1937 – La cadira buida [La silla vacia]


Quan parlem de guerres, un episodi que no cal oblidar és el de la propaganda. En aquest cas, es pot veure un documental-ficcionat que pretén animar a qui encara està a la rereguarda a lluitar en el front d’Aragó. La industria cinematogràfica de l’època, igual de col·lectivitzada que el resta de l’industria de l’espectacle tindrà un paper important en la propaganda de guerra, com ja vem veure en 19360719-23 Moviment revolucionari a Barcelona.

Aquest és un documental, dirigit per Valentín R. González (periodista de la premsa confederal i ocasionalment guionista), té un especial interès perquè no només hi apareixen reconstruïdes situacions diverses, com en alguns dels films anteriorment realitzats per la CNT, sinó que, per primer vegada, s’afegeix un petit fil argumental a mode de pretext perquè la càmera ens guiï fins a Casp i Híjar (aquest darrer, quarter general de la circumscripció Sud-Ebre) i podrem veure el Consell d’Aragó, que presideix Joaquín Ascaso Budría, en plena activitat. És un intent de complexar i enriquir la fórmula del documental i superar el funcional reportatge.

“La silla vacía” s’inicia mostrant-nos al que serà la seva protagonista: un jove indolentment assentat a la terrassa d’una cafeteria de les Rambles de Barcelona, ​​gaudint de la benestar de la rereguarda. La visió d’un malvat emmudeix de tal manera que pren el seu fusell i emprèn el camí cap a la cara. En el seu recorregut arribarà fins a Casp, circumstància que es aprofitarà per recollir les imatges del Consell d’Aragó, del seu president Joaquín Ascaso i de la confecció del periòdic llibertari dirigit per Antonio López Muñoz, “Nuevo Aragón”. Hi ha seqüències reconstruïdes, com una breu conversa entre Ascaso i Antonio Ortiz Ramírez, cap de la divisió militar anarquista. També es reconstrueix una incursió enemiga i els seus efectes: un hereu que es trasllada a la infermeria de campanya i després portat a un tren-ambulància on l’opera el camarada Surín, arribat de la URSS.

Finalment, el jove protagonista cau ferit i mor encoratjant als que queden a la rereguarda per incorporar-se a la lluita: “¡Hombres, mujeres, compañeros de la retaguardia, pensad en nosotros!” “Homes, dones, companys de la rereguarda, penseu en nosaltres!”. La imatge ens torna a mostrar la cadira que, a la cafeteria, deixava buida el jove caigut.

Refugis antiaeris en perill… ara el R.456 Sant Fructuós

Darrerament a Sants s’han descobert una quantitat considerable refugis que s’han vist afectats total o parcialment per obres (Servei d’Arqueologia de Barcelona – El refugi antiaeri núm. 538 del carrer de Sant Frederic (Sants-Montjuïc) R.538, Memoria De Sants – El refugi 538 al carrer de Sant Frederic i Casteràs R.538, Memoria De Sants – Més sobre els refugis de Sant Frederic, Casteràs i Càceres R.538, Memoria De Sants – Més imatges del refugi R.538, Memoria de Sants – Apareix la segona entrada del refugi R.538, Memoria de Sants – El refugi 943 veu la llum R.943, Memoria de Sants – A la vista la volta del refugi 578 al carrer de Càceres R.578), de fet alguns han desaparegut sense haver-se pogut ni estudiar (Memòria de Sants – El forat de Vallespir R.73). I després d’una xerrada (Aj. BCN – Districte Sants-Montjuïc – Refugis antiaeris de la Guerra Civil: darreres troballes a Sants-Badal) on algunes de les assistents vem treure la conclusió que hi ha molta feina a fer per posar en valor els refugis antiaeris de la ciutat (Viquipèdia – Refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola a Barcelona), per molt que n’hi hagi vora uns 1400 (“Els refugis antiaeris de Barcelona (1936-1973): Una nova visió des de l’arqueologia d’intervenció” (Carme Miró i Alaix, 2011)).

Ara pertoca parlar d’un nou refugi en perill, en aquest cas a Font de la Guatlla. El refugi R.456, segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics amb data de setembre de 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“. El projecte contemplava la unificació d’un seguit de galeries i del refugi R.894. Es considera que l’accés principal és des de la Gran Via 276, però fins ara, les localitzades han sigut tres, totes elles al carrer Sant Fructuós, als núm. 71, 57 i 60. Les galeries provinents d’aquesta entrada principal de Gran Via avancen cap al carrer Sant Fructuós on s’estenen per un laberint de galeries que podem situar entre el carrer de Santa Dorotea i el carrer de Sant Paulí de Nola. Segons els plànols del projecte el refugi comptava amb diferents pous de ventilació, però a la topografia de l’Atles de Clabsa (2002) hi ha dos pous: un al carrer Fructuós núm. 60, i l’altre a la cruïlla amb aquest carrer i el carrer Santa Dorotea. Els túnels feien entre 1’45-1’75 m. d’alt i entre 2’20 -1’80 m. d’ample. Segons aquesta mateixa topografia, l’entramat sembla conservar-se al complert, tot i trobar-se alguns passadissos en mal estat.

Una altra cosa que podem apreciar amb el plànol original del refugi és l’existència de la Cooperativa d’Empleats Municipals que semblaria estar localitzada entre els carrers de Sant Fructuós i el Carrer Font Florida. De fet d’aquella època encara persisteixen els números 61 i 67, així com els números 1-3, 5, 7, 9, 11, 13, 15 i 17. En els números 1-3 del carrer Font Florida es troba l’antiga masia Casa Cervera (1801), un edifici condemnat a desaparèixer a causa del Pla General Metropolità del 1976 en el procés de transformació del Turó de Font de la Guatlla en zona verda, tot i l’oposició veïnal. En el número 5, trobem un edifici que, segons sembla, va ser construït en 1936, del que no estaria malament trobar més informació.

Tenint tanta informació sobre aquest refugi, caldrà esperar que no es malmeti el refugi, doncs aquí si que no es pot dir que no es conegui què es conserva i a on està.

Rutes en el 80è aniversari de la revolució social i guerra civil espanyola #ULLE2016

20160700-RutesGuerraCivil-pTornem a convidar-vos a reviure aquella revolució social que no va poder ser, aquella repressió política i la derrota militar que van  patir aquells que van viure aquell juliol del 1936. I es que en el marc de l’Universitat Lliure d’Estiu del 2016 i coincidint amb el 80’e aniversari dels fets, es realitzaran un parell de passejades per alguns punts significatius, de Sants, Hostafrancs i la Bordeta en un cas i de Barcelona en l’altre, que varen viure la revolució social, la repressió política i la derrota militar d’allò que coneixem com a Guerra Civil Espanyola entre 1936 i 1939.

Us esperem el dissabte 9 de juliol del 2016 a les 17h a la font Roser Benavent de la Plaça de Sants per la primera, i/o el dissabte 16 de juliol del 2016 també a les 17h a l’edifici de la Telefònica de la Plaça Catalunya per la segona.

19370701 – Via Durruti – Via Laietana – Barcelona

19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona

El fet de renombrar d’alguns carrers i vies de la ciutat de Barcelona va ser força habitual en cadascun dels canvis polítics que s’hi succeïen i com apuntava la nota d’ahir, la Guerra Civil no en va ser una excepció.

Situant-nos en el primer dia del juliol de 1937, passats els fets de maig, la ciutat de Barcelona dedica una de les principals vies a un dels seus herois. Així, la Via Laietana passava a ser la Via Durruti en un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L’acte, que havia de realitzar-se l’anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l’escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l’Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió.

19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona
19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona
19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona

Cal recordar que aquesta via tingué un paper protagonista el dia del seu enterrament, el 23 de novembre del 1936, com es pot veure en aquestes imatges:

19370727 – CENU

19370727 - CENU

El 27 de juliol del 1936, es creava a Barcelona el CENU o Consell de l’Escola Nova Unificada amb la finalitat de crear una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana. L’objectiu a acomplir era no deixar cap nen sense escola, i es va assolir, malauradament, fou dissolt el febrer del 1939.

Montse Puig ens fa arribar el document en castellà del Decret Llei del 27 de Juliol del 1936 efectuat pel Consell de l’Escola Nova Unificada pel que aquest i la Generalitat de Catalunya (en guerra) suprimeixen l’escola de tendència confessional i posa les directrius d’una escola nova inspirada en els principis racionalistes del treball i la fraternitat humana, per crear una vida escolar inspirada en el sentiment de Solidaritat Universal i suprimint tota mena de privilegis.

Tot el moviment d’escoles racionalistes llibertàries s’integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l’Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías (a qui veiem abaix en una foto en la inauguració del canvi de nom de la plaça Urquinaona pel del seu mestre). El 22 d’octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l’Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l’Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

19370727 - CENU

1937 – ¡Nosotros somos así!

La revolució social va començar un dia com avui de fa 75, en haver aturat parcialment l’alçament feixista de Franco. Aquesta pretenia transformar aquella societat en una petita part industrialitzada i en gran part agrícola on la majoria de les terres estaven en mans de grans terratinents. En la línia de la transformació social, la CNT va col·lectivitzar pràcticament tots els sectors del treball, i entre ells, el de l’espectacle, prenent un caire pedagògic i propagandista.

SIE Films va ser una productora anarcosindicalista que, entre el 1936 i el 1937, en plena guerra, va realitzar més de seixanta films documentals i de ficció des de Barcelona. El film musical que aquí podeu veure ens situa el seu grup de “nens cantors” en una barreja de ficció surrealista comunista-llibertària amb la preparació real del rodatge d’una pel.lícula (inspirada en Busby Berkeley i Betty Boop!). L’acció inicial es porta a terme a l’apartament d’Alberto, fill d’un ric dreta burgesa barcelonina, durant una festa que ha organitzat per als nens del barri. Sent la seva festa, vol tenir l’última paraula, el que porta a una “reunió secreta” – i una baralla amb Alberto. La situació s’agreuja pel fet que el comitè revolucionari local de barri sospita que el pare d’Alberto es sospitós de ser “quinta columnista” franquista. Els nens acaben la festa cantant seu cant partit “Nosaltres som així!’. Altres cançons que hi podem sentir són: “Soy de Jauja”, “El tambor”, “Marujita” i “Jota y Marcha”.

deneme bonusu veren siteler - canlı bahis siteleri - casino siteleri casino siteleri deneme bonusu veren siteler canlı casino siteleri katarakt ameliyati