1974-2019 – 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich

Recordatori 45 anys de l'assassinat de Salvador Puig Antich
Recordatori 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich

El proper 2 març farà 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich en la presó Model de Barcelona per part de l’estat espanyol. Per això s’ha organitzat un acte de recordatori del que en podeu trobar detalls els a:

http://45anys.salvadorpuigantich.info

Qui era Salvador Puig Antich?

Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 – 2 de març de 1974) fou un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona.

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment en realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d’Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de la brigada politico social de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler,Jean Marc Rouillan va conseguir fugir i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.

Salvador Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l’atracament d’un banc. Posteriorment, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. La mobilització per tal d’evitar-ne execució fou espontània, però minoritària i amb actes de vegades contundents. El Comitè de Solidaritat Pro-presos MIL de Barcelona va trigar a crear-se, però va tenir un cert ressò, tenint en compte les limitacions a la llibertat d’expressió durant la dictadura. A l’Assemblea de Catalunya, partits com el PSUC, i figures com Josep Benet van manifestar objeccions a l’hora de vincular aquesta plataforma amb el militant llibertari. La reacció de la CNT a l’exili fou més aviat tèbia, llevat de la d’un grup de dissidents de Tolosa de Llenguadoc. A tota Europa, la reacció va ser immediata: Libération va ser el primer de donar l’alerta i el primer comitè de solidaritat va néixer gràcies al grup vinculat al “Frente Libertario”. S’organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no en concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9:40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2.737 (agrupació 14) del cementiri de Montjuïc.

Més informació: https://salvadorpuigantich.info

Assassinat de Manel Sabaté Llopart i Saturnino Culebras Saiz, Camp de la Bota (24/02/1950)

Ahir es va inaugurar un parapet, obra de Francesc Abad, que evoca el mur d’afusellaments que hi havia hagut en el Camp de la Bota. Han fet aquest parapet en un homenatge on es parlava de 1.706 persones executades pel franquisme a la ciutat, situant-ne la majoria en aquest lloc. Però, aquesta dada es qüestionable, ja que altres fonts: “al Camp de la Bota van ser afusellats uns mil set-cents vint-i-cinc republicans, d’una manera freda i calculada, entre el 15 de febrer de 1939 i l’any 1952 per ordre del dictador Francisco Franco.” segons els membres Junta directiva de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya en 2008 en l’introducció al llibre “Justícia, no venjança. Els executats pel franquismea Barcelona (1939-1952)” de Joan Corbalán Gil. Segura i malauradament reculta difícil conèixer el nombre exacte de víctimes per l’ocultisme que ha suposat aquesta repressió durant el franquisme i la transacció posterior.

De totes maneres, sense voler entrar a debatre sobre xifres que suposo que ja hi haurà investigador*s que algun dia podràn concretar, volia fer aquesta entrada sobre dos dels afusellats que van ser assassinats en un afusellament un dia com el d’ahir fa 69 anys en aquell mateix lloc. Saturnino Culebras Saiz ‘Primo’ i Manuel Sabaté Llopart ‘Manolo’ van ser afusellats el 24 de febrer de 1950 en el Camp de la Bota.

Saturnino Culebras Sainz (Primo): Nascut cap al 1921 a Salmerón (Guadalajara, Castella). Durant la guerra, malgrat la seva curta edat, va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti i en el V Cos de l’Exèrcit Republicà als fronts d’Aragó i de l’Ebre. També va fer d’impressor a Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra s’allistà voluntari en la «Divisió Azul», la qual abandonà a Angulema durant el viatge cap al front rus. Anys més tard liderarà el grup de “Los Primos” que serà detingut en una incursió en setembre de 1949 que acabarà condemnant-lo a ser afusellat com explicaré més tard.

Manuel Sabaté Llopart (Manolo): Va nèixer el 20 d’agost de 1925 –alguns citen 1927– a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), era el més jove dels germans Sabaté Llopart. Quan tenia 16 anys li donà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l’avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d’aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d’acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Aquesta incursió, que faria amb “Los Primos” suposaria la seva condemna a mort en un clar acte de venjança franquista.

La incursió de “Los Primos”

Ramon Vila havia d’acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l’italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. El 4 de setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya, entrà a la Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés, l’italià Helios Ziglioli i son germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).

La base del Mas del Tartàs (Palau de Cerdanya) dibuixada pel guerriller Domingo Ibars
La base del Mas del Tartàs (Palau de Cerdanya) dibuixada pel guerriller Domingo Ibars

Van sortir en direcció cap a Barcelona el 4 de setembre de 1949 des de la base del Mas Tartás (42°23’44.9″N 1°58’27.1″E , un antic monestir que es troba situat a Palau de Cerdanya, utilitzada pels maquis entre 1946 i 1952 per la seva proximitat amb la frontera). La seva següent parada fou a “Cal Moreno” en les proximitats de Berga, d’allí a Manresa i en abandonar aquesta ciutat van començar els seus problemes.

A la carretera que uneix Rocafort amb Pont de Vilomara, Saturnino va decidir aturar un cotxe per continuar fins a la Ciutat Comtal, el vehicle va frenar per després accelerar i van disparar contra el vehicle, conduït per l’empresari Josep Pujol, ferint a una jove que treballava per a ell. Mentre una part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets marxaren cap a Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i advertir-lo de l’arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de Matadepera van topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil, amb qui van mantenir un breu tiroteig, però aconseguiren trencar el cercle i, després d’amagar-se al bosc. El seu factor sorpresa havia desaparegut. Mentre el grup arribava a Barcelona, ​​Ramon, Josep i Helios en el seu intent de retorn, van trobar les muntanyes plenes de Guardia Civils, el resultat, Ramon Vila amb greus ferides va aconseguir salvar-se, Helios mor en el primer tiroteig i el petit dels Sabaté , després de trobar-se sol, acabà sent detingut a les rodalies de Moià (Bages) per una parella de la Guàrdia Civil.

Jutjats per un consell de guerra sumaríssim, en desembre de 1949 van ser condemnats Manuel Sabaté Llopart, Saturnino Culebras Saiz a mort. Gregorio Culebras, Manuel Aced i José Conejos van ser condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys –pena que fou posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets aconseguí la commutació de la pena de mort per un llarg empresonament de 30 anys, els mateixos als que veurà augmentada la seva condemna Miguel Acevedo.

Manuel Sabaté Llopart i Saturnino Culebras Saiz va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona.

Ramona Siles Garcia, miliciana santsenca

De vegades veure la televisió porta grates sorpreses, i això em va succeir en veure el documental “Milicianes”. Poc abans dels titols de crèdit del fi de la documental, una seqüència molt breu vaig veure una fitxa on tot just es veia un nom i parcialment una adreça… El nom “Ramona Siles Garcia” i l’adreça “ROGER Sans”.

Una recerca per internet em va portar a descobrir una conjunt de fets biogràfics d’aquesta dona que espero poder ampliar. Ramona Siles Garcia, va ser una miliciana que havia format part de la Unitat de milicia de dones i que havia lluitat al malaurat front de Mallorca. Allí, conegué a Nathan Cohen, un jueu de Stepney (un barri del municipi londinenc de Tower Hamlets) que va voltar força pel món, on la seva militància li va comportar diverses detencions, i que en juliol de 1936 es presentà en l’Hotel Colón per allistar-se a les milicies del PSUC.

El brigadista anglès Keith Scott Watson la descriu com una “dona jove d’ulls vius, mal vestida i de faccions regulars però no bonica”, també comenta sobre que Nates refereix a Ramona dient “Ramona no és feliz sinò està matant feixistes”:

When we reached our quarters, we found our political leader waiting for us. With him was a small live-eyed young woman dressed in trousers and tunic, which gave her a shapeless appearance. Her features were regular without her being actually pretty. Nat did the honours. “Ramona, meet two new comrades—Bill Scott and Scott Watson.” The lady in trousers saluted “Maybe we go to the front soon?” was her only comment. “Ramona’s not happy unless she’s killin’ Fascists,” explained Nat with the modest pride in his young amazon. “We was together in Mallorca, did some real fighting there—eh, sweetie!” Ramona did not reply, she disappeared into a curtained-off recess at the end of the room.”

En el llibre “Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears”, l’historiador Josep Massot i Muntaner explica com Tom Wintringham, un pes pesat del Partit Comunista Anglès, en setembre del 1936 coneix a Nat Cohen i a la seva companya Ramona Siles Garcia. La trobada es donà a la Rambla de Barcelona, en una defilada de les tropes derrotades de Mallorca.
«[…] en septiembre del 1936 Tom vió en la Rambla de Barcelona un desfile de parte de las tropas que volvían vencidas de Mallorca. Tuvo ocasión de conocer Nat Cohen, un judío londinense de Stepney, enjuto y obstinado, que había viajado por todo el mundo y había aprendido castellano en América del Sur (…) en Mallorca había conocido su compañera Ramona, una miliciana simpática y achaparrada.»
Amb Nat Cohen, Sid Avner, Tom Wintringham, Georgio Tioli i Jack Barry va participar en altres fronts en la Centúria Anglesa Antifeixista Tom Mann, que li devia el nom a un comunista anglicà unionista. Aquesta centúria participà en els fronts de Mallorca, Aragó i Albacete (XV Batalló de les Brigades Internacionals).
Centuria Inglesa Tom Mann, d'esquerra a dreta: Sid Avner, Nat Cohen (el líder del grup i parella de Ramona), Ramona Siles García, Tom Wintringham (de blanc, ajupit al frente), Georgio Tioli (italià) al seu costat, Jack Barry (Australia ‘Blue’) i David Marshall a Barcelona, 1936
Centuria Inglesa Tom Mann, d’esquerra a dreta: Sid Avner, Nat Cohen (el líder del grup i parella de Ramona), Ramona Siles García, Tom Wintringham (de blanc, ajupit al frente), Georgio Tioli (italià) al seu costat, Jack Barry (Australia ‘Blue’) i David Marshall a Barcelona, 1936
Ramona Siles García, en una trinxera republicana
Ramona Siles García, en una trinxera republicana junt a Nathan Cohen i Sam Masters, en 1936. Sam morí en el front de Brunete. I Nat, ferit en el pulmó tornà a Anglaterra però tornà en septembre de 1937 en el front d’Albacete, integránt-se en el Batalló Thaelmann. Nat i Ramona, finalment tornaren a Londres.
Ramona Siles, amb el seu company Nathan Cohen, també amb Sam Masters (mort en la batalla de Brunete) i una altre miliciana

Després de formar part de la Centuria Tom Mann, participen a Albacete al XV Batalló de B.I. integránt-se en la Divisió Thaelmann.

Finalment Nat Cohen anirien a viure a Londres. Aquí, de moment, he perdut el fil. Seguiré buscant…

Bibliografia:

Insurrecció a la Bordeta, Desembre 1933 #BordetaInsu33 2018

Insurrecció a la Bordeta, Desembre 1933

Exposició: “Context, explosió i fracàs de la revolta. La Barricada del burot de la Bordeta”
De l’1 al 22 desembre 2018

Bloc 11 de Can Batlló (Espai d’encontre)

Horaris:

Dilluns a dijous: 10h a 13h i 18h a 21h
Divendres: 10h a 13h i 18h a 22h
Dissabtes: 10h a 21h

Context històric
El 14 d’ abril de 1931 fou proclamada la Segona República a l’ Estat Espanyol, convertint Niceto Alcalá Zamora en el seu primer president. El govern provisional va quedar pràcticament construït pels mateixos homes del Comitè Revolucionari Nacional, que durant les següents 48 hores es va ocupar de llançar decret rere decret. En un dels seus programes s’ avança: responsabilitat, llibertat de creences i culte, garanties individuals i garanties a la propietat privada. Aquest govern va voler iniciar un ampli programa de reformes que intentava solucionar les qüestions pendents (la “qüestió política” i la “qüestió regional”, la “qüestió agrària”, la “qüestió social”, la “qüestió religiosa” i la “qüestió militar”) . Va trobar gran resistència des dels seus primers passos per part dels grups socials i corporatius als quals les reformes intentaven manllevar de les seves posicions adquirides: els terratinents, els grans empresaris, financers i patrons, l’ església catòlica, els ordres religiosos, l’ opinió catòlica, l’ opinió monàrquica, el militarisme “africanista”. Però també va existir una resistència al reformisme republicà de signe contrari: Els partidaris de la revolució, encapçalats per les organitzacions anarquistes (la CNT i la FAI) i un sector del socialisme, el vinculat al sindicat UGT. Per a ells la República representava l’ ”ordre burgès” (sense moltes diferències amb els règims polítics anteriors, Dictadura i Monarquia) que calia destruir per aconseguir el “comunisme llibertari”, segons els primers, o el “socialisme”, segons els segons.
Aquell ventall de reformes es va iniciar des del mateix moment en el qual el Govern Provisional es va fer amb el poder el 14 d’ abril de 1931. Després de l’ aprovació de la Constitució i l’ elecció com a primer President de la República de Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña va presentar el seu segon govern el 15 de desembre de 1931, integrat exclusivament per republicans d’ esquerres (Acció Republicana, Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) , Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) , Esquerra Republicana de Catalunya –ERC-) i socialistes. La depressió econòmica que colpejava Europa i els Estats Units va ser menys profunda a l’ Estat Espanyol, però tot i això va afectar a la construcció i a les petites indústries vinculades a aquesta, un sector que havia estat un dels motors del creixement econòmic i de la creació d’ ocupació des del final de la “Gran Guerra”. En conseqüència va créixer l’ atur a les ciutats, i indirectament es va incrementar la subocupació al camp, ja que els jornalers ja no podien emigrar a les ciutats on tornava a escassejar la feina. Va créixer el sentiment d’ inseguretat dels treballadors i coincidir en el fracàs de les enormes expectatives de millora de vida que el canvi de règim polític havia anunciat entre sectors populars.
Durant aquell govern es retiraren a militars mèrits aconseguits durant la Dictadura de Primo de Rivera, es reduir el període del servei militar obligatori i es clausurà l’ Acadèmia General Militar dirigida pel general Francisco Franco (tot i que aquesta mantingué la jurisdicció militar pel que fa a l’ ordre públic) . Aquest tractament militaritzat de l’ ordre públic es va produir, per exemple, en motiu de la insurrecció anarquista de gener de 1933, durant la qual, per exemple, a Pedralba (València) , la Guàrdia Civil intervé i causa la mort de 10 persones, després que s’ hagués produït la mort d’ un membre d’ aquest cos i de 2 Guàrdies d’ Assalt. El Consell de Ministres va resoldre que “la major part dels detinguts en aquest complot queden sotmesos, donada la naturalesa del delicte, a la jurisdicció militar i hauran de ser jutjats per ella”. Els successos més greus i de major repercussió en l’ opinió pública són els que tenen lloc a Casas Viejas. Els encausats en una insurrecció anarquista anterior, la de l’ Alt Llobregat de gener de 1932 van ser jutjats el 25 de juliol de 1933 en un consell de guerra que va tenir lloc a Terrassa on es va condemnar a 42 processats a penes de fins a 20 anys. El 19 de novembre de 1933 es van celebrar les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts i foren les primeres en les quals hi va haver “sufragi universal” a l’ Estat Espanyol. Les eleccions van donar la majoria als partits de dretes, el que va donar lloc al denominat bienni radical –cedista- o bienni negre dels anys 1934 i 1935. El divendres 8 de desembre de 1933 celebra l a seva sessió inaugural el Parlament designat en les eleccions legislatives del 19 de novembre anterior, la segona volta va tenir lloc 15 dies després. Es tractà de les primeres Corts ordinàries de la Segona República, ja que les dissoltes en el passat mes d’ octubre (escollides al seu torn el 28 de juny de 1931) tenien rang i caràcter de constituents. Hi ha abismals diferències en la composició de tots dos parlaments republicanes. Mentre al primer predominen forces liberals i progressistes – radicals-socialistes (Acció Republicana, Esquerra de Catalunya, federals i socialistes) en el segon els partits conservadors-radicals (Lliga Regionalista, agraris, CEDA i TyRE) ocupen una majoria d’ escons. La mateixa nit esclata en diversos punts de la geografia estatal un ampli moviment insurreccional desencadenat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) . Malgrat que les autoritats estan advertides i que han declarat l’ estat d’ alarma i pres totes les mesures de precaució que consideren convenients, la violència revolucionària.
On i quan succeix?
El barri de La Bordeta va néixer al llarg de la carretera de Barcelona a Sant Boi de Llobregat, en la zona compresa entre Hostafrancs i Santa Eulàlia de Provençana (L’ Hospitalet del Llobregat) , a la part baixa de l’ antic municipi de Sants. Era una zona mixta d’ habitatges i petits tallers industrials, sense comptar l’ antiga fàbrica de Joan Batlló, coneguda com Can Batlló.
Seguint la carretera trobem Santa Eulàlia de Provençana, un barri de l’ Hospitalet que es formà a partir de l’ últim terç del segle XIX, prop de l’ antiga església romànica de Santa Eulàlia de Provençana (reconstruïda al segle XIX) . Separat de la Bordeta i de Sants pel carrer de la Riera Blanca, fou fins a 1910 l’ únic nucli industrialitzat del municipi; entre el 1900 i el 1930 la població patí un fort creixement, passant de 964 a 6. 124 habitants. Fins aquell moment era habitat, principalment, per petita i mitjana burgesia, propietaris agrícoles i funcionaris. En aquest indret, fou inaugurada l’ estació del metro transversal el 1932.
L’ Exposició de Montjuïc de l’ any 1929, les obres del metro i el procés de creixement industrial, acompanyat de la baixa taxa de natalitat al Principat (una de les més baixes de tot l’ Estat) , donaren lloc a una primera immigració provinent de entorns rurals. Si en un primer moment foren els aragonesos i valencians els primers a arribar. Immediatament els seguiren murcians i els de l’ Andalusia oriental, especialment d’ Almeria, tots ells, en aquells anys i posteriorment, coneguts genèricament com “els murcians”. Aquesta immigració s’ assentà en barris populars de la perifèria barcelonina, fins i tot, creant-ne de nous. En el cas de L’ Hospitalet, i pels fets que narrem, cal destacar la Torrassa (altrament coneguda com la “Murcia Chica” ) . El gran flux de nouvinguts genera una crescuda insostenible d’ habitatges, que degenera en la creació de nuclis de barraques (Font de la Guatlla, Montjuïc, Can Tunis, La Torrassa, Cal Tiner, etc. ) on la gent viurà en unes condicions infrahumanes. Aquest fet també farà que apareguin certs recels entre la població local cap als nous veïns que portaran a la marginació d’ aquests, i com a conseqüència es produiran greus conflictes de convivència.
Proclamació del comunisme llibertari
La nit del divendres 8 de desembre de 1933, esclata en diversos punts de l’Estat Espanyol un ampli moviment insurreccional desencadenat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat que les autoritats estan advertides, han declarat l’estat d’alarma, la violència revolucionària depassa les seves previsions. Durant una setmana es lluita aferrissadament a Aragó i a la Rioja, així com en llocs del País Valencià, Catalunya, Castella-Lleó, Madrid, Extremadura i Andalusia. L’intent subversiu guarda una estreta i directa relació amb el recent resultat electoral, el moviment que s’inicia a les poques hores de reunir-se les segones Corts republicanes. En propugnar l’abstenció proletària en els comicis, la CNT ha dit que, en cas de triomfar la reacció dels treballadors, han de recórrer a l’acció revolucionària. Després de la revolta de Fígols, Terrassa i els fets de “Casas Viejas”, l’any s’iniciava amb una especial duresa a causa de la brutalitat de la crisi, i arriba fins a la vaga revolucionària del 8 de maig. Durant tot l’any, creix l’acció directa desencadenada contra els patrons i els representants del poder. En general, es tractava de petards, anomenats “bombes”, pots de metralla o ampolles inflamables; les forces d’ordre localitzaren més de tres-centes “bombes” o petards. De fet, es feien esclatar a les portes dels propietaris o a les finestres de les fàbriques. En cap cas no provocaren víctimes mortals, sí però, alguns ferits i desperfectes a les parets i maquinària.
Segons mitjans de l’època i prèvia censura:
La nit del 9 de desembre esclaten 14 bombes en els barris i pobles del pla de Barcelona, amb especial rellevància a L’Hospitalet. Un grup d’unes 200 persones armades és dispersada per la Guàrdia Civil, formant-se diferents grups d’insurrectes. Un d’aquests grups munta barricades al barri de Sta Eulàlia creuant autobusos entre L’Hospitalet i Barcelona, i penja la bandera roja del Comunisme Llibertari a la Tinència d’Alcaldia d’aquest barri. Alguns grups provoquen incendis al Mercat, d’altres fan esclatar una bomba i assalten el Centro Católico, i es produeixen tirotejos amb la policia fins a altes hores de la matinada. Un vehicle conduït per un metge resulta tirotejat i causa la mort del conductor. S’assalta el burot situat a l’encreuament entre Riera Blanca i la Carretera de La Bordeta. En aquest assalt mor un dels “consumeros” per un tret de la Guàrdia Civil, essent els altres tres “consumeros” detinguts per error. Són assaltats diferents punts estratègics com els ferrocarrils i el metro, així com les hortes i locals vinculats a “persones d’ordre” i es convoca vaga general.
En les següents hores els fets s’estenen pels barris de Collblanc i La Bordeta i es produeixen algunes detencions. El dilluns 11 de desembre, tercer dia de revoltes, amb la intenció d’aturar fàbriques i tallers, es produeixen talls del subministrament elèctric al barri de La Bordeta, continuant els avalots, amb tirotejos inclosos, pels carrers de Sants i Hostafrancs: incendi d’un magatzem de fusta al carrer Miquel Àngel, incendi d’un taxi al carrer de Sants amb St. Marc, un tranvia de la línia de Collblanc és tirotejat ferint al conductor, etc. Els ferits eren ajudats pels veïns del barri i en algun cas la policia els prenia per detenir-los. Per la tarda, a Collbanc, un enfrontament amb la Guàrdia Civil, obliga a aquesta a refugiar-se a la Tinència d’Alcaldia. Al vespre esclata una bomba a la caserna de la Guàrdia Civil provocant una persecució que portà a un enfrontament al carrer Bassegoda, on després de ferir al capità i alguns guàrdies, els revoltats van aconseguir fugir. A les deu del matí hi hagué nous tirotejos a la plaça Espanyola i van ser detinguts un grup de tretze persones a l’alçada de la Riera Blanca.
El balanç de la insurrecció anarquista arreu de l’estat va ser de 75 morts i 101 ferits entre els insurrectes; i 11 guàrdies civils i 3 guàrdies d’assalt morts, més 45 i 18 ferits respectivament. Durant la revolta es van registrar violents xocs amb la força pública, descarrilaments de trens, voladures, destrucció d’arxius, incendis d’esglésies, sabotatges de vies fèrries i ponts, així com línies telegràfiques i telefòniques, al costat de nombrosos tirotejos i enfrontaments. També es van produir una vintena de ferits a causa del descarrilament del ràpid Barcelona-Sevilla, a Puçol (València). Fets com aquests van ser utilitzats pels mitjans amb l’objectiu de criminalitzar la protesta.
Als implicats en la “revolució de desembre”, com la van anomenar alguns anarquistes, se’ls va aplicar la recentment aprovada Llei d’Ordre Públic de 1933. Per la seva banda, la repressió causada per aquests fets va deixar a la CNT trencada i desarticulada, i sense òrgans d’expressió. Alguns dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar de les conseqüències a la FAI, els integrants de la qual havien dominat el “comitè revolucionari” de la insurrecció.

1992 – Records no usuals de BCN’92 #JJOO92 #BCN92 #KCN92

Un dia com avui 25 de juliol, però del 1992, s’inauguraven les XXV jocs olímpics d’estiu de Barcelona 92. Recordo que el 17 d’octubre de 1986, quan el corrupte franquista Juan Antonio Samaranch proclamava la tria de la candidatura de Barcelona com a seu olímpica, a la meva escola varen posar l’himne olímpic per megafonia en bucle, mentre ens feien baixar al pati on alguns nens corrien pel pati encapçalats per un abanderat de la bandera olímpica. Aquesta eufòria enganyosa s’estenia a una població d’una ciutat que en la seva majoria no veia cap a on els portaria aquella decisió.

Barcelona sempre ha estat una ciutat transformada a cop de regle i cartabó. Grans esdeveniments ho intentaren com les Exposicions Universals de 1888 i 1929, el Congrés Eucarístic Internacional de 1952 o el Mundial de Futbol de 1982. Però aquest cop seria diferent amb una inversió en obres de 956.630 milions de pessetes (uns 5.749 milions d’euros) d’inversió, amb una part pública 643.613 M pts i una de privada de 313.017 M pts. Però la despesa total seria de 1.119.510 M pts, doncs caldria sumar algunes despeses com seguretat, cerimònies diverses o altres partides com “Estructura de suport” amb un pressupost de 22.915 M pts. El sector públic es va barrejar amb el privat, creant tota mena d’empreses mixtes com “Nueva Icária S.A.” que facilitaran la circulació de capitals i influències entre uns i altres dins d’unes estructures opaques. Les obres olímpiques van ser promogudes en un 36,8% per la iniciativa privada i un terç d’elles corresponen al capital estranger. Les inversions privades es van orientar cap a habitatges, hotels i centres de negocis. Aquestes inversions prèvies a l’esdeveniment varen generar llocs de treball, però aquests no es mantindrien posteriorment. Si a Barcelona es comptava que en 1986 superava als 120.000 aturats, aquesta xifra fou baixant fins a 1990 als 65.000 aturats però recuperant-se de nou en 1993 on gairebé tornava als 90.000. Però d’aquest creixement d’inversions, el sector més beneficiat en fou l’hoteler. Quan en 1985 es comptava que la ciutat voreja als 26.000 visitants i unes 24.500 places hoteleres, l’any 1992, quan el nombre de turistes no arribà als 28.000, el nombre de places hoteleres fins a superar les 33.000. Com ja se sap el major beneficiat de la Barcelona olímpica va ser l’hostaleria que ha vist créixer els seus números fins el dia d’avui.

Els passatgers d’avió han incrementat en un 333,05% 1992 – 10.196, 2005 – 27.095, 2016 – 44.154 milions
Les places hoteleres han crescut un 180% 1992 – 25.055 , 2005 – 49.235 , 2017(Abril) – 70.121
El nombre d’hotels ha pujat un 249% 1992 – 118 , 2005 – 268 , 2017 – 421
Els turistes en creuer s’han disparat un 1586% 1992 – 0,159 milions, 2000 – 0,572 , 2016 – 2,681
Passatgers del Bus Turístic 1992 – 0,086, 2001 – 0,983, 2006 – 5,5 milions
Visitants de la Sagrada Família 1992 – 0,650, 2001 – 1,5 , 2016 – 4,5 milions
Visitants del Museu del Barça 1992 – 0,326, 2001 – 1,161, 2016 – 1,785 milions

Per a tirar endavant urbanísticament la part de l’allotjament del gran projecte olímpic es realitzarà un model similar al del Congrés Eucarístic, replicant l’estratègia de creació de noves places hoteleres, en 1952 foren Hotel Arycasa, Hotel Avenida Palace, etc.; i una urbanització d’habitatge com el corresponent al barri del Congrés. Per als hotels es faria la privatització temporal d’espai públic més gran dels darrers anys, s’anomenaria “Pla Hotels” pel qual s’hipotecarien una gran quantitat de metres quadrats de sol públic per a la construcció de nous hotels (Vall d’Hebron, Estació de Sants, Estació de França, Teatre Apolo, Lleida/Rius i Taulet, Torre Melina, Diagonal 666, Plaça Espanya). En aquest darrer cas la seva construcció suposaria la demolició d’un dels edificis del conjunt monumental de la plaça Espanya conclosa en 1929. La part residencial es construiria en la Vila Olímpica en el barri de Poble Nou, un barri de fort teixit industrial que algú anomenà “El Manchester Català” i que acollia residències i fàbriques que anirien tancant progressivament, algunes per la crisi dels 80 i altres forçosament. En acabar l’esdeveniment olímpic aquesta residència d’esportistes es va transformar en habitatges, evidentment, tot privat, tot i la participació pública en la seva construcció. La façana del litoral fou transformada totalment en el que seria la Nova Icària i això va voler dir acabar amb els nuclis de barraques de Bogatell, Camp de la Bota o Somorrostro amb més d’un miler de barraques. Aquestes expulsions serviren tant per fer-hi la ronda del litoral com per fer-hi un passeig marítim al model californià i unes platges igual d’artificioses. La reurbanització del litoral, els desallotjaments i reallotjaments portaren alguns conflictes com la Intifada del Besòs pel Solar de la Palmera (Sant Adrià del Besòs) on la pressió urbanística no va poder amb la pressió veïnal.

Protesta veïnal per la construcció de la Vila Olímpica. Barcelona, 27 de gener de 1989. Santiago Bartolomé. Arxiu Històric del Poblenou

Aquest canvi del litoral també afectà el barri de La Barceloneta on tot i les protestes de “propietaris” i dels usuaris, es van fer desaparèixer els xiringuitos que estaven a primera línia de mar amb l’excusa d’aplicar la llei de Costes, que després seria ignorada per l’hotel Vela.

Demolició de “xiringuitos” a La Barceloneta

La novetat en respecte del Congrés Eucarístic serien les infraestructures esportives i de transport. Respecte a les esportives, cal apreciar la recuperació d’antigues instal·lacions en desús com fou l’Estadi Olímpic o el Palau d’Esports, i es creaven de noves com el Palau Sant Jordi, el canal de rem de Castelldefels, etc. La seu principal de les olimpíades seria la muntanya de Montjuïc on si ubicaria l’Anella Olímpica i grans noms de l’arquitectura del moment van tenir-hi lloc per les seves obres, com Bofill, Calatrava, Miyawaki, Arata Isozaki, etc. Però la muntanya de Montjuïc encara acollia barraques també i la majoria d’elles a Can Valero, la zona on aniria l’anella olímpica, així que aquest nucli on encara quedaven vora de 400 barraques també va haver de desaparèixer. En aquella esplanada s’hi situarien tot un seguit d’espais amb més o menys dissort. Tenen un ús regular les Piscines Picornell, la seu de l’INEFC, però l’ús de l’Estadi Olímpic Lluis Companys (amb la seva aigualida inauguració) i el Palau Sant Jordi ha quedat relegat a grans concerts o esdeveniments i el Museu Olímpic sembla no haver superat mai els 100.000 visitants. Tampoc no ha corregut massa millor sort el Sot del Migdia que està destinat a ser un infrautilitzat aparcament per a vehicles grans. Un altre espai que també reformat seria el comprés entre plaça Espanya i l’Anella Olímpica, on es va remodelar part de la urbanització realitzada per l’Exposició del 1929. M’agradaria recordar sobretot la pròpia plaça Espanya que va veure desaparèixer les balconades de la Fira.

Barraques de Can Valero amb l'Estadi al fons
Barraques de Can Valero amb l’Estadi al fons

Altres instal·lacions s’ubicarien a l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron, també dissenyada per projectes d’arquitectes reconeguts com Espinet/Ubach, Tusquets, Miralles i Pinós, Ferrater, Sunyer, etc. Aquell any, l’Ajuntament va premiar amb el premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura a Miralles i Pinós, responsables de l’antiga instal·lació de Tir amb Arc (1991). Aquest era un complex creatiu, bell i singular de formigó amb lluernes que actualment es troba desmuntat i apilat entre esbarzers a un costat del lateral de les instal·lacions esportives.

Un altre dels eixos infraestructurals de les olimpíades fou la mobilitat i un dels seus emblemes fou les Rondes tot i que també varen ser causa de desplaçaments i conflictes. Però, a més a més, suposaren trastorns en el transport públic com per exemple la línia ferroviària Barcelona – Mataró – Maçanet-Massanes on la terminal de Barcelona es trobava annexa a l’Estació de França. A causa de la construcció de la Ronda del Litoral es va destruir el Ramal de Marina i desviant els trens via el Ramal del Besòs perquè els trens arribessin al centre de la ciutat. El fet que sigui de via única des d’Arenys de Mar fins a Tordera, sobretot en èpoques estiuenques provoca sovint col·lapses que afecten les freqüències de pas i la velocitat dels trens. La saturació, igualment, impedeix posar-hi trens semidirectes. D’aquesta manera, per anar de Barcelona a Mataró en tren, actualment es triga el mateix que es trigava quan es va inaugurar la línia. Si bé els trens actuals són més ràpids, la gran quantitat de parades que s’han anat afegint per a tots els trens amb els anys (antigament hi havia trens directes) han mantingut el temps real del viatge, fet que fa poc atractiva la línia (en temps) davant de la competència del transport privat.

Altres vials que es varen crear en aquella època varen ser el Túnel de la Rovira i la Ronda del Guinardó, que varen suposar també trastorns en els respectius barris d’Horta i Guinardó. Per un altre costat també es van obrir els elitistes Túnels de Vallvidrera, i crec que ho denota que siguin els tercers més cars de l’estat amb 0’25€/Km.

Com ja heu pogut llegir, els canvis a la ciutat van suposar molts trasllats i evidentment no tots massa voluntaris. Els citats no són els únics afectats, podem afegir els nuclis de barraques de Francisco Alegre, Els Búnkers o la Perona. Quedava clar que en la Barcelona olímpica no tothom hi cabia, hi havia discriminacions per motius racials i de classe. De fet, el mateix Mariscal comentava que en presentar les primeres propostes del Cobi, la mascota olímpica comenta “El color original era más gitano, no tan clarito” i va ser el COOB’92 qui el va obligar a canviar-lo. Tampoc hi havia lloc per sense sostres, per ionkis o per prostitutes… I evidentment, tampoc hi havia lloc per la dissidència, tot i que hi va haver algun espai per la crítica, com la xiulada al Rei en la inauguració de l’Estadi, s’entén que va ser perquè no era possible controlar-ho. Els JJOO no podien acceptar aquest tipus d’actituds i protestes. Arribaria l’Operació Garzón, en la que 60 independentistes van ser detinguts, torturats i empresonats. En aquesta situació repressiva, es va aprovar la “Ley Corcuera” o “Ley de Patada en la Puerta”, aquella que permetia assaltar qualsevol habitatge sota sospita de delicte sense ordre judicial.

Tot i això, en alguns escenaris es podien sentir coses com


Refugis antiaeris en perill… ara el R.456 Sant Fructuós

Darrerament a Sants s’han descobert una quantitat considerable refugis que s’han vist afectats total o parcialment per obres (Servei d’Arqueologia de Barcelona – El refugi antiaeri núm. 538 del carrer de Sant Frederic (Sants-Montjuïc) R.538, Memoria De Sants – El refugi 538 al carrer de Sant Frederic i Casteràs R.538, Memoria De Sants – Més sobre els refugis de Sant Frederic, Casteràs i Càceres R.538, Memoria De Sants – Més imatges del refugi R.538, Memoria de Sants – Apareix la segona entrada del refugi R.538, Memoria de Sants – El refugi 943 veu la llum R.943, Memoria de Sants – A la vista la volta del refugi 578 al carrer de Càceres R.578), de fet alguns han desaparegut sense haver-se pogut ni estudiar (Memòria de Sants – El forat de Vallespir R.73). I després d’una xerrada (Aj. BCN – Districte Sants-Montjuïc – Refugis antiaeris de la Guerra Civil: darreres troballes a Sants-Badal) on algunes de les assistents vem treure la conclusió que hi ha molta feina a fer per posar en valor els refugis antiaeris de la ciutat (Viquipèdia – Refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola a Barcelona), per molt que n’hi hagi vora uns 1400 (“Els refugis antiaeris de Barcelona (1936-1973): Una nova visió des de l’arqueologia d’intervenció” (Carme Miró i Alaix, 2011)).

Ara pertoca parlar d’un nou refugi en perill, en aquest cas a Font de la Guatlla. El refugi R.456, segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics amb data de setembre de 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“. El projecte contemplava la unificació d’un seguit de galeries i del refugi R.894. Es considera que l’accés principal és des de la Gran Via 276, però fins ara, les localitzades han sigut tres, totes elles al carrer Sant Fructuós, als núm. 71, 57 i 60. Les galeries provinents d’aquesta entrada principal de Gran Via avancen cap al carrer Sant Fructuós on s’estenen per un laberint de galeries que podem situar entre el carrer de Santa Dorotea i el carrer de Sant Paulí de Nola. Segons els plànols del projecte el refugi comptava amb diferents pous de ventilació, però a la topografia de l’Atles de Clabsa (2002) hi ha dos pous: un al carrer Fructuós núm. 60, i l’altre a la cruïlla amb aquest carrer i el carrer Santa Dorotea. Els túnels feien entre 1’45-1’75 m. d’alt i entre 2’20 -1’80 m. d’ample. Segons aquesta mateixa topografia, l’entramat sembla conservar-se al complert, tot i trobar-se alguns passadissos en mal estat.

Una altra cosa que podem apreciar amb el plànol original del refugi és l’existència de la Cooperativa d’Empleats Municipals que semblaria estar localitzada entre els carrers de Sant Fructuós i el Carrer Font Florida. De fet d’aquella època encara persisteixen els números 61 i 67, així com els números 1-3, 5, 7, 9, 11, 13, 15 i 17. En els números 1-3 del carrer Font Florida es troba l’antiga masia Casa Cervera (1801), un edifici condemnat a desaparèixer a causa del Pla General Metropolità del 1976 en el procés de transformació del Turó de Font de la Guatlla en zona verda, tot i l’oposició veïnal. En el número 5, trobem un edifici que, segons sembla, va ser construït en 1936, del que no estaria malament trobar més informació.

Tenint tanta informació sobre aquest refugi, caldrà esperar que no es malmeti el refugi, doncs aquí si que no es pot dir que no es conegui què es conserva i a on està.

Perllongament del c/ Diputació, demolició patrimonial i especulació turística a Hostafrancs

Aquest apunt pretén explicar la complexe i extensa història del pla urbanístic de l’extensió del carrer Diputació. La intenció d’aquest pla urbanístic era la de descongestionar la plaça Espanya absorbint el transit procedent del carrer Diputació amb destí Gran Via. Aquest era un antic projecte que ve d’antic. El primer rastre documental que podem trobar data de 1930 [BE045] i queda aturat en 1931 [BE046] . Posteriorment es veurà revisat en el planejament [OF134] de 1978, en el de 1993 [S265], de nou en 2001 [S265A] i aprovat el pla definitiu en 2007 [B0914] . Aquest pla ja ha suposat la desaparició de les cases baixes del carrer Vidriol i Leiva [Pla de Barcelona – Hostafrancs abans d’Hostafrancs], d’un comerç centenari com era “El Rei de les Gorres” [Barcelofília – El Rei de les Gorres] , la casa més antiga d’Hostafrancs que sembla havia sigut part de l’Hostal d’en Joan Corrades i Bosch que va donar origen a aquest barri coneguda com la “Casa dels Pollets” [Wikipedia – Casa dels Pollets Altres Barcelones – Enderroquen la primera casa d’Hostafrancs, l’hostal del fundador del barri Memòria de Sants – Adeu a la casa dels pollets Memòria de Sants – Més sobre la casa dels pollets] o el “Cinema Arenas” [Barcelofília – Cinema Arenas], l’última sala de cine que quedava a Carretera i que durant la Revolució del 1936 va anomenar-se Cinema Durruti. De tots els edificis afectats ja només queda dempeus l’edifici número 24 del carrer Creu Coberta on encara hi resideix gent.

Planificació BE045 del perllongament del carrer Diputació entre Creu Coberta i Gran Via (1933)
Planificació BE045 del perllongament del carrer Diputació entre Creu Coberta i Gran Via (1933)

Aquest perllongament entre Creu Coberta i Gran Via ja s’ha realitzat fa anys, però aquest objectiu de transformar-se en una continuació del carrer Diputació ja ha quedat oblidat doncs aquest tram s’ha fet estret per evitar el trasllat d’un transformador de FGC.

Però en el pla del 2007 hi ha una cosa que no deixa de sorprendre. B0914 preveu 4.816m2 d’equipaments i 5.835m2 repartits en 73 habitatges, tot i que algun mitjà anunciava que en serien 75 . La sorpresa, si es que ens podem sorprendre de segons quines coses a aquestes alçades, ens la trobem quan com la immobiliària preveu substituir 64 habitatges en la superfície de 784,75 m2 per un hotel de 4 estrelles de 98 habitacions [SOB MOAS] de 18.333,34 m2, canviant els usos previstos i triplicant la volumetria inicialment prevista. Algú té explicació?

Hotel 4 estrelles Diputació
Hotel 4 estrelles Diputació

1821 – La Constitució i la pesta

1821-LaConstitució

Durant l’agost de 1821 arriba a una Barcelona enfangada, atapeïda i enclaustrada entre muralles, una malaltia que es coneixia com la febre groga. Sembla que l’origen del focus molt probablement serà un vaixell arribat de l’Havana. El vaixell fou incomunicat, el Port i la Barceloneta van ser tants per un cordó sanitari que provocà més d’un avalot per part de les tancades. Es diu que en 26 de setembre hi havia 60 persones mortes diàriament només a La Barceloneta i uns 350 en el total de la ciutat. Tot i l’aïllament l’epidèmia s’estén per tota la ciutat i poblacions veïnes, probablement, les classes benestants i les autoritats varen ser les causants de la propagació, en fugir de la ciutat cap a altres poblacions en crear-se el cordó sanitari. La malaltia i la misèria regnen dins les muralles, sense cura possible, els malalts de febre groga moren en pocs dies.

A l’octubre la tensió social és cada cop més gran i finalment s’amplia el cordó a tot el pla de Barcelona. Es permet sortir de muralles els que puguin pagar 20 rals i passen una quarantena de 19 dies al convent de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, al monestir de Pedralbes, a la Conreria o a les barraques muntades per aquest fi a la falda de Montjuïc. Els pobres dependran de la caritat pública per poder sortir de la ciutat insalubre.

Així, a la falda Nord de la muntanya de Montjuïc prop de la Creu Coberta, s’alçarà entre el 2 d’octubre i el 21 de desembre, un efímer campament de 400 barraques que serviran per acollir a les persones en quarantena. Cadascuna d’aquestes barraques podia allotjar a unes 10 persones i per accedir a aigües no contaminades utilitzarien la font de Santa Madrona i també un pou que ja havia estat útil quan una pesta que afectà la ciutat el segle XVII. A causa de la gran concentració de gent, unes 4.000 persones i de les deplorables condicions en les que vivien, barrejats sense criteri, se li va donar el malnom de Ciutat d’en Nyoca, fent referència a la barreja de fruits secs que rea tradició regalar als convidats a un bateig. A més a més, es construí una capella el 10 de novembre que funcionaria com ajuda parroquial de la de Sant Just. En la imatge que acompanya aquest apunt podem veure una il·lustració on podem veure el campament de la Constitució al peu de la muntanya de Montjuïc, així com la Creu Coberta en primer terme amb el seu baldaquí.

El 25 d’octubre, la febre ja no porta cap nova víctima a La Barceloneta i la Catedral s’entona un solemne Te Deum que celebra la fi de l’epidèmia. Per Nadal s’aixeca el cordó i la ciutat comença a recuperar-se del sotrac. La febre groga va deixar, segons les fonts, de 7.500 a 20.000 morts a una ciutat de poc més de 100.000 habitants.

Coneixent l’existència d’aquest campament em pregunto si no tindria a veure el nom de l’assentament amb el fet que existeixi un carrer amb aquest nom en aquesta zona, en el barri de La Bordeta. El carrer Constitució actualment està dedicat a la Constitució de 1869, sorgida després de la Revolució de Setembre de 1868, que enderrocà Isabel II. I és que com ens explica el nomenclàtor, aquest carrer correspon al mateix ideari progressista, dels membres de la Unió Liberal que posaren nom a un grup de carrers en la mateixa època: Progrés, Llibertat, Riego, etc.

Bibliografia:
Geografia General de Catalunya – Francesc Carreras i Candi, 1911
Nomenclator de l’Ajuntament de Barcelona

De Sants i Sans, la polèmica entorn la T

Moltes vegades sentim com es repeteix el debat entre gent que defensa l’ús del topònim Sans i altres que defensen el de Sants. Lluny de voler tancar aquest debat que serà tant etern com ho sigui l’existència d’aquest territori, aquesta apunt pretén recopilar una mica d’informació que sempre pot ser d’utilitat per conèixer l’origen i l’evolució del topònim.

1838 - Mapa de Sants
1838 – Mapa de Sants

El territori de Sants, a la part sud-oest del Pla de Barcelona, es va formar com a tal en l’època medieval i moderna a partir de les divisions parroquials. La parròquia de Santa Maria de Sants, embrió del municipi de l’època moderna agafava la Marina, actualment coneguda com Zona Franca, i totes les terres compreses entre la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, les Corts de Sarrià, i la Creu Coberta, límit amb la ciutat de Barcelona. Tot i així, la primera empremta en relació amb la trama urbana ens arriba de la romanització, per això el Sants Medieval serà en bona part hereu de l’organització econòmica i territorial romana. Tot i així el nucli de població santsenc esdevingué de major importància en l’època de l’alta edat mitjana i s’articulava ja al voltant de la parròquia de Sants, amb una importància també de les barriades entorn a la capella de la Mare de Deu del Port i el Castell de Port. Les primeres referències documentals al Sants medieval són de finals del segle X. El primer document que esmenta Sants és l’escriptura del 991 que reconeix les rendes i els béns del monestir de Sant Pere de les Puel·les amb posterioritat a l’expedició d’Al-Mansur contra la ciutat de Barcelona (985), durant la qual es van cremar o perdre les antigues escriptures. Una segona referència documental es fa al 995 en una escriptura dins el “Libri antiquitatum sedis Barchinone”. En aquest escrits documentals apareix Sants com a vila mencionat.

«Item vidimus et novimus munificentiam eidem pertinentia de vineis […] Similiter et terras […] et in villa de Sanctos cum illorum affrontationibus atque limitibus. […] Item novimus et vidimus indictione prefixa alias terras per partibus sequestratas in locum ubi dicunt villa de Sanctos […].

Encara que no figura aquesta primera documentació coneguda, es creu que aquesta vila medieval posseïa una església amb funcions parroquials l’advocació de la qual denominava tot el seu entorn. Aquesta església és esmentada expressament l’any 1102, i el 1130 ja figura com a parròquia. Sobre l’advocació d’aquesta església, seria la de Santa Maria de Sants, però no és probable que aquest Sants provingui de cap màrtir d’aquesta localitat, de fet, l’únic màrtir conegut en l’àmbit antic de la diòcesi de Barcelona d’aquella època és sant Cugat. Si a més a més, tenim en compte que fou Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, qui impulsà la reconquesta de la Marca Hispànica, és a dir, de la Catalunya Vella comtal, i, més concretament, qui va reconquerir Barcelona la tardor de l’any 801, després d’un llarg setge que deixà molt desarticulat el territori de Barcelona, no és estrany que, en la reordenació fos dedicat un temple parroquial a la nova devoció de Tots Sants que en aquest moment es difonia, dedicat formalment a Santa Maria de (o dels) Sants. Entendríem doncs que  aquest Sants es referiria a tots els màrtirs, no només als locals.

Això ens faria decantar per Sants, però la polèmica no acaba aquí, ja que anys després, ja en català, Sans i Sants s’alternaven. Els partidaris de Sants defensarien que aquest seria l’origen del nom del poble, mentre que els detractors atribuïen el Sans al fet que el lloc era de coneguda salubritat.

Per la presència d’un curat o vicaria mutual a Sants, des de 1340 a 1840, l’església de Sants era sufragaria o depenent de Santa Maria del Pi. L’església vella de Santa Maria de Sants va ser enderrocada a l’any 1830, però es saps que era d’estil romànic amb una portada notable al mur de migdia. Fins al 1868 seria enderrocat un gran casal gòtic anomenat la Raqueta. No se sap del cert l’origen ni l’ús d’aquest casal, però hom ha suposar que podria ser la torre d’en Llull, ona la reina Maria, muller d’Alfons IV, passà una temporada. Va ser enderrocada per poder obrir la continuació de l’antic carrer de la Mina –Olzinelles-.

El petit nucli de poblament medieval al voltant de la Torre senyorial de Sants i l’església només fou un dels dos centres econòmics del Sant Medieval, en especial del Sants de l’alta edat mitjana.
Al fogatge del segle XIV apareixia Sants amb 16 focs (uns 64 habitants), però als censos posteriors és inclosa la seva població amb les xifres barcelonines, puix que després d’haver pertangut a les Franqueses del Llobregat, fins a la fi del s. XIV, fou incorporat a Barcelona. Al començament del s. XVIII se n’independitzà, quan tenia unes 28 cases (1718). El primer Ajuntament o Comú santsenc es trobava compost per un batlle i dos regidors, atès que la població, 92 adults (1715), feien de Sants una vila petita i poc important. Entre les principals funcions del Comú hi havia l’arrendament dels serveis bàsics de la població, que en l’època eren la fleca, la taverna, la carnisseria i la botiga. No arribà mai a 50 focs de població fins al desenvolupament del segle XVIII. Al cens de Floridablanca ja havia assolit 434 habitants, i el 1789 hi havia 97 cases, repartides en dos nuclis, l’un vora l’església i l’altre, més recent, vora el camí ral.

En textos moderns, no apareix la lletra “t” tot i que sí que podem veure-la en un segell del municipi del 1737; cosa en què es dubta si era per obligar a traduir el nom al castellà a causa del decret de Nova Planta. Al segle XIX; cap a la meitat del Sexenni Democràtic (1868-1874) es popularitza el terme Sans sense la “t” entre les classes les classes populars i republicanes per adaptar el nom a les noves circumstàncies acompanyades d’idees acompanyades d’un fort sentiment anticlerical. Així, donaven un altre origen del nom sent d’una coneguda salubritat: un “sóc de Sans”. Cap als anys 30, del s.XX, els sectors catalanistes, sota els consells de Jacint Laporta i del geògraf Francesc Carreras Candi, van defensar la T. També cal esmentar l’anècdota curiosa que recull l’historiador Agus Giralt, on comenta que en la presentació de la maqueta de la futura línia 5 del metro el responsable del consistori va afegir una T amb retolador al Sans, que apareixia en la maqueta i que seguia el format que havia mantingut el franquisme després de la guerra.

Bibliografia:
– Enrech, Carles; “Entre Sans i Sants: Història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897)”.
– Giralt, Agus; Sants o Sans? Sants. La Burxa, 14 març 2008.
– Vilarrúbia-Estrany, Josep M.; “Sants, Hostafrancs, laBordeta”.
Josep Moran i OcerinJauregui – Oigen del Topònim Sants
Carta Arqueològica de Barcelona
Joan Pujades – Passat de Sants i veïns – Sants o Sans?

Casa Burés, un mal negoci

Interior de Casa Bures
Interior de Casa Bures

La Casa Burés venuda al fons britànic “Europa Capital Partners & Trinder” per 18,8 milions d’euros que en farà 29 apartaments de luxe. L’edifici va estar apunt de transformar-se en hotel, operació que es va impedir gràcies a la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona que en comprà l’edifici el 2006 per 26 milions d’euros. Per la mateixa quantitat se li va vendre en novembre del 2008 a la Generalitat, amb la intenció anunciada de fer-hi dependències administratives. El resultat de l’operació ha comportat números negatius doncs 7,2 milions de la Generalitat s’han volatilitzat en menys de 6 anys.

La casa és un edifici modernista barceloní obra de Francesc Berenguer i Mestres, tot i que el projecte fou signat per Miquel Pascual i Tintorer, ja que Berenguer, estret col·laborador d’Antoni Gaudí, mai va obtenir el títol d’arquitecte. Ubicada a la cantonada dels carrers Ausiàs Marc 30-32 amb el carrer Girona 12–18, va ser construïda entre 1900 i 1905 per encàrrec de l’industrial tèxtil Francesc Burés i Borràs. El 1910 es va ampliar el terrat amb unes dependències per al servei i els propietaris reben permís de l’Ajuntament de Barcelona per a llogar on es destaca que “té aigua abundant i water-closets”. L’edifici està inscrit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en l’Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/1369.

Casa Burés, 2008, Amadalvarez (Wikipedia)

La casa fou un encàrrec de l’industrial Francesc Burés i Borràs qui va manar construir-la per instal·lar-hi la seu social de l’empresa tèxtil Burés, que va donar fama i grans beneficis a diverses generacions de la família, així com el seu habitatge al primer pis —de més de 1.000 metres quadrats— i dotze pisos de lloguer, a raó de tres per planta i de més de 300 metres cadascun —que s’anunciaven “amb aigua abundant i wàter-closets”—, és patent des del primer moment en què s’accedeix a l’interior. A la planta baixa, a l’antiga zona de carruatges, on durant anys s’emmagatzemaven els productes tèxtils manufacturats a les fàbriques de Sant Joan de Vilatorrada, Castellbell i el Vilar i Anglès —actives fins a la suspensió de pagaments el 1992, amb marques estrella com els llençols El Burrito Blanco—, ara s’emmagatzemen trastos, com els que van quedar després que s’utilitzés la casa com a plató cinematogràfic per rodar-hi pel·lícules, com ara Asesinato en el Comité Central, de Vicente Aranda, en plena època del destape, o Darkness, de Jaume Balagueró, el 2002.

L’edifici té influències neogòtiques i germàniques pròpies d’aquesta etapa del modernisme. Està format per planta baixa i quatre pisos, amb un soterrani i un àtic (per trasters i safareigs). El projecte de l’edifici, d’uns 7000 m2., preveia als dos vèrtexs del xamfrà que ocupa, sengles torretes de planta circular i coberta cònica, de les quals només es construí una. L’altra va estar substituïda per un coronament similar al de la Casa Antoni Roger, obra d’Enric Sagnier i que està situada a la cantonada de davant. D’aquesta forma s’obtenia una solució de continuïtat visual. En aquest coronament hi ha la data d’acabament de l’obra.

De la façana, tota de pedra, cal destacar el tractament dels paraments, de carreus sense polir, el ràfec de la coberta, els ferros dels balcons i la característica decoració de formes corbes, presents especialment en els ornaments escultòrics de la barana correguda del principal, de les dues tribunes i dels emmarcaments dels balcons.

A l’interior destaca el vestíbul d’accés i l’entrada de vehicles decorada amb petits capitells de representacions animals. Al fons, una escultura a mida natural d’un ós bru abraçant una làmpada de llautó arranca l’escala senyorial que puja a la planta principal. Tot l’espai està cobert amb una claraboia amb un vitrall de colors en forma pentagonal d’uns 50 m2.

A la planta principal es conserven diferents dependències amb la decoració original (terres, sostres i parets). Pel que fa als terres tots són de mosaic o de marqueteria, obra de Pau Roig, col·laborador d’Homar, llevat del menjador que és de marbre, si bé podia no ser l’original ja que el disseny és clarament Déco. En aquest pis hi havia un petit oratori al costat de l’entrada que està presidida per tota una paret de vitralls amb temes florals que hi donen a l’escala principal. Al menjador, que ocupa tota l’amplada del xamfrà, destaquen els plafons escultòrics obra de Joan Carreras amb representacions dels esports practicats per la burgesia emergent (patinatge, vela, hípica, frontó, tir, tennis i automobilisme). Tots ells estan flanquejats per unes figures femenines modernistes amb un escut. El sostre està totalment treballat en guix amb sanefes incises i relleus de motius florals.

Bibliografia:
Wikipedia – Casa Burés
324 – L’Ajuntament de Barcelona ven la Casa Burés a la Generalitat de Catalunya/
El País – Retorn a la Casa Burés
La Vanguardia – La Generalitat vende la casa Burés