En aquest blog vaig fer fa temps algunes entrades sobre l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, però totes elles acrítiques, sense entrar a valorar-ne els resultats. Des del seu inici, en 19 de maig del 1929, aquell certamen quedava clar que trasbalsaria la ciutat. Barcelona rebria la visita de nombroses personalitats d’arreu, entre elles, els llavors reis d’Espanya Alfonso XIII i Victoria Eugenia amb la seva prole. El rei, després d’un discurs del general Primo de Rivera, donaria per iniciat el certamen: ‘Queda inaugurada la Exposición Internacional de Barcelona 1929’. La ciutat, en la seva tradició de transformar-se mitjançant grans esdeveniments, iniciada en l’Exposició Universal de Barcelona de 1988, amb grans obres com la pròpia exposició, però també el metro, la urbanització de la plaça Espanya, el Poble Espanyol i de gran part de la muntanya de Montjuïc, entre altres.
Tot començà quan el lerrouxista Joan Pich i Pon plantejà organitzar una Exposición Internacional de Indústries Elèctriques, doncs era propietari d’una empresa del ram, convencent fins i tot a Francesc Cambó de la Lliga Regionalista. Així en 18 de juliol de 1915, es compraren els terrenys que en aquell moment tenien usos agrícoles. L’enjardinament de la muntanya s’encarregaria a Jean-Claude-Nicolas Forestier i l’urbanizació es faria sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch, que veuria com es destruirien alguns elements “catalanistes” com van ser les quatre columnes que fa pocs anys foren reconstruïdes.
L’Exposició de 1929 va celebrar-se des del 19 de maig de 1929 fins el 15 de gener de 1930, tot i que va quedar totalment clausurada en 15 de julio de 1930. Les dates no varen ser les més propicies en tant que va coincidir amb la Gran Depressió, que esclata en mig del certamen. El conegut com “dijous negre” 24 d’octubre de 1929 iniciaria una caiguda de l’economia que acabaría afectant l’Exposició trobant-se que alguns dels expositors abandonen els seus estants, deixant alguns pavellons pràcticament fantasmes.
El cost total de l’Exposició va ser molt elevat, se’n desconeix la quantitat exacte, la dictadura de Primo de Rivera va aplicar-hi la seva censura. Quan aquesta es va aixecar, poc abans de les eleccions de 1931, es van exigir comptes i responsabilitats. Des del diari El Diluvio inicià una recollida de signatures per exigir als membres del govern monàrquic que posessin de la seva butxaca els diners que feien falta per tapar el forat que en aquells moments es va calcular en 500 milions de pessetes. Aquesta petició, evidentment, va ser desatesa tot i haver recollit unes 30.000 signatures en dues setmanes. Per cobrir-ne les despeses es van crear els “Bonos de la Exposición Internacional” que prometien un interés del 6%. En febrer de 1934, l’Ajuntament va anunciar que la celebració del certamen havia produït un gran dèficit i que en aquell moment va calcular hauria de recaptar uns 14 milions de pessetes durant 34 anys per recuperar-se. Per tot això, durant algunes dècades, quan els ciutadans de Barcelona anaven a enviar una carta al correu, havien d’afegir un segell extra que servia també per pagar el deute. També el diari El Diluvio destaparia una operació per repartir-se entre alts funcionaris els diners de la venda del pavelló d’Itàlia, enriquint entre altres al llavors director de parcs i jardins Nicolau Rubió i Tudurí o al mateix Carles Buigas, autor de la font màgica. Comenta el periodista Gil Toll que quan els responsables de les finances municipals començaven a preparar els Jocs Olímpics de 1992 van comprovar amb horror que encara s’estava pagant deute de l’Exposició de 1929. És de esperar que ja a aquestes alçades del s XXI ja haguem finiquitat el deute, o no.