sentiment de Solidaritat Universal i suprimint tota mena de privilegis.

Tot el moviment d’escoles racionalistes llibertàries s’integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l’Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías (a qui veiem abaix en una foto en la inauguració del canvi de nom de la plaça Urquinaona pel del seu mestre). El 22 d’octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l’Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l’Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

19370727 - CENU