La Casa Burés venuda al fons britànic “Europa Capital Partners & Trinder” per 18,8 milions d’euros que en farà 29 apartaments de luxe. L’edifici va estar apunt de transformar-se en hotel, operació que es va impedir gràcies a la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona que en comprà l’edifici el 2006 per 26 milions d’euros. Per la mateixa quantitat se li va vendre en novembre del 2008 a la Generalitat, amb la intenció anunciada de fer-hi dependències administratives. El resultat de l’operació ha comportat números negatius doncs 7,2 milions de la Generalitat s’han volatilitzat en menys de 6 anys.
La casa és un edifici modernista barceloní obra de Francesc Berenguer i Mestres, tot i que el projecte fou signat per Miquel Pascual i Tintorer, ja que Berenguer, estret col·laborador d’Antoni Gaudí, mai va obtenir el títol d’arquitecte. Ubicada a la cantonada dels carrers Ausiàs Marc 30-32 amb el carrer Girona 12–18, va ser construïda entre 1900 i 1905 per encàrrec de l’industrial tèxtil Francesc Burés i Borràs. El 1910 es va ampliar el terrat amb unes dependències per al servei i els propietaris reben permís de l’Ajuntament de Barcelona per a llogar on es destaca que “té aigua abundant i water-closets”. L’edifici està inscrit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en l’Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/1369.
La casa fou un encàrrec de l’industrial Francesc Burés i Borràs qui va manar construir-la per instal·lar-hi la seu social de l’empresa tèxtil Burés, que va donar fama i grans beneficis a diverses generacions de la família, així com el seu habitatge al primer pis —de més de 1.000 metres quadrats— i dotze pisos de lloguer, a raó de tres per planta i de més de 300 metres cadascun —que s’anunciaven “amb aigua abundant i wàter-closets”—, és patent des del primer moment en què s’accedeix a l’interior. A la planta baixa, a l’antiga zona de carruatges, on durant anys s’emmagatzemaven els productes tèxtils manufacturats a les fàbriques de Sant Joan de Vilatorrada, Castellbell i el Vilar i Anglès —actives fins a la suspensió de pagaments el 1992, amb marques estrella com els llençols El Burrito Blanco—, ara s’emmagatzemen trastos, com els que van quedar després que s’utilitzés la casa com a plató cinematogràfic per rodar-hi pel·lícules, com ara Asesinato en el Comité Central, de Vicente Aranda, en plena època del destape, o Darkness, de Jaume Balagueró, el 2002.
L’edifici té influències neogòtiques i germàniques pròpies d’aquesta etapa del modernisme. Està format per planta baixa i quatre pisos, amb un soterrani i un àtic (per trasters i safareigs). El projecte de l’edifici, d’uns 7000 m2., preveia als dos vèrtexs del xamfrà que ocupa, sengles torretes de planta circular i coberta cònica, de les quals només es construí una. L’altra va estar substituïda per un coronament similar al de la Casa Antoni Roger, obra d’Enric Sagnier i que està situada a la cantonada de davant. D’aquesta forma s’obtenia una solució de continuïtat visual. En aquest coronament hi ha la data d’acabament de l’obra.
De la façana, tota de pedra, cal destacar el tractament dels paraments, de carreus sense polir, el ràfec de la coberta, els ferros dels balcons i la característica decoració de formes corbes, presents especialment en els ornaments escultòrics de la barana correguda del principal, de les dues tribunes i dels emmarcaments dels balcons.
A l’interior destaca el vestíbul d’accés i l’entrada de vehicles decorada amb petits capitells de representacions animals. Al fons, una escultura a mida natural d’un ós bru abraçant una làmpada de llautó arranca l’escala senyorial que puja a la planta principal. Tot l’espai està cobert amb una claraboia amb un vitrall de colors en forma pentagonal d’uns 50 m2.
A la planta principal es conserven diferents dependències amb la decoració original (terres, sostres i parets). Pel que fa als terres tots són de mosaic o de marqueteria, obra de Pau Roig, col·laborador d’Homar, llevat del menjador que és de marbre, si bé podia no ser l’original ja que el disseny és clarament Déco. En aquest pis hi havia un petit oratori al costat de l’entrada que està presidida per tota una paret de vitralls amb temes florals que hi donen a l’escala principal. Al menjador, que ocupa tota l’amplada del xamfrà, destaquen els plafons escultòrics obra de Joan Carreras amb representacions dels esports practicats per la burgesia emergent (patinatge, vela, hípica, frontó, tir, tennis i automobilisme). Tots ells estan flanquejats per unes figures femenines modernistes amb un escut. El sostre està totalment treballat en guix amb sanefes incises i relleus de motius florals.
Bibliografia:
Wikipedia – Casa Burés
324 – L’Ajuntament de Barcelona ven la Casa Burés a la Generalitat de Catalunya/
El País – Retorn a la Casa Burés
La Vanguardia – La Generalitat vende la casa Burés
