1848 – La Ronda d’en Tarrés – Barcelona

Arran de la publicació del llibre “Memòria de Sang” del periodista llicenciat en dret i reputat divulgador històric barceloní Enric Calpena, ha tornat a parlar-se de la decimonònica Ronda d’en Tarrés, sobretot arran del post “El curioso origen de la policia municipal de Barcelona” de la web El Robot Pescador. Aquest cos policial formava part de la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona, predecessora de l’actual Guàrdia Urbana de Barcelona, que estava sota les ordres pel poder municipal electiu o governatiu depenent del moment polític. La Ronda d’en Tarrés estava formada per mercenaris i delinqüents comuns. Aquest grup policíac de vigilància de Barcelona va ser famós per l’arbitrarietat i la violència dels seus procediments arribant fins i tot a l’assassinat.

Ens situem en l’any 1848, a l’Estat Espanyol hi governava el sector moderat dels liberals i la ciutat de Barcelona tot just havia viscut les revoltes de les Bullangues i les darreres de 1846, les Jamàncies, no feia massa més de cinc anys. La ciutat, gràcies a la permeabilitat de les fronteres en aquella època, rebia fortes influències del republicanisme francès que cada cop arrelava amb més força.

L’1 de juliol de 1848, el “Jefe Superior Político” Manel Gibert rep l’encàrrec del general i primer marquès de Novaliches Manuel Pavía y Lacy de crear la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona que convivia amb el Cos de Protecció i Seguretat Pública. Aquesta comissaria tenia l’oficina al mateix Govern Polític, i es que aquest és un cos on, com es pot veure en els llistats de “captures verificades” d’aquests, es perseguia tant a “pinxos” com a dissidents polítics. En aquests llistats es poden veure entre els delictes perseguits els de: desertors de l’exèrcit o de presó, indocumentats, ganduls, reclamats per estaments polítics i militars, reclutadors de la facció, “reunits en casa de camp amb l’objectiu de formar una partida per revoltar-se contra el govern” o per ser carlistes o republicans.

Aquesta Comissaria seria dirigida pel propietari i comissari de protecció i seguretat Ramon Serra i Monclús. Inicialment, aquesta patrulla estava integrada per una vintena d’homes vestits de paisà i sense massa limitacions en el seu procedir. Un any després, el marquès del Duero n’ampliaria la plantilla fins a arribar a la trentena amb una assignació d’uns 126.000 rals. Entre 1848 i 1850 varen realitzar oficialment prop de 600 detencions, tot i que, extra-oficialment en alguns llocs es parla de què en varen ser més de 1500 i que varen patir nombrosos casos de tortures i pallisses.

Aquest grup no va trigar molt a ser batejada com la “ronda de Tarrés”, agafant el nom del sanguinari ajudant de Serra i Monclús. Jeroni Tarrés era un assassí reincident, lladre habitual, proxeneta i confident policial, a qui es va encarregar que reclutés a un grup de criminals disposats a tot per diners. Actuaven amb total impunitat sota la protecció de les autoritats, entre les seves accions entrava també les de rebentar actes públics dels partits rivals, però la seva funció era la de patrullar a les nits pels carrers de la ciutat. Detenint, apallissant i produint fins i tot alguna mort.

Una de les seves víctimes fou Francisco de Paula Cuello, un jove periodista que participà en els fets revolucionaris de 1840 i 1842, posant-se al capdavant de la milícia nacional en la rebel·lió de 1843 contra Espartero, fou col·laborador d’Abdó Terrades i en fou successor com a director del periòdic El Republicano. La nit del 23 de juny del 1851, en plena campanya republicana per les eleccions a les Corts, el jove periodista de 27 anys havia sortit amb uns amics a celebrar la revetlla de Sant Joan. A la cantonada dels carrers Sant Pere Més Alt amb Les Basses de Sant Pere es van creuar amb uns homes armats amb pals que els hi van barrar el pas alhora que els començaren a insultar. Els joves varen fingir no sentir-los, però no varen poder evitar que comences una baralla on de sobte apareixerien més desconeguts armats amb navalles. Després de l’esbatussada al carrer Basses de Sant Pere hi havia quatre homes ferits en mig de grans bassals de sang. Francisco de Paula tenia set punyalades al cos i moriria oc després a casa seva en el carrer Unió. El seu enterrament es convertí en una comitiva que acompanya el cos des del carrer Ferran fins al cementiri de Poble Nou. 

“¿Por qué ha de ser que la justicia armada
ansíe laureles en la lid sangrienta?
Así brama en corriente arrebatada
el río que rebosa en la tormenta,
así del monte la encerrada llama
en la lava se derrama.
Cese el llanto, por fin; bélico orgullo
arda en los ojos ya; ronco murmullo
de guerra y libertad en las naciones
llame a la lid las ínclitas legiones.”
Paràgraf XIV del poema “A la Memória de Francisco de Paula Cuello” de Josep Anselm Clavé

Aquesta mort va comportar un primer judici contra aquest grup. Es va jutjar entre d’altres Pere el Carrinclé, Francesc el Noi i Sureda el Gravat, però les condemnes varen ser ridícules, de dos i quatre mesos d’arrest major. Jeroni Tarrés fou processat per l’assassinat -també el 1851- de Francesc Tubert, el Ros d’Espolla. Va ser condemnat a 14 anys de presó, rondant diverses presons fins que el 1859 li van permetre allistar-se i morir en combat al costat del cos de voluntaris catalans del general Prim, que va atacar i hostilitzar el nord d’Àfrica durant la guerra del Marroc.

El 1853, la ronda va ser substituïda per una facció encara més secreta de la policia. Tarrés es va convertir en un personatge popular i va inspirar obres de teatre com “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” d’Armengol Marqués (1871) que van estar anys en cartell.

Per les citacions judicials, són coneguts els noms d’alguns dels seus membres: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Bernis, Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquim del Rosal.

Bibliografia:
– “Barcelona antigua y moderna descripción é historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros dias” Andrés Avelino Pi y Arimón (1854)
– “Manual històrico-topogràfico, guia general de Barcelona”  José Matas Manuel Sauri (1854)
– “Crímenes célebres españoles” Manuel Angelón (1859)
– “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” Armengol Marqués (1871)
– “El Govern Civil de Barcelona al segle XIX : desenvolupament institucional i acció política” Manel Risques Corbella (1994)
– “De ladrón a Policía” Xavier Theros (El País, 28/08/2012)
– “Ronda d’en Tarrés” – Gran Enciclopèdia Catalana

1919 – La Vaga de La Canadenca – Barcelona

El conflicte va començar a finals de gener de 1919 quan l’empresa Regs i Força de l’Ebre, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s’estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l’Empresa respongué amb l’acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d’altres seccions. Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El 10 de febrer la direcció de la Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 de febrer el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d’Aigües).

Poc després s’hi afegiren els treballadors d’aquestes empreses, cosa que provocà que Barcelona es quedés sense llum. Els tramvies i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies van quedar paralitzades. L’1 de març les companyies d’aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques implantà la censura roja, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va declarar l’estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al Castell de Montjuïc. Aleshores també es declararen també en vaga com a protesta els obrers de la indústria tèxtil i la vaga transformà en una general de Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el comitè de vaga, que reclamà al govern:  L’obertura de tots els sindicats clausurats, la llibertat dels treballadors empresonats, l’establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l’emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de La Canadenca i del comitè de vaga, i el 17 s’arribà a un acord: Llibertat per als treballadors empresonats. readmissió dels vaguistes sense represàlies, es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga, s’establiria la jornada de 8 hores i després de l’acord definitiu s’aixecaria l’estat de guerra.

Per subscriure l’acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros “Les Arenas”. A l’acte hi van assistir més de 20000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L’assemblea aprovà l’acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.

El 3 d’abril un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

Quaranta quatre dies de vaga, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s’havia aconseguit en cap moment precedent. L’organització de la CRT de Catalunya, amb l’estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. El dia 3 d’abril un decret del govern estatal establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

Tot i així hem d’assenyalar, encara que sigui marginalment, que la Patronal no es va quedar plegada de braços i unint-se al capità general Milans del Bosch, aconseguiren provocar una segona vaga general i reproduir la repressió sobre els dirigents obrers i la CNT (el general, esperonat per l’oligarquia empresarial, no va voler posar en llibertat a 34 presoners, sotmesos a la seva jurisdicció).  La duresa de la repressió la retrata el fet que el secretari del sindicats d’Adobadors, Miquel Burgos, va morir a conseqüència dels trets de la guàrdia civil a la porta de casa seva i que entre l’abril i el juliol hi van haver 43.000 detinguts  (15.000 encara estaven empresonats els primers dies d’agost) i 70.000 acomiadaments .

1919 - La Canadenca - Ocupació militar
Ocupació militar de La Canadenca

Fonts consultades:
Veu Obrera
– http://canadenca1919.blogspot.com
– http://vagacanadenca.blogspot.com
http://es.wikipedia.org/wiki/Huelga_de_La_Canadiense

19380130 – Sant Felip Neri – Barcelona

Avui fa 75 anys, el 30 de gener de 1938,  el vaixell de guerra italià “Eugenio di Savoia” va fer el primer dels reiterats bombardeigs amb què va atacar la població de Barcelona durant la guerra civil. La responsabilitat italiana d’aquest atac va sortir a la llum 70 anys després, mentre que en la làpida de la plaça Sant Felip Neri -l’únic lloc de Barcelona que mostra encara les ferides dels bombardeigs de saturació duts a terme per l’aviació legionària- aquesta responsabilitat és encara generalitzada al conjunt de l’exèrcit franquista.

L’Associació Altraitalia, en el marc de la campanya de promoció de la denúncia a l’estat italià pels bombardeigs de la ciutat comtal, convoca una concentració a les 18,30h a la plaça sant Felip Neri, en commemoració del 75è aniversari del bombardeig de l’aviació legionària italiana que va provocar la mort de 42 civils (22 nens) en aquesta plaça barcelonina.

Imatge del lloc després del bombardeig (Origen desconegut)
Imatge del lloc després del bombardeig (Origen desconegut)

Ruta per la història cooperativa de La Barceloneta

Us enllaço una ruta que tindrà sortida a La Fraternitat (c/ St Carles,9, La Barceloneta) demà dissabte 11 de gener del 2014 a les 12h. Des d’aquí tot el suport i us animo a que fem entre totes que El Segle XX torni a ser de La Barceloneta!

Caminem juntes per un barri cooperatiu

Després de l’incendi, ara més que mai, El Segle XX és pel barri!

El proper dissabte 11 de gener, tal com havíem anunciat, farem una ruta per la història de les cooperatives de la Barceloneta, començant a les 12h per La Fraternitat (carrer Sant Carles 9) i acabant al Segle XX (carrer Atlàntida, 1-3); l’ocasió ens servirà per fer una acció reivindicativa a l’edifici abandonat a l’especulació durant tants anys, i ara incendiat. Fins aquí hem arribat, no permetrem que el patrimoni cooperatiu, que és de tots i totes, segueixi caient a trossos. Recuperem per al barri el que és del barri. Perquè cooperar és un regal del poble per al poble.

cartell_1

Organitza: Avv L’Òstia-Plataforma en Defensa de la Barceloneta, Grup de Recerca de la Memòria Cooperativa de la Barceloneta, La Ciutat Invisible SCCL, Xarxa Veïnal de Ciutat Vella

Web de la memòria cooperativa de la Barceloneta

Mor Marina Ginestà Coloma als 94 anys, que la terra et sigui lleu

20140106-MarinaGinestàColoma

(Esquerra) Hans Gutmann fotografia Marina Ginestà Coloma de 17 anys  (21/07/1936) en el terrat de l’Hotel Colón
(Dreta) Marina Ginestà Coloma a París, 15 de maig de 2008 en una foto de Boris Zabiensky
 

Marina Ginestà Coloma, nascuda a Tolosa el 29 de gener de 1919 fou una obrera, militant de la JSU i del PSUC, antifeixista i revolucionària catalana famosa per una foto que li féu Hans Gutmann el 21 de juliol del 1936 a la terrassa de l’Hotel Colón de Barcelona quan ella tenia 17 anys. Morí ahir, 6 de gener de 2014, a París on vivia des dels anys 70, després de voltar per diferents parts del món: França, Mèxic, República Dominicana…

Érem periodistes i la nostra professió era que no decaigués mai la moral, difoníem el lema de Juan Negrín ‘amb pa o sense pa resistir’. I ens ho crèiem.” Marina Ginestà

Més info:

19370701 – Via Durruti – Via Laietana – Barcelona

19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona

El fet de renombrar d’alguns carrers i vies de la ciutat de Barcelona va ser força habitual en cadascun dels canvis polítics que s’hi succeïen i com apuntava la nota d’ahir, la Guerra Civil no en va ser una excepció.

Situant-nos en el primer dia del juliol de 1937, passats els fets de maig, la ciutat de Barcelona dedica una de les principals vies a un dels seus herois. Així, la Via Laietana passava a ser la Via Durruti en un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L’acte, que havia de realitzar-se l’anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l’escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l’Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió.

19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona
19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona
19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona

Cal recordar que aquesta via tingué un paper protagonista el dia del seu enterrament, el 23 de novembre del 1936, com es pot veure en aquestes imatges:

1902 – Rossend d’Arús – Sants – Barcelona


Processó de les filles de Maria, de l’església parroquial de Sants

Aquesta és una pel·lícula rodada al carrer Rossend d’Arús de Sants el 1902. La filmació està feta per Fructuós Gelabert i Badiella (Gràcia, 1874 – Sants, 1955), pioner en rodar pel·lícules a Catalunya, de les que en fou director, guionista, operador de càmera i productor.[wpgmappity id=”2″]

19xx – El Torín – La Barceloneta – Barcelona

19xx - El Torín - La Barceloneta - Barcelona


El Torín, a la Barceloneta, va ser projectada per l’arquitecte Josep Fontserè i Domènech l’any 1834 per encàrrec de la Casa de la Caritat i fou la primera plaça de braus de la ciutat. Quan el 1900 a la plaça Espanya va construir-se les Arenes, va perdre importància, sent tancada l’any 1923 i enderrocada el 1944. El 1954 els terrenys van passar a Catalana de Gas, que els va reconvertir en un camp de futbol per als treballadors i actualment hi té la seu. Es va construir als terrenys a on havia estat l’escorxador de la ciutat.

L’any 1835, just un any després de la seva inauguració i coincidint amb la crema de convents a Barcelona, es varen produir uns greus incidents dels que es va culpar a una “corrida” nefasta amb sis braus massa mansos, que acabà amb el resultat del tancament de la plaça fins el 1841. Però la causa era l’alineació històrica de l’Església amb els sectors més reaccionaris de la societat que varen cristal·litzar en les bullangues i en la desamortització de Mendizabal.

En la última corrida celebrada en la Plaza de toros de la Barceloneta, según dice un colega, gran parte del público invadió el redondel, remató la última novilla y en medio de la mayor algazara se la llevó a rastras a la calle. Después de haberla paseado cantando la Marsellesa, los más prácticos y aficionados a la gastronomía decidieron guisarla, cosa que se llevó a cabo en un periquete. Poco rato después la novilla había ido a reposar en los estómagos de los manifestantes. Dm, 30/07/1901, pàg 2 – LV

Tres places

Com em comentat abans, el 29 de juny de 1900 va nèixer la Plaza de toros de Las Arenas en un encarreg Josep Marsans i Rof (el banquer que també va crear Viatges Marsans) a l’arquitecte August Font i Carreras amb una extensió de 12.000 metros quadrats, la seva capacitat era per 16.000 persones, però quedà reduïda a 14.893. L’any 1914 neix la Plaza de El Sport, immediatament ampliada i rebatejada en 1916 con a Monumental”, que s’enduria ràpidament l’afició taurina de Las Arenas. En 1927, Pedro Balañá – propietari de La Monumental – va llogar Las Arenas a la família Marsans amb l’objectiu d’evitar la competència, començant llavors la seva degradació. El 19 de juny del 1977 es celebrà l’última “corrida de toros” a Las Arenas.

Tot i que aquestes tres places van coincidir en el temps durant trenta anys, entre el 1914 i el 1944 però no en una plena activitat. Quan es va construir Las Arenas, la plaça de El Torín va entrar en desús i va ser utilitzada fins i tot com a magatzem. La creació de El Sport (on també s’hi jugaven partits de futbol) va traslladar el públic des de Las Arenas, cosa que tampoc va suposar un augment de l’afició.

En resum, el fet de que arribessin a conviure tres places no suposa el creixement de l’afició per aquesta activitat, sinó una aposta d’un grup d’empresaris per un negoci que a partir del 2012 no es podrà fer a Catalunya.

[wpgmappity id=”1″]

19360719-23 Moviment revolucionari a Barcelona


“Movimiento revolucionario en Barcelona” (1936), dirigit per Mateu Santos i produït per l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI, és el primer reportatge de la Guerra Civil. Rodat a Barcelona, les seves imatges abasten des del 19 al 23 de juliol de 1936.

Imatges de la Presó Model, Capitania General, Maestranza de Artilleria i Comandància de Marina, els edificis mostren senyals dels recents combats mentre la locució parla de la traïció militar que va ser rebutjada per la combativa actitud del poble.

Barricades als carrers i milicians anarquistes que mantenen les posicions en les barricades i controlen el pas de vehicles. Edificis de la Plaça de Catalunya i altres avingudes del centre de la ciutat on s’observen destrosses produïdes pels combats. Esglésies i escoles religioses de Barcelona danyades pel foc.

Església de les Salesianes: la multitud contempla les mòmies de monges exposades a l’escalinata d’entrada, la locució presenta aquestes mòmies, com a prova que les monges eren torturades pels seus mateixes companyes.

Manicomi de Santa Eulàlia: la locució diu que diversos feixistes van disparar des del, contra el poble; imatges, possiblement ficcions, d’un grup de milicians disparant contra les finestres, mentre altres milicians van traient del manicomi objectes d’art religiós que, acumulats davant l’entrada, són incendiats posteriorment.

L’edifici de la comandància del Port amb grans destrosses.

El vaixell “Djene” que torna a França amb els atletes vinguts per a participar en l’Olimpíada Popular i vaixells de guerra anglesos ancorats al port.

Sortida de la columna Durruti cap al front d’Aragó. Entre una gran multitud que aplaudeix des de les voreres, van passant, a peu, en camions i en vehicles blindats artesanalment els milicians de la columna Durruti.

Vista general de la Presó Model: grups de presos alliberats pels anarquistes són aplaudits al carrer.

Exterior d’un hospital on s’atén als ferits en el moviment revolucionari i una petita església transformada en Casa del Poble.

La càmera recorre en un vehicle diversos carrers de Barcelona fins arribar a la seu del Comitè Regional de la CNT-FAI, a Via Laietana.

Ruta pel Poble Sec de la Revolució Social del 36

Ruta pel Poble Sec de la Revolució Social del 1936El proper 17 de juliol, coincidint amb la Festa Major del Poble Sec, es realitzarà una ruta històrica parlant sobre la Revolució Social al barri.

La ruta començarà a davant del Refugi 307 (al carrer Nou de la Rambla 169) a les 19h i comptarà amb l’ajuda d’en Manel Aisa.

El programa complert de l’activitat és:

Davant la seva crisi
vine a celebrar les nostres victòries

17 de juliol del 2010
Festa Major del Poble Sec (BCN)

A on?
Nou de la Rambla, 169

Què s’hi fa?
19:00 Ruta pel Poble Sec de la Revolució Social del 1936
21:30 Sopar de carmanyola

Us hi esperem!

deneme bonusu veren siteler - canlı bahis siteleri - casino siteleri casino siteleri deneme bonusu veren siteler canlı casino siteleri
deneme bonusu veren sitelerpornpornporn