Article – Pàgina 2 – Antiquari.Cat

De Sants i Sans, la polèmica entorn la T

Moltes vegades sentim com es repeteix el debat entre gent que defensa l’ús del topònim Sans i altres que defensen el de Sants. Lluny de voler tancar aquest debat que serà tant etern com ho sigui l’existència d’aquest territori, aquesta apunt pretén recopilar una mica d’informació que sempre pot ser d’utilitat per conèixer l’origen i l’evolució del topònim.

1838 - Mapa de Sants — 1838 – Mapa de Sants

El territori de Sants, a la part sud-oest del Pla de Barcelona, es va formar com a tal en l’època medieval i moderna a partir de les divisions parroquials. La parròquia de Santa Maria de Sants, embrió del municipi de l’època moderna agafava la Marina, actualment coneguda com Zona Franca, i totes les terres compreses entre la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, les Corts de Sarrià, i la Creu Coberta, límit amb la ciutat de Barcelona. Tot i així, la primera empremta en relació amb la trama urbana ens arriba de la romanització, per això el Sants Medieval serà en bona part hereu de l’organització econòmica i territorial romana. Tot i així el nucli de població santsenc esdevingué de major importància en l’època de l’alta edat mitjana i s’articulava ja al voltant de la parròquia de Sants, amb una importància també de les barriades entorn a la capella de la Mare de Deu del Port i el Castell de Port. Les primeres referències documentals al Sants medieval són de finals del segle X. El primer document que esmenta Sants és l’escriptura del 991 que reconeix les rendes i els béns del monestir de Sant Pere de les Puel·les amb posterioritat a l’expedició d’Al-Mansur contra la ciutat de Barcelona (985), durant la qual es van cremar o perdre les antigues escriptures. Una segona referència documental es fa al 995 en una escriptura dins el “Libri antiquitatum sedis Barchinone”. En aquest escrits documentals apareix Sants com a vila mencionat.

«Item vidimus et novimus munificentiam eidem pertinentia de vineis […] Similiter et terras […] et in villa de Sanctos cum illorum affrontationibus atque limitibus. […] Item novimus et vidimus indictione prefixa alias terras per partibus sequestratas in locum ubi dicunt villa de Sanctos […].

Encara que no figura aquesta primera documentació coneguda, es creu que aquesta vila medieval posseïa una església amb funcions parroquials l’advocació de la qual denominava tot el seu entorn. Aquesta església és esmentada expressament l’any 1102, i el 1130 ja figura com a parròquia. Sobre l’advocació d’aquesta església, seria la de Santa Maria de Sants, però no és probable que aquest Sants provingui de cap màrtir d’aquesta localitat, de fet, l’únic màrtir conegut en l’àmbit antic de la diòcesi de Barcelona d’aquella època és sant Cugat. Si a més a més, tenim en compte que fou Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, qui impulsà la reconquesta de la Marca Hispànica, és a dir, de la Catalunya Vella comtal, i, més concretament, qui va reconquerir Barcelona la tardor de l’any 801, després d’un llarg setge que deixà molt desarticulat el territori de Barcelona, no és estrany que, en la reordenació fos dedicat un temple parroquial a la nova devoció de Tots Sants que en aquest moment es difonia, dedicat formalment a Santa Maria de (o dels) Sants. Entendríem doncs que aquest Sants es referiria a tots els màrtirs, no només als locals.

Això ens faria decantar per Sants, però la polèmica no acaba aquí, ja que anys després, ja en català, Sans i Sants s’alternaven. Els partidaris de Sants defensarien que aquest seria l’origen del nom del poble, mentre que els detractors atribuïen el Sans al fet que el lloc era de coneguda salubritat.

Per la presència d’un curat o vicaria mutual a Sants, des de 1340 a 1840, l’església de Sants era sufragaria o depenent de Santa Maria del Pi. L’església vella de Santa Maria de Sants va ser enderrocada a l’any 1830, però es saps que era d’estil romànic amb una portada notable al mur de migdia. Fins al 1868 seria enderrocat un gran casal gòtic anomenat la Raqueta. No se sap del cert l’origen ni l’ús d’aquest casal, però hom ha suposar que podria ser la torre d’en Llull, ona la reina Maria, muller d’Alfons IV, passà una temporada. Va ser enderrocada per poder obrir la continuació de l’antic carrer de la Mina –Olzinelles-.

El petit nucli de poblament medieval al voltant de la Torre senyorial de Sants i l’església només fou un dels dos centres econòmics del Sant Medieval, en especial del Sants de l’alta edat mitjana.
Al fogatge del segle XIV apareixia Sants amb 16 focs (uns 64 habitants), però als censos posteriors és inclosa la seva població amb les xifres barcelonines, puix que després d’haver pertangut a les Franqueses del Llobregat, fins a la fi del s. XIV, fou incorporat a Barcelona. Al començament del s. XVIII se n’independitzà, quan tenia unes 28 cases (1718). El primer Ajuntament o Comú santsenc es trobava compost per un batlle i dos regidors, atès que la població, 92 adults (1715), feien de Sants una vila petita i poc important. Entre les principals funcions del Comú hi havia l’arrendament dels serveis bàsics de la població, que en l’època eren la fleca, la taverna, la carnisseria i la botiga. No arribà mai a 50 focs de població fins al desenvolupament del segle XVIII. Al cens de Floridablanca ja havia assolit 434 habitants, i el 1789 hi havia 97 cases, repartides en dos nuclis, l’un vora l’església i l’altre, més recent, vora el camí ral.

En textos moderns, no apareix la lletra “t” tot i que sí que podem veure-la en un segell del municipi del 1737; cosa en què es dubta si era per obligar a traduir el nom al castellà a causa del decret de Nova Planta. Al segle XIX; cap a la meitat del Sexenni Democràtic (1868-1874) es popularitza el terme Sans sense la “t” entre les classes les classes populars i republicanes per adaptar el nom a les noves circumstàncies acompanyades d’idees acompanyades d’un fort sentiment anticlerical. Així, donaven un altre origen del nom sent d’una coneguda salubritat: un “sóc de Sans”. Cap als anys 30, del s.XX, els sectors catalanistes, sota els consells de Jacint Laporta i del geògraf Francesc Carreras Candi, van defensar la T. També cal esmentar l’anècdota curiosa que recull l’historiador Agus Giralt, on comenta que en la presentació de la maqueta de la futura línia 5 del metro el responsable del consistori va afegir una T amb retolador al Sans, que apareixia en la maqueta i que seguia el format que havia mantingut el franquisme després de la guerra.

Bibliografia:
– Enrech, Carles; “Entre Sans i Sants: Història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897)”.
– Giralt, Agus; Sants o Sans? Sants. La Burxa, 14 març 2008.
– Vilarrúbia-Estrany, Josep M.; “Sants, Hostafrancs, laBordeta”.
– Josep Moran i OcerinJauregui – Oigen del Topònim Sants
– Carta Arqueològica de Barcelona
– Joan Pujades – Passat de Sants i veïns – Sants o Sans?

Casa Burés, un mal negoci

La Casa Burés venuda al fons britànic “Europa Capital Partners & Trinder” per 18,8 milions d’euros que en farà 29 apartaments de luxe. L’edifici va estar apunt de transformar-se en hotel, operació que es va impedir gràcies a la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona que en comprà l’edifici el 2006 per 26 milions d’euros. Per la mateixa quantitat se li va vendre en novembre del 2008 a la Generalitat, amb la intenció anunciada de fer-hi dependències administratives. El resultat de l’operació ha comportat números negatius doncs 7,2 milions de la Generalitat s’han volatilitzat en menys de 6 anys.

La casa és un edifici modernista barceloní obra de Francesc Berenguer i Mestres, tot i que el projecte fou signat per Miquel Pascual i Tintorer, ja que Berenguer, estret col·laborador d’Antoni Gaudí, mai va obtenir el títol d’arquitecte. Ubicada a la cantonada dels carrers Ausiàs Marc 30-32 amb el carrer Girona 12–18, va ser construïda entre 1900 i 1905 per encàrrec de l’industrial tèxtil Francesc Burés i Borràs. El 1910 es va ampliar el terrat amb unes dependències per al servei i els propietaris reben permís de l’Ajuntament de Barcelona per a llogar on es destaca que “té aigua abundant i water-closets”. L’edifici està inscrit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en l’Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/1369.

La casa fou un encàrrec de l’industrial Francesc Burés i Borràs qui va manar construir-la per instal·lar-hi la seu social de l’empresa tèxtil Burés, que va donar fama i grans beneficis a diverses generacions de la família, així com el seu habitatge al primer pis —de més de 1.000 metres quadrats— i dotze pisos de lloguer, a raó de tres per planta i de més de 300 metres cadascun —que s’anunciaven “amb aigua abundant i wàter-closets”—, és patent des del primer moment en què s’accedeix a l’interior. A la planta baixa, a l’antiga zona de carruatges, on durant anys s’emmagatzemaven els productes tèxtils manufacturats a les fàbriques de Sant Joan de Vilatorrada, Castellbell i el Vilar i Anglès —actives fins a la suspensió de pagaments el 1992, amb marques estrella com els llençols El Burrito Blanco—, ara s’emmagatzemen trastos, com els que van quedar després que s’utilitzés la casa com a plató cinematogràfic per rodar-hi pel·lícules, com ara Asesinato en el Comité Central, de Vicente Aranda, en plena època del destape, o Darkness, de Jaume Balagueró, el 2002.

L’edifici té influències neogòtiques i germàniques pròpies d’aquesta etapa del modernisme. Està format per planta baixa i quatre pisos, amb un soterrani i un àtic (per trasters i safareigs). El projecte de l’edifici, d’uns 7000 m2., preveia als dos vèrtexs del xamfrà que ocupa, sengles torretes de planta circular i coberta cònica, de les quals només es construí una. L’altra va estar substituïda per un coronament similar al de la Casa Antoni Roger, obra d’Enric Sagnier i que està situada a la cantonada de davant. D’aquesta forma s’obtenia una solució de continuïtat visual. En aquest coronament hi ha la data d’acabament de l’obra.

De la façana, tota de pedra, cal destacar el tractament dels paraments, de carreus sense polir, el ràfec de la coberta, els ferros dels balcons i la característica decoració de formes corbes, presents especialment en els ornaments escultòrics de la barana correguda del principal, de les dues tribunes i dels emmarcaments dels balcons.

A l’interior destaca el vestíbul d’accés i l’entrada de vehicles decorada amb petits capitells de representacions animals. Al fons, una escultura a mida natural d’un ós bru abraçant una làmpada de llautó arranca l’escala senyorial que puja a la planta principal. Tot l’espai està cobert amb una claraboia amb un vitrall de colors en forma pentagonal d’uns 50 m2.

A la planta principal es conserven diferents dependències amb la decoració original (terres, sostres i parets). Pel que fa als terres tots són de mosaic o de marqueteria, obra de Pau Roig, col·laborador d’Homar, llevat del menjador que és de marbre, si bé podia no ser l’original ja que el disseny és clarament Déco. En aquest pis hi havia un petit oratori al costat de l’entrada que està presidida per tota una paret de vitralls amb temes florals que hi donen a l’escala principal. Al menjador, que ocupa tota l’amplada del xamfrà, destaquen els plafons escultòrics obra de Joan Carreras amb representacions dels esports practicats per la burgesia emergent (patinatge, vela, hípica, frontó, tir, tennis i automobilisme). Tots ells estan flanquejats per unes figures femenines modernistes amb un escut. El sostre està totalment treballat en guix amb sanefes incises i relleus de motius florals.

Bibliografia:
Wikipedia – Casa Burés
324 – L’Ajuntament de Barcelona ven la Casa Burés a la Generalitat de Catalunya/
El País – Retorn a la Casa Burés
La Vanguardia – La Generalitat vende la casa Burés

Joan Prim i Prats, heroi o traïdor?

Arran del bicentenari del naixement de Joan Prim i Prats (Reus, 1814 – Madrid, 1870), que es produeix precisament el proper 16 de desembre, cal repassar un xic el paper que va tenir aquest home per repensar-nos si es necessari homenatjar una persona com ella.

Joan Prim i Prats, col·leccionava diversos títols: marquès de Los Castillejos, comte de Reus, vescomte del Bruc i Gran d’Espanya. Va ser militar i polític, exercint de governador militar de Barcelona (1843), capità general de Puerto Rico (1847) i president del consell de Ministres entre els anys 1869 i 1870. Podem trobar diferents llocs que porten el seu nom en el seu record. A Reus podem trobar la plaça de Prim i passeig de Prim. A la ciutat de Barcelona hi trobem una estàtua eqüestre al Parc de la Ciutadella, la rambla de Prim, el passatge de Prim i cal no oblidar el carrer de Los Castillejos, pel vincle que també hi té. També té places: dedicades a Lleida, Navarcles, Roses, Sudanell, Tarragona… Avingudes a Montblanc, Hospitalet de Llobregat, Reus, Sant Boi de Llobregat, Viladecans… Carrers a Manresa, Rubí, Vilafranca del Penedès, Sant Cugat del Vallès, Granollers…

Nascut en el sí d’una família influent de Reus, el seu avi havia exercit de notari i el pare era tinent coronel. Als 19 anys s’allista en els Tiradores de Isabel II, un cos franc integrat per elements radicals de Barcelona coneguts per la seva indisciplina. el laicisme i l’anticatolicisme, que foren destinats a les muntanyes per combatre als carlins. En succeir-se el pronunciament liberal de La Granja els constitucionalistes, Prim es posiciona amb progressistes, dirigits per Calatrava i Mendizábal, presentant-se a diputat per la província de Tarragona d’on en va obtenir l’escó. Com s’havia ajustat la pau amb els carlins, els cossos voluntaris havien estat dissolts i es dubtava que els graus de Prim li fossin reconeguts, però el seu prestigi i l’acta de diputat, van facilitar que fos confirmat com coronel i el regent Espartero a més el va nomenar Subinspector de Carrabiners d’Andalusia, lloc des d’on impedí l’entrada dels conservadors de Ramón Narváez, partidaris de retornar la regència a Maria Cristina. Tot i això, Prim s’enemistà amb el govern d’Espartero a qui va acusa d’afavorir els teixits anglesos en detriment de la indústria tèxtil catalana. En poc temps, Màlaga, Granada i Almeria es van sublevar contra Espartero, alhora que Joan Prim i Llorenç Milans del Bosch es pronunciaven a Reus el 30 de maig de 1843. Barcelona es va unir a la rebel·lió i aviat tot Catalunya estava sublevada. El general Martín Zurbano va sortir amb les seves tropes de la rodalia de Barcelona i es va dirigir a Tarragona, i d’allà a Reus, centre de la revolució catalana. La ciutat, sense defenses, era presa fàcil de Zurbano, que va permetre la sortida de Prim i els seus, que van abandonar la ciutat cap a Barcelona, per evitar un sagnant assalt, cosa que li suposà retrets per part dels reusencs per les conseqüències que portaria la seva decisió i que ell no patiria. A Barcelona, Prim es va entrevistar amb un emissari de la «Orden Militar Española», que li va valer nous retrets, aquesta vegada dels progressistes. Prim va sortir cap a la capital, però els moderats van desembarcar a València i van sortir a marxes forçades cap a Madrid. El general Narváez va arribar a Madrid des de València un dia abans que Prim i, ascendit a tinent general, va assumir la capitania general de Madrid. No obstant això Prim va ser nomenat brigadier per Francisco Serrano, que a Barcelona havia assumit la cartera de Guerra.

Es diu que quan Prim va abandonar Reus, els reusencs van increpar a Prim per haver-los portat l’agitació i consegüent repressió, i el coronel es va dirigir als seus conciutadans i els va assegurar que allà mateix on l’increpaven li aixecarien una estàtua, cosa que va resultar certa, però que dubtaria si va ser per decisió popular.

La Jamància

Caldrà esperar uns pocs mesos més tard per viure una nova revolta, i així el 13 d’agost s’inicia una revolta progressista a Barcelona contra els conservadors que va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l’agost de 1843. Es diu que va ser al tram baix de la Riera d’Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase “O faixa o caixa” (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l’enterrament) en veure l’alçament de Sant Andreu del Palomar, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sometent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat derrotada i amb una tercera part dels edificis destruïts. El nombre de projectils caiguts sobre la ciutat supera els 2.000, doblant en quantitat els llençats l’any anterior pel General Espartero. Per aquestes accions va rebre de Serrano el faixí de general. Després va dirigir-se a altres parts de Catalunya on encara era forta la revolta, com és el cas de Mataró, on actuà amb la mateixa fermesa que ho feu a Barcelona.

En recompensa a aquesta repressió tan dura contra els revoltats catalans, Joan Prim i Prats va rebre el títol de comte de Reus i vescomte del Bruc amb dret hereditari.

Governador de Puerto Rico

En tornar a Madrid, l’envien de comandant militar a Ceuta, càrrec que Prim va refusar, fet que fa que abandoni Espanya. Quan torna, Narváez l’acusà d’un suposat complot pel que va ser condemnat a sis anys de presó, però la mare de Prim va demanar gràcia a Narváez que finalment la hi va concedir. Prim va tornar a marxar a l’estranger. Narváez va dimitir per desacords amb el príncep consort i després d’un breu govern d’Isturiz es va formar el govern de Joaquín Maria Pacheco que va concedir una amnistia. El Ministre de la Guerra, Fernández de Còrdova, amic de Prim, el va nomenar com capità general de Puerto Rico en 1847.

El seu govern a Puerto Rico va durar pocs mesos de l’any 1848, però destacà pel seu rigor exagerat i les seves preferències racials pels blancs, no el va fer ser estimat de la majoria dels porto-riquenys. El càrrec era una oportunitat per Prim doncs s’havia quedat sense diners i només arribar va actuar com un virrei -a la seva mare li va dir «aquest serà el meu Regne»- pel que va imposar una dura repressió prescindint de les institucions de la colònia, com ho va demostrar el cas del bandit José Ignacio Àvila, l’Àliga, a qui va posar en llibertat i després ho va afusellar per haver faltat a la seva paraula de no fugir i haver-li robat el cavall per a això. També va col·laborar amb la repressió de la rebel·lió dels esclaus de Martinica de les Antilles Daneses, motiu pel que va rebre la condecoració danesa de la Dannebrog.

Lluites contra independentistes de les colònies espanyoles

Tornà a Espanya, on tornà a ser diputat per poc temps doncs el govern de Juan Bravo Murillo va tancar les Corts i va començar a governar per decret. Prim es refugià a França, on demanà participar com a observador en el front turc en la Guerra de Crimea. Després tornaria a Espanya a exercir de diputat i de militar, d’on cal destacar la seva participació en la lluita contra els cabilencs a Cabrerizas (Melilla). Posteriorment visqué noves èpoques de presó i desterrament. Per aquesta època també es va plantejar el conflicte de la qüestió mexicana,certes reclamacions espanyoles pendents des de la independència, per les quals s’havien produït alguns incidents que van costar la vida a súbdits espanyols. En aquest cas, Prim es va oposar a la guerra, se’l va acusar d’actuar així per haver-se casat amb la mexicana Francisca Agüero, emparentada amb el ministre Echevarria, que pertanyia al govern de Benito Juárez a Veracruz (els conservadors tenien un altre govern a la ciutat de Mèxic).

Una altra qüestió candent era la de les cabiles que amenaçaven Ceuta-Melilla, especialment la d’Anyera, que va cometre certs actes hostils a Ceuta. O’Donnell buscava un enemic exterior per distreure l’atenció dels problemes interiors, i es va aprofitar d’aquesta circumstància. Tot i que el Sultà del Marroc es va avenir a donar satisfaccions a les reclamacions espanyoles, el govern d’O’Donnell va declarar la guerra al Marroc el 22 d’octubre del 1859. O’Donnell ni cridar ni va informar Prim sobre els preparatius de la guerra del Marroc però després “va recapacitar sobre el perillós que podia resultar deixar una figura política i militar de tanta projecció a Madrid” i el va nomenar cap de la divisió de reserva. Per O’Donnell es tractava d’una guerra de prestigi per consolidar el seu govern de la Unió Liberal i per això la va presentar com una guerra de reparació de les ofenses sofertes en les places nord-africanes.

La Diputació Provincial de Barcelona creà i pagà un cos de “voluntaris” a sou, altrament dits mercenaris que reberen el sobrenom de “els nous almogàvers”. Prim va voler aprofitar aquest fet per recuperar el prestigi perdut a Catalunya després de la repressió de “la Jamància” quinze anys abans. Així, quan aquest batalló de “voluntaris” va desembarcar al Marroc a principis de febrer de 1860, Prim els va arengar en català, recordant-los que eren l’orgull de la pàtria. Aquest cos tindrà un protagonisme decisiu en la presa de Tetuan. La reina li va atorgar el marquesat de Castillejos amb Grandesa de primera classe. Un gran d’Espanya que li va fer notar que eren iguals va ser respost per Prim que ell sol era igual amb l’avantpassat que havia guanyat la grandesa. Poc després el govern va nomenar a Prim director del Cos d’Enginyers.

Aixecaments, presó, exilis

La vida de Prim ja havia estat constantment convulsa, envoltada de conspiracions i rebel·lions com no podia ser d’una altra manera en aquella època, doncs entre les guerres carlistes i la inestabilitat en les Corts de Madrid la seva posició era si més no complicada. Saltant uns quants anys voldria destacar el seu paper en el que els espanyols coneixen com la Revolució de La Gloriosa de 1868. El 12 de setembre de 1868 sortia Prim de Londres en el vapor Buenaventura, disfressat com a criat dels Srs. Bark, que eren amics de Prim. Arribat a Gibraltar va embarcar en el remolcador anglès Adelia (enviant com enze l’embarcació Alegria) amb el qual es traslladà a la fragata Saragossa, ancorada al costat d’altres vaixells de l’esquadra a Cadis. El pronunciament s’efectuaria el següent dia 17 de setembre de 1868. Efectivament, sublevada l’esquadra i secundat el moviment a Cadis (dia 18) i la seva província (dia 19), Prim va desembarcar i va ser saludat amb crits de joia. Es va formar una junta sota la presidència de Topete, amb Unionistes, Progressistes i Demòcrates en forma paritària. Després Prim va avançar per la costa Mediterrània sublevant les seves ciutats: el 23, Màlaga; el 25, Almeria; el 26, Cartagena; el 2 d’octubre, València i el 3, Barcelona on va ser rebut amb gran alegria. Prop d’allà el general Blas Pierrad Alcedar, Anselm Clavé, José María Orense i Mariano Rossell havien proclamat la republica a Figueres, i el dia 1 havia entrat a Barcelona el general progressista Baldrich.

Prim portava una corona a la seva gorra i se li va començar a demanar que se la tragués, però Prim va dir en català als seus compatriotes una altra frase celebre que encara s’utilitza: “Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu caure”. Finalment Prim va cedir a la pressió, es va treure la gorra i acabà cridant “Fora els Borbons”.

De Barcelona va passar a Reus i d’allà a Madrid on va fer una entrada triomfal com mai abans vista. L’endemà va rebre la cartera d’Estat en el govern provisional, del qual Prim era l’àrbitre. A les eleccions de Gener de 1869 els progressistes en aliança amb els demòcrates moderats van obtenir 160 diputats; 65, la Unió Liberal; 60, els republicans; i 30, els carlins, i així Prim, líder progressista, tornava a quedar com a referència decisiva. El nomenament de cap de govern havia de comptar amb el seu plàcet i la Constitució va ser aprovada acceptant la forma monàrquica per decisió de Prim. Després d’intentar oferir la corona a diferents persones, fins i tot va aparèixer el mateix nom de Prim, que va refusar. Finalment Prim va oferir, per segona vegada. la corona a Amadeu duc d’Aosta, qui va posar com a condició la conformitat de les potències europees, i aconseguida aquesta, va acceptar. El 26 de novembre de 1870 Amadeu (conegut generalment com a Amadeu de Savoia) era elegit per 191 vots com rei (Amadeu I). El 27 de desembre va sortir Amadeu cap a Espanya.

El mateix dia 27, Prim tenia sessió parlamentària i en sortir al vespre en el seu cotxe de cavalls es va endinsar al carrer del Turc, a prop del Congrés, on el seu pas va ser obstaculitzat. Uns homes armats van obrir foc. Va morir de les ferides el 30 de desembre de 1870.

Heroi o Traïdor

Quan es parla de Prim poques vegades s’entra massa en el detall, doncs va tenir una vida molt convulsa, però el que ningú podrà mai negar era que les seves accions varen portar la repressió als catalans, quan menys les va portar a terme ell mateix o els seus subordinats. En el cas del bombardeig de Barcelona, hi ha qui intenta exculpar-lo perquè no estava a Barcelona, obvien que ell era el governador militar i comandant general de la província de Barcelona? Obvien també la seva participació en els dies abans i en els posteriors de la repressió exercida contra els revoltats? Ningú recorda quin tracte varen rebre els cabiles, porto-riquenys i esclaus antillans que només buscaven la seva llibertat? Quan deia defensar militarment els interessos de la seva pàtria, a quina pàtria es referia? Quines classes socials eren la seva pàtria?

Sincerament, del que menys titllaria a Prim és d’heroi.

1915 – 2014 – Concha Pérez Collado – DEP

Aquesta matinada (17/04/2014) ha mort Concha Pérez, miliciana del 36 i lluitadora anarquista. Aquesta tarda s’obrirà la capella ardent al cementiri de Les Corts a les 18h i l’enterrament serà demà a les 14:15…
Que la terra et sigui lleu!

Per qui no conegui la figura de Concha Pérez Collado, incansable lluitadora mentre la seva salut li ha permès, aquí en teniu una prou bona biografia:

http://www.acracia.org/Acracia/Concha_Perez_Collado.html

1848 – La Ronda d’en Tarrés – Barcelona

Arran de la publicació del llibre “Memòria de Sang” del periodista llicenciat en dret i reputat divulgador històric barceloní Enric Calpena, ha tornat a parlar-se de la decimonònica Ronda d’en Tarrés, sobretot arran del post “El curioso origen de la policia municipal de Barcelona” de la web El Robot Pescador. Aquest cos policial formava part de la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona, predecessora de l’actual Guàrdia Urbana de Barcelona, que estava sota les ordres pel poder municipal electiu o governatiu depenent del moment polític. La Ronda d’en Tarrés estava formada per mercenaris i delinqüents comuns. Aquest grup policíac de vigilància de Barcelona va ser famós per l’arbitrarietat i la violència dels seus procediments arribant fins i tot a l’assassinat.

Ens situem en l’any 1848, a l’Estat Espanyol hi governava el sector moderat dels liberals i la ciutat de Barcelona tot just havia viscut les revoltes de les Bullangues i les darreres de 1846, les Jamàncies, no feia massa més de cinc anys. La ciutat, gràcies a la permeabilitat de les fronteres en aquella època, rebia fortes influències del republicanisme francès que cada cop arrelava amb més força.

L’1 de juliol de 1848, el “Jefe Superior Político” Manel Gibert rep l’encàrrec del general i primer marquès de Novaliches Manuel Pavía y Lacy de crear la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona que convivia amb el Cos de Protecció i Seguretat Pública. Aquesta comissaria tenia l’oficina al mateix Govern Polític, i es que aquest és un cos on, com es pot veure en els llistats de “captures verificades” d’aquests, es perseguia tant a “pinxos” com a dissidents polítics. En aquests llistats es poden veure entre els delictes perseguits els de: desertors de l’exèrcit o de presó, indocumentats, ganduls, reclamats per estaments polítics i militars, reclutadors de la facció, “reunits en casa de camp amb l’objectiu de formar una partida per revoltar-se contra el govern” o per ser carlistes o republicans.

Aquesta Comissaria seria dirigida pel propietari i comissari de protecció i seguretat Ramon Serra i Monclús. Inicialment, aquesta patrulla estava integrada per una vintena d’homes vestits de paisà i sense massa limitacions en el seu procedir. Un any després, el marquès del Duero n’ampliaria la plantilla fins a arribar a la trentena amb una assignació d’uns 126.000 rals. Entre 1848 i 1850 varen realitzar oficialment prop de 600 detencions, tot i que, extra-oficialment en alguns llocs es parla de què en varen ser més de 1500 i que varen patir nombrosos casos de tortures i pallisses.

Aquest grup no va trigar molt a ser batejada com la “ronda de Tarrés”, agafant el nom del sanguinari ajudant de Serra i Monclús. Jeroni Tarrés era un assassí reincident, lladre habitual, proxeneta i confident policial, a qui es va encarregar que reclutés a un grup de criminals disposats a tot per diners. Actuaven amb total impunitat sota la protecció de les autoritats, entre les seves accions entrava també les de rebentar actes públics dels partits rivals, però la seva funció era la de patrullar a les nits pels carrers de la ciutat. Detenint, apallissant i produint fins i tot alguna mort.

Una de les seves víctimes fou Francisco de Paula Cuello, un jove periodista que participà en els fets revolucionaris de 1840 i 1842, posant-se al capdavant de la milícia nacional en la rebel·lió de 1843 contra Espartero, fou col·laborador d’Abdó Terrades i en fou successor com a director del periòdic El Republicano. La nit del 23 de juny del 1851, en plena campanya republicana per les eleccions a les Corts, el jove periodista de 27 anys havia sortit amb uns amics a celebrar la revetlla de Sant Joan. A la cantonada dels carrers Sant Pere Més Alt amb Les Basses de Sant Pere es van creuar amb uns homes armats amb pals que els hi van barrar el pas alhora que els començaren a insultar. Els joves varen fingir no sentir-los, però no varen poder evitar que comences una baralla on de sobte apareixerien més desconeguts armats amb navalles. Després de l’esbatussada al carrer Basses de Sant Pere hi havia quatre homes ferits en mig de grans bassals de sang. Francisco de Paula tenia set punyalades al cos i moriria oc després a casa seva en el carrer Unió. El seu enterrament es convertí en una comitiva que acompanya el cos des del carrer Ferran fins al cementiri de Poble Nou.

“¿Por qué ha de ser que la justicia armada
ansíe laureles en la lid sangrienta?
Así brama en corriente arrebatada
el río que rebosa en la tormenta,
así del monte la encerrada llama
en la lava se derrama.
Cese el llanto, por fin; bélico orgullo
arda en los ojos ya; ronco murmullo
de guerra y libertad en las naciones
llame a la lid las ínclitas legiones.”
Paràgraf XIV del poema “A la Memória de Francisco de Paula Cuello” de Josep Anselm Clavé

Aquesta mort va comportar un primer judici contra aquest grup. Es va jutjar entre d’altres Pere el Carrinclé, Francesc el Noi i Sureda el Gravat, però les condemnes varen ser ridícules, de dos i quatre mesos d’arrest major. Jeroni Tarrés fou processat per l’assassinat -també el 1851- de Francesc Tubert, el Ros d’Espolla. Va ser condemnat a 14 anys de presó, rondant diverses presons fins que el 1859 li van permetre allistar-se i morir en combat al costat del cos de voluntaris catalans del general Prim, que va atacar i hostilitzar el nord d’Àfrica durant la guerra del Marroc.

El 1853, la ronda va ser substituïda per una facció encara més secreta de la policia. Tarrés es va convertir en un personatge popular i va inspirar obres de teatre com “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” d’Armengol Marqués (1871) que van estar anys en cartell.

Per les citacions judicials, són coneguts els noms d’alguns dels seus membres: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Bernis, Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquim del Rosal.

Bibliografia:

– “Barcelona antigua y moderna descripción é historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros dias” Andrés Avelino Pi y Arimón (1854)

– “Manual històrico-topogràfico, guia general de Barcelona” José Matas Manuel Sauri (1854)

– “Crímenes célebres españoles” Manuel Angelón (1859)
– “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” Armengol Marqués (1871)

– “El Govern Civil de Barcelona al segle XIX : desenvolupament institucional i acció política” Manel Risques Corbella (1994)

– “De ladrón a Policía” Xavier Theros (El País, 28/08/2012)

– “Ronda d’en Tarrés” – Gran Enciclopèdia Catalana

– “El curioso origen de la policia municipal de Barcelona” de la web El Robot Pescador (01/04/2014)

19x2x – Teatre a Can Vies – 29/01/2014 Registre o espoli #EscorcollCanVies

Aquesta matinada moltes veïnes ens hem despertat amb la notícia de que els Mossos havien entrat a escorcollar el Centre Social Autogestionat Can Vies. Després d’haver regirat tota la casa i haver retingut injustificadament a diverses persones durant 10 hores, ens arriba de primera mà que entre els objectes que s’han endut la policia s’incloïen objectes que formaven part de la història del CSA com per exemple: llances de soldats romans del grup de teatre del Círculo Social Metropolitano, una bandera de la Falange de quan l’edifici havia estat del franquista Sindicato Vertical i a saber què més. Imagino que aquests objectes apareixeran exposats en algun bodegó d’aquests que ja ens tenen acostumats a ensenyar en les operacions policials: els primers com armes i el segon com objecte robat a feixistes o alguna tonteria per l’estil. També s’han quedat amb divers material com l’arxiu digital del diari local La Burxa, entre altres materials tant col·lectius com personals de gent resident i usuària del CSA. Sembla ser que també s’han dedicat a trencar portes i esbotzar parets…

Des d’aquí, vull denunciar aquest espoli de material històric, les destrosses fetes a l’edifici (construït en gran part entre 1879 i 1923), així com tota la operació policial que s’ha fet avui a plena llum del dia i duta a terme gràcies a una denúncia del grup ultra-feixista “España en Marcha”, que per qui no recordi són els organitzadors del 12 d’octubre del 2013, així com de l’assalt al Centre Cultural Blanquerna de Madrid.