Avui ens ha deixat el gran historiador Josep Termes, un gran historiador que va saber mostrar la catalanitat dels moviments obrers i rememorar les coses bones i dolentes que va tenir, per a no repetir errors i aprendre d’allò que es va fer bé.
Aquí teniu una entrevista a Josep Termes per al portal www.socialcat.cat en motiu d el’aparició del seu llibre La Catalanitat Obrera.
El fet de renombrar d’alguns carrers i vies de la ciutat de Barcelona va ser força habitual en cadascun dels canvis polítics que s’hi succeïen i com apuntava la nota d’ahir, la Guerra Civil no en va ser una excepció.
Situant-nos en el primer dia del juliol de 1937, passats els fets de maig, la ciutat de Barcelona dedica una de les principals vies a un dels seus herois. Així, la Via Laietana passava a ser la Via Durruti en un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L’acte, que havia de realitzar-se l’anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l’escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l’Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió.
Cal recordar que aquesta via tingué un paper protagonista el dia del seu enterrament, el 23 de novembre del 1936, com es pot veure en aquestes imatges:
El 27 de juliol del 1936, es creava a Barcelona el CENU o Consell de l’Escola Nova Unificada amb la finalitat de crear una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana. L’objectiu a acomplir era no deixar cap nen sense escola, i es va assolir, malauradament, fou dissolt el febrer del 1939.
Montse Puig ens fa arribar el document en castellà del Decret Llei del 27 de Juliol del 1936 efectuat pel Consell de l’Escola Nova Unificada pel que aquest i la Generalitat de Catalunya (en guerra) suprimeixen l’escola de tendència confessional i posa les directrius d’una escola nova inspirada en els principis racionalistes del treball i la fraternitat humana, per crear una vida escolar inspirada en el sentiment de Solidaritat Universal i suprimint tota mena de privilegis.
Tot el moviment d’escoles racionalistes llibertàries s’integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l’Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías (a qui veiem abaix en una foto en la inauguració del canvi de nom de la plaça Urquinaona pel del seu mestre). El 22 d’octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l’Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l’Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El passat dissabte al matí va tenir lloc la “Ruta dels moviments obrers i socials del Poble Sec de principis del segle XX”, i per als que no veu poder assistir-hi, el programa radiofònicOnes de Pau ens n’ha fet una crònica i que podreu veure aquí: ((odp)) Ruta dels moviments obrers i socials del Poble Sec de principis del segle XX. on podreu sentir aquest programa d’una horeta i mitja on podreu sentir gran part de les explicacions que hi vem fer.
En aquesta foto podem veure a Francisco Ascaso a l’esquerra de tot acompanyat del seu germà i de dos altres dos persones en el assalt a la caserna de Drassanes alçada contra el govern republicà i en pro del cop d’estat del general Franco. Francisco Ascaso que apareix somrient en aquesta foto tot fumant-se una cigarreta, moriria uns vint minuts més tard en ple enfrontament amb els militars de Drassanes.
La plaça del teatre havia esdevingut com una mena seu de la CNT des d’on podia assetjar la caserna de Drassanes i el monument a Colom on s’havien atrinxerat els facciosos. Francisco Ascaso, a l’esquerra amb un fusell carregat a l’esquena fuma una cigarreta, mentre el seu germà Joaquín mira somrient en direcció a la càmera. El militar que els acompanya podia ser un dels que segons Frederic Escofet va desertar de la caserna acompanyats d’un suboficial per canviar de bàndol, per a identificar-se com a tal, portava un braçalet que en la foto resulta difícil de distingir. L’altre persona que els acompanya, és un civil armat amb una escopeta de caça, tota arma era bona en aquell combat. L’església de Santa Mònica seria víctima de les flames unes hores més tard…
La revolució social va començar un dia com avui de fa 75, en haver aturat parcialment l’alçament feixista de Franco. Aquesta pretenia transformar aquella societat en una petita part industrialitzada i en gran part agrícola on la majoria de les terres estaven en mans de grans terratinents. En la línia de la transformació social, la CNT va col·lectivitzar pràcticament tots els sectors del treball, i entre ells, el de l’espectacle, prenent un caire pedagògic i propagandista.
SIE Films va ser una productora anarcosindicalista que, entre el 1936 i el 1937, en plena guerra, va realitzar més de seixanta films documentals i de ficció des de Barcelona. El film musical que aquí podeu veure ens situa el seu grup de “nens cantors” en una barreja de ficció surrealista comunista-llibertària amb la preparació real del rodatge d’una pel.lícula (inspirada en Busby Berkeley i Betty Boop!). L’acció inicial es porta a terme a l’apartament d’Alberto, fill d’un ric dreta burgesa barcelonina, durant una festa que ha organitzat per als nens del barri. Sent la seva festa, vol tenir l’última paraula, el que porta a una “reunió secreta” – i una baralla amb Alberto. La situació s’agreuja pel fet que el comitè revolucionari local de barri sospita que el pare d’Alberto es sospitós de ser “quinta columnista” franquista. Els nens acaben la festa cantant seu cant partit “Nosaltres som així!’. Altres cançons que hi podem sentir són: “Soy de Jauja”, “El tambor”, “Marujita” i “Jota y Marcha”.
Avui hem surto un xic de les formes habituals d’aquesta pàgina, però el document s’ho val. Quan en 1919, el gran Opisso publicava a L’Esquella de la Torratxa #20132 aquests dibuixos, poc es devia pensar que uns noranta anys després la cosa seria més o menys igual… malauradament és de màxima actualitat.
Aquest diumenge 20 de febrer, dins dels actes del Febrer Llibertari i organitzat per Negres Tempestes, tindrà lloc a Sants una ruta que aproparà a tots els assistents a una part de la nostra història més recent, una ruta per la història de l’okupació a Sants on podreu conèixer els diversos col·lectius i projectes que s’han desenvolupat a Sants.
La ruta tindrà la sortida el proper diumenge 20 de febrer a les 10:30 des de la placeta de Ramon Torres (Plaça de Sants, placeta del ciclista).
Aquí teniu una típica imatge de poble amb d’uns nens que semblaria que juguen a bales a la Plaça d’Ibèria a Sants. Una plaça que tot just veu finalitzades unes obres que l’han transformat en semi-peatonal i que han aprofitat que un vehicle es va carregar la font per a traslladar-la a uns pocs metres d’on era, i que ja feia temps lluïa quatre llums en lloc del únic que veiem a la foto.
Al fons, la Casa del Rellotge l’edifici més antic que es conserva a Sants. Formava part d’un casalot gòtic que s’anomenava Torre d’en Llull (o de Sants) on s’hi hostatjaven nobles visitants de camí a Barcelona com la reina Margarida de Prades, bisbes, cardenals, prínceps i nobles, entre ells, també algun de tant mala memòria com Felip V. Aquest casalot es convertí posteriorment en convent fins que quedà en runes que portà al seu enderrocament en 1860. Així la Casa del rellotge perdurà sola fins a l’actualitat, temporalment ocupada per l’arxiu històric, però que ara torna a tenir un futur incert.
Aquí teniu una imatge del Lake Valley Bar, una de les atraccions d’un parc anomenat Lake Valley que volia ser l’alternativa al del Tibidabo.
Lake Valley estava situat al costat del pantà construït per Elies Rogent en 1864 per abastir al poble de Sarrià. El seu principal atractiu era aquell nou invent que era l’electricitat. Així, entre els seus atractius cal destacar el bosc il·luminat, els trotoirs roulants i un restaurant que s’anomenava Eléctrico. Hi havia plans per a fer-hi una muntanya russa i un globus aerostàtic captiu, molt de moda en aquella època. Per arribar-hi, s’hi anava en el primer tren elèctric de tot l’estat espanyol, el Mina Grott, que fou inaugurat el 13 de juny de 1908. El recorregut, construït per Carlos Emilio Montañés que l’anomenava Ferrocarril Metropolitano en Miniatura tenia una via que amb prou feines tenia 0,6 metres d’amplada i passava per un túnel d’1,4 kilòmetres de longitud. Els més de 40.000 passatgers que utilitzaren aquest tren durant els 8 anys que va estar en funcionament, anaven en unes vagonetes descobertes on hi cabien 32 persones per un recorregut il·luminat per 80 bombetes de colors que anava des del peu del funicular de Vallvidrera fins al pantà en uns 6 minuts.
Es possible que aquest nom tan anglès li vingues donat per un dels seus promotors, l’enginyer estadounidenc Frederick Stark Pearson (=Frank Pearson), impulsor de la indústria elèctrica a Catalunya. Ho fou impulsant la “Barcelona Traction Light and Power (més coneguda com La Canadenca), la Ebro Irrigation and Power Company, Limited (Regs i Forces de l’Ebre), el Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA i els Ferrocarrils de Catalunya SA, passant a controlar també Les Tramways de Barcelone SA en 1913. Fins i tot el projecte d’ordenació territorial de Frank Pearson arribà a influir en el disseny de la Barcelona futura de Nicolau M.Rubió i Tudurí (1929). Aquest home convençut de que la gent de Barcelona es traslladaria a viure al peu del Tibidabo comprà la major part del que ara és la Floresta.
El seu principal promotor Heribert Alemany va haver d’enfrontar-se al funicular de Vallvidrera que el portà als tribunals perquè li feia la competència al parc del Tibidabo. Posteriorment el ferrocarril de Barcelona a Sarrià perforaria la muntanya per arribar a Les Planes, i el Mina Grott quedà obsolet degut a la seva lentitud, deixant de funcionar el 28 de novembre de 1916. Sense el tren, Lake Valley no tenia sentit. En 1960 el pantà va deixar de portar aigua a Sarrià cosa que va condemnar el parc a l’oblid definitiu, transformant-se en un abocador il·legal.
Actualment, sembla ser que el conjunt es troba en fase de restauració.
