Antiquari.Cat – Pàgina 6 – # Łσ ßєłł δє łσ √єłł #

1938 – Catalunya màrtir

Documental sobre els bombardejos de ciutats catalanes, els quals es fan responsables a l’aviació alemanya e italiana. Es descriu el caràcter català pel seu amor a la feina i a la llibertat, mostra imatges principalment de Barcelona i Lleida bombardejades i refugiats en la ciutat i voltants, desenrunament i rescat de víctimes. També conté imatges de la visita d’Álvarez del Vayo a la zona assolada de Lleida.

CATALUNYA MÀRTIR (LE MARTYRE DE LA CATALOGNE)

Any de producció: 1938
Producció: Laya Films (Barcelona)
Compilador: J. Marsillach
Operadors: Ramon Biadiu, Jaume Agulló, Sebastián Perera, Josep Maria Maristany, Manuel Berenguer, Joan Castanyer
Durada: 25 min.

1812 – L’altre Pepa

Una mica cansat de sentir elogis d’aquella constitució liberal anomenada La Pepa, promulgada sense cap mena de consulta al poble i amb una clara intenció en pro de la situació econòmico-política actual.

En el vídeo que podeu veure a continuació Félix Rodrigo Mora, relata com La Pepa va ser implantada a la força en contra de l’opinió del poble, el qual va ser sotmès i deixat “sense veu ni vot” per instaurar unes lleis que només van beneficiar als més rics i van implantar la fiscalitzadora, justiciera i repressiva maquinària de l’Estat que ha arribat fins als nostres dies.

8 de març – El dia de la dona i The Triangle Shirtwaist Company

En 1908, prop d’unes 40.000 dones costureres industrials de Nova York que van declarar-se en vaga demandant millores laborals: augments salarials, reducció de la jornada laboral a 10 hores, temps per lactància, formació, eliminació del treball infantil, dret a afiliació sindical. Aquest fet potser no hagués arribat a ser més que anecdòtic si no arriba a ser pels dramàtics fets que tindrien lloc durant aquells anys tèrbols.

The Triangle Shirtwaist Company, una empresa regentada per Max Blanck e Isaac Harris, ocupava les tres últimes plantes del Asch Building o Brown Building, un edifici de 10 plantes situat a l’encreuament de Greene St amb Washington Place de Nova York. Les condicions de treball de les 500 persones que hi treballaven eren molt dures, amb jornades de 9h els dies laborables i de set els dissabtes, per arribar a cobrar uns sous d’entre $7 i $12 a la setmana. La majoria de treballadores eren immigrants, amb un alt nombre de persones d’origen jueu. El dissabte 25 de març del 1911 a les 4 de la tarda, prop de la hora de plegar, les portes de la fàbrica estaven tancades, incloent les sortides d’emergència. Una foc va començar a cremar a la vuitena planta, encara avui se’n desconeix l’origen, els propietaris van dir que fortuït, però la gent va començar a pensar que va ser provocat en una venjança dels propietaris per les vagues que estaven duent-se a terme. El cert és que els propietaris van fugir a temps pel terrat mentre el foc es va començar a estendre pel resta de la fàbrica. La majoria de personal que treballava a la vuitena i desena plantes de l’edifici va poder ser evacuat a temps. Però el personal de la novena planta no va rebre el senyal d’alarma amb prou antelació. El resultat va ser d’entre 141 i 146 persones mortes. Tot i que hi varen morir 17 homes, la majoria eren dones, donat el gran nombre d’aquestes que hi treballaven. Tot i que en el judici no es va aconseguir els propietaris fossin conscients de que les portes estiguessin tancades, Max Blanck va ser arrestat posteriorment per tenir les sortides de la fàbrica tancades durant les hores de feina, cosa que li va suposar una multa de $20. Sembla que el motiu per tancar aquestes portes era la por dels propietaris a que les treballadores en treièssin material.

Aquests fets van trasbalsar la vida social i política de l’època, i van impulsar l’aprovació de lleis, que encara que potser no suficients, van millorar la seguretat i les condicions laborals a les fàbriques. També van donar un major relleu als sindicats, particularment la International Ladies’ Garment Workers’ Union que representava les treballadores del tèxtil i, que esdevindria amb els anys, el nucli fundador del principal sindicat dels Estats Units.

Mostra un mapa més gran

Josep Termes: la catalanitat obrera

Avui ens ha deixat el gran historiador Josep Termes, un gran historiador que va saber mostrar la catalanitat dels moviments obrers i rememorar les coses bones i dolentes que va tenir, per a no repetir errors i aprendre d’allò que es va fer bé.

Aquí teniu una entrevista a Josep Termes per al portal www.socialcat.cat en motiu d el’aparició del seu llibre La Catalanitat Obrera.

19370701 – Via Durruti – Via Laietana – Barcelona

El fet de renombrar d’alguns carrers i vies de la ciutat de Barcelona va ser força habitual en cadascun dels canvis polítics que s’hi succeïen i com apuntava la nota d’ahir, la Guerra Civil no en va ser una excepció.

Situant-nos en el primer dia del juliol de 1937, passats els fets de maig, la ciutat de Barcelona dedica una de les principals vies a un dels seus herois. Així, la Via Laietana passava a ser la Via Durruti en un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L’acte, que havia de realitzar-se l’anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l’escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l’Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió.

Cal recordar que aquesta via tingué un paper protagonista el dia del seu enterrament, el 23 de novembre del 1936, com es pot veure en aquestes imatges:

19370727 – CENU

El 27 de juliol del 1936, es creava a Barcelona el CENU o Consell de l’Escola Nova Unificada amb la finalitat de crear una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana. L’objectiu a acomplir era no deixar cap nen sense escola, i es va assolir, malauradament, fou dissolt el febrer del 1939.

Montse Puig ens fa arribar el document en castellà del Decret Llei del 27 de Juliol del 1936 efectuat pel Consell de l’Escola Nova Unificada pel que aquest i la Generalitat de Catalunya (en guerra) suprimeixen l’escola de tendència confessional i posa les directrius d’una escola nova inspirada en els principis racionalistes del treball i la fraternitat humana, per crear una vida escolar inspirada en el sentiment de Solidaritat Universal i suprimint tota mena de privilegis.

Tot el moviment d’escoles racionalistes llibertàries s’integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l’Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías (a qui veiem abaix en una foto en la inauguració del canvi de nom de la plaça Urquinaona pel del seu mestre). El 22 d’octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l’Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l’Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

20110723 – Ruta per Poble Sec

El passat dissabte al matí va tenir lloc la “Ruta dels moviments obrers i socials del Poble Sec de principis del segle XX”, i per als que no veu poder assistir-hi, el programa radiofònicOnes de Pau ens n’ha fet una crònica i que podreu veure aquí: ((odp)) Ruta dels moviments obrers i socials del Poble Sec de principis del segle XX. on podreu sentir aquest programa d’una horeta i mitja on podreu sentir gran part de les explicacions que hi vem fer.

ODP128 Ruta Moviments Obrers Del Poble Sec (mp3)

19360720 – Ascaso – Rambles – Barcelona

En aquesta foto podem veure a Francisco Ascaso a l’esquerra de tot acompanyat del seu germà i de dos altres dos persones en el assalt a la caserna de Drassanes alçada contra el govern republicà i en pro del cop d’estat del general Franco. Francisco Ascaso que apareix somrient en aquesta foto tot fumant-se una cigarreta, moriria uns vint minuts més tard en ple enfrontament amb els militars de Drassanes.

La plaça del teatre havia esdevingut com una mena seu de la CNT des d’on podia assetjar la caserna de Drassanes i el monument a Colom on s’havien atrinxerat els facciosos. Francisco Ascaso, a l’esquerra amb un fusell carregat a l’esquena fuma una cigarreta, mentre el seu germà Joaquín mira somrient en direcció a la càmera. El militar que els acompanya podia ser un dels que segons Frederic Escofet va desertar de la caserna acompanyats d’un suboficial per canviar de bàndol, per a identificar-se com a tal, portava un braçalet que en la foto resulta difícil de distingir. L’altre persona que els acompanya, és un civil armat amb una escopeta de caça, tota arma era bona en aquell combat. L’església de Santa Mònica seria víctima de les flames unes hores més tard…

1937 – ¡Nosotros somos así!

La revolució social va començar un dia com avui de fa 75, en haver aturat parcialment l’alçament feixista de Franco. Aquesta pretenia transformar aquella societat en una petita part industrialitzada i en gran part agrícola on la majoria de les terres estaven en mans de grans terratinents. En la línia de la transformació social, la CNT va col·lectivitzar pràcticament tots els sectors del treball, i entre ells, el de l’espectacle, prenent un caire pedagògic i propagandista.

SIE Films va ser una productora anarcosindicalista que, entre el 1936 i el 1937, en plena guerra, va realitzar més de seixanta films documentals i de ficció des de Barcelona. El film musical que aquí podeu veure ens situa el seu grup de “nens cantors” en una barreja de ficció surrealista comunista-llibertària amb la preparació real del rodatge d’una pel.lícula (inspirada en Busby Berkeley i Betty Boop!). L’acció inicial es porta a terme a l’apartament d’Alberto, fill d’un ric dreta burgesa barcelonina, durant una festa que ha organitzat per als nens del barri. Sent la seva festa, vol tenir l’última paraula, el que porta a una “reunió secreta” – i una baralla amb Alberto. La situació s’agreuja pel fet que el comitè revolucionari local de barri sospita que el pare d’Alberto es sospitós de ser “quinta columnista” franquista. Els nens acaben la festa cantant seu cant partit “Nosaltres som així!’. Altres cançons que hi podem sentir són: “Soy de Jauja”, “El tambor”, “Marujita” i “Jota y Marcha”.

19191128 – Crisi del Enquilinat – L’Esquella de la Torratxa

Avui hem surto un xic de les formes habituals d’aquesta pàgina, però el document s’ho val. Quan en 1919, el gran Opisso publicava a L’Esquella de la Torratxa #20132 aquests dibuixos, poc es devia pensar que uns noranta anys després la cosa seria més o menys igual… malauradament és de màxima actualitat.