La Setmana Tràgica o Gloriosa, depenent de qui narri la història, fou un conflicte social a la Barcelona de principis del segle XX, del 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, on es barrejaren la qüestió religiosa, la reforma urbanística, el conflicte per l’educació, la guerra del Marroc, la vaga general, les barricades, el cos a cos als carrers, l’incendiarisme o les dimensions de la repressió posterior… La premsa de l’època parla de “Els fets de Barcelona” i es tracta d’un esclat incontrolat molt centrat a la capital; tot i que també hi va haver alguns aldarulls en altres llocs de Catalunya, l’epicentre i el gruix de la revolta tingué lloc a Barcelona.
Una Barcelona en plena expansió, feia 55 anys de l’enderroc de les muralles, 50 de l’inici de l’urbanització de l’Eixample i 12 de l’agregació per decret de sis municipis del Pla de Barcelona: Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sants i les Corts, i uns 5 de l’agregació d’Horta. Un fort anticlericalisme, alimentat per una Església catòlica rica i opulenta, engruixia entre l’obrerisme el republicanisme i l’anarquisme.
L’Estat Espanyol seguia perdent colònies i un conflicte bèl·lic colonial en el Riff va portar que el Govern d’Antonio Maura decidis enviar-hi reservistes, majoritàriament de Catalunya i de Barcelona. Només existia una manera de salvar-se, que era pagant 1.500 pessetes, una quantitat que només les classes benestants podíen permetres. Així, enviar reservistes feia que els qui marxaven fossin homes joves, marits i pares, que en anar-se’n deixaven la família pràcticament en la misèria, ja que el seu sou era el més important que entrava a casa. Els primers reservistes van embarcar-se al port de Barcelona amb vaixells propietat del marquès de Comillas, on algunes dames de l’aristocràcia els repartien escapularis i detentes amb la inscripció “detente, bala” perquè els soldats se’ls posessin al pit per protegir-se del foc enemic.
La insurrecció s’esdevingué amb enfrontaments greus entre l’exèrcit i grups d’obrers i anarquistes que van aixecar barricades i van dirigir la seva fúria cap als edificis religiosos, sobretot les escoles i les esglésies.
87 morts:
militars 3
guàrdies civils 2
sacerdots 3
membres de la Creu Roja 4
civils 75
Assaltats 81 edificis:
27 escoles d’ordes religiosos
4 escoles parroquials
18 esglésies
18 convents
Repressió:
més de 2.000 persones detingudes
clausura de més de 130 centres i entitats considerats subversius
Processades per tribunals militars 1.725 persones.
Condemnes:
59 cadenes perpètues
17 condemnes a mort (12 commutades per cadena perpètua), finalment 5 execucions:
– Josep Miquel Baró, líder de la revolta a Sant Andreu.
– Antoni Malet Pujol, acusat de cremar objectes d’una església i de disparar contra l’exèrcit.
– Eugeni del Hoyo, guarda de seguretat que va disparar contra l’exèrcit.
– Ramon Clemente García, un carboner amb deficiència mental que va ballar amb el cadàver d’una monja.
– Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat com a incitador de la revolta.
Si voleu ampliar informació, podeu veure aquest vídeo d’una xerrada de Teresa Abelló Güell, doctora en Geografia i Història i professora titular de l’Universitat de Barcelona, que va oferir a l’Espai Obert en el marc de les jornades Rosa de foc en 2013:
