Arran de la publicació del llibre “Memòria de Sang” del periodista llicenciat en dret i reputat divulgador històric barceloní Enric Calpena, ha tornat a parlar-se de la decimonònica Ronda d’en Tarrés, sobretot arran del post “El curioso origen de la policia municipal de Barcelona” de la web El Robot Pescador. Aquest cos policial formava part de la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona, predecessora de l’actual Guàrdia Urbana de Barcelona, que estava sota les ordres pel poder municipal electiu o governatiu depenent del moment polític. La Ronda d’en Tarrés estava formada per mercenaris i delinqüents comuns. Aquest grup policíac de vigilància de Barcelona va ser famós per l’arbitrarietat i la violència dels seus procediments arribant fins i tot a l’assassinat.
Ens situem en l’any 1848, a l’Estat Espanyol hi governava el sector moderat dels liberals i la ciutat de Barcelona tot just havia viscut les revoltes de les Bullangues i les darreres de 1846, les Jamàncies, no feia massa més de cinc anys. La ciutat, gràcies a la permeabilitat de les fronteres en aquella època, rebia fortes influències del republicanisme francès que cada cop arrelava amb més força.
L’1 de juliol de 1848, el “Jefe Superior Político” Manel Gibert rep l’encàrrec del general i primer marquès de Novaliches Manuel Pavía y Lacy de crear la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona que convivia amb el Cos de Protecció i Seguretat Pública. Aquesta comissaria tenia l’oficina al mateix Govern Polític, i es que aquest és un cos on, com es pot veure en els llistats de “captures verificades” d’aquests, es perseguia tant a “pinxos” com a dissidents polítics. En aquests llistats es poden veure entre els delictes perseguits els de: desertors de l’exèrcit o de presó, indocumentats, ganduls, reclamats per estaments polítics i militars, reclutadors de la facció, “reunits en casa de camp amb l’objectiu de formar una partida per revoltar-se contra el govern” o per ser carlistes o republicans.
Aquesta Comissaria seria dirigida pel propietari i comissari de protecció i seguretat Ramon Serra i Monclús. Inicialment, aquesta patrulla estava integrada per una vintena d’homes vestits de paisà i sense massa limitacions en el seu procedir. Un any després, el marquès del Duero n’ampliaria la plantilla fins a arribar a la trentena amb una assignació d’uns 126.000 rals. Entre 1848 i 1850 varen realitzar oficialment prop de 600 detencions, tot i que, extra-oficialment en alguns llocs es parla de què en varen ser més de 1500 i que varen patir nombrosos casos de tortures i pallisses.
Aquest grup no va trigar molt a ser batejada com la “ronda de Tarrés”, agafant el nom del sanguinari ajudant de Serra i Monclús. Jeroni Tarrés era un assassí reincident, lladre habitual, proxeneta i confident policial, a qui es va encarregar que reclutés a un grup de criminals disposats a tot per diners. Actuaven amb total impunitat sota la protecció de les autoritats, entre les seves accions entrava també les de rebentar actes públics dels partits rivals, però la seva funció era la de patrullar a les nits pels carrers de la ciutat. Detenint, apallissant i produint fins i tot alguna mort.
Una de les seves víctimes fou Francisco de Paula Cuello, un jove periodista que participà en els fets revolucionaris de 1840 i 1842, posant-se al capdavant de la milícia nacional en la rebel·lió de 1843 contra Espartero, fou col·laborador d’Abdó Terrades i en fou successor com a director del periòdic El Republicano. La nit del 23 de juny del 1851, en plena campanya republicana per les eleccions a les Corts, el jove periodista de 27 anys havia sortit amb uns amics a celebrar la revetlla de Sant Joan. A la cantonada dels carrers Sant Pere Més Alt amb Les Basses de Sant Pere es van creuar amb uns homes armats amb pals que els hi van barrar el pas alhora que els començaren a insultar. Els joves varen fingir no sentir-los, però no varen poder evitar que comences una baralla on de sobte apareixerien més desconeguts armats amb navalles. Després de l’esbatussada al carrer Basses de Sant Pere hi havia quatre homes ferits en mig de grans bassals de sang. Francisco de Paula tenia set punyalades al cos i moriria oc després a casa seva en el carrer Unió. El seu enterrament es convertí en una comitiva que acompanya el cos des del carrer Ferran fins al cementiri de Poble Nou.
“¿Por qué ha de ser que la justicia armada
ansíe laureles en la lid sangrienta?
Así brama en corriente arrebatada
el río que rebosa en la tormenta,
así del monte la encerrada llama
en la lava se derrama.
Cese el llanto, por fin; bélico orgullo
arda en los ojos ya; ronco murmullo
de guerra y libertad en las naciones
llame a la lid las ínclitas legiones.”
Paràgraf XIV del poema “A la Memória de Francisco de Paula Cuello” de Josep Anselm Clavé
Aquesta mort va comportar un primer judici contra aquest grup. Es va jutjar entre d’altres Pere el Carrinclé, Francesc el Noi i Sureda el Gravat, però les condemnes varen ser ridícules, de dos i quatre mesos d’arrest major. Jeroni Tarrés fou processat per l’assassinat -també el 1851- de Francesc Tubert, el Ros d’Espolla. Va ser condemnat a 14 anys de presó, rondant diverses presons fins que el 1859 li van permetre allistar-se i morir en combat al costat del cos de voluntaris catalans del general Prim, que va atacar i hostilitzar el nord d’Àfrica durant la guerra del Marroc.
El 1853, la ronda va ser substituïda per una facció encara més secreta de la policia. Tarrés es va convertir en un personatge popular i va inspirar obres de teatre com “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” d’Armengol Marqués (1871) que van estar anys en cartell.
Per les citacions judicials, són coneguts els noms d’alguns dels seus membres: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Bernis, Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquim del Rosal.
– “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” Armengol Marqués (1871)
Algú em podria dir si el nom de Jose Montero Vallllobera era entre els comissaris de vigilància de la ronda?