Aquest diumenge 20 de febrer, dins dels actes del Febrer Llibertari i organitzat per Negres Tempestes, tindrà lloc a Sants una ruta que aproparà a tots els assistents a una part de la nostra història més recent, una ruta per la història de l’okupació a Sants on podreu conèixer els diversos col·lectius i projectes que s’han desenvolupat a Sants.
La ruta tindrà la sortida el proper diumenge 20 de febrer a les 10:30 des de la placeta de Ramon Torres (Plaça de Sants, placeta del ciclista).
Aquí teniu una típica imatge de poble amb d’uns nens que semblaria que juguen a bales a la Plaça d’Ibèria a Sants. Una plaça que tot just veu finalitzades unes obres que l’han transformat en semi-peatonal i que han aprofitat que un vehicle es va carregar la font per a traslladar-la a uns pocs metres d’on era, i que ja feia temps lluïa quatre llums en lloc del únic que veiem a la foto.
Al fons, la Casa del Rellotge l’edifici més antic que es conserva a Sants. Formava part d’un casalot gòtic que s’anomenava Torre d’en Llull (o de Sants) on s’hi hostatjaven nobles visitants de camí a Barcelona com la reina Margarida de Prades, bisbes, cardenals, prínceps i nobles, entre ells, també algun de tant mala memòria com Felip V. Aquest casalot es convertí posteriorment en convent fins que quedà en runes que portà al seu enderrocament en 1860. Així la Casa del rellotge perdurà sola fins a l’actualitat, temporalment ocupada per l’arxiu històric, però que ara torna a tenir un futur incert.
Aquí teniu una imatge del Lake Valley Bar, una de les atraccions d’un parc anomenat Lake Valley que volia ser l’alternativa al del Tibidabo.
Lake Valley estava situat al costat del pantà construït per Elies Rogent en 1864 per abastir al poble de Sarrià. El seu principal atractiu era aquell nou invent que era l’electricitat. Així, entre els seus atractius cal destacar el bosc il·luminat, els trotoirs roulants i un restaurant que s’anomenava Eléctrico. Hi havia plans per a fer-hi una muntanya russa i un globus aerostàtic captiu, molt de moda en aquella època. Per arribar-hi, s’hi anava en el primer tren elèctric de tot l’estat espanyol, el Mina Grott, que fou inaugurat el 13 de juny de 1908. El recorregut, construït per Carlos Emilio Montañés que l’anomenava Ferrocarril Metropolitano en Miniatura tenia una via que amb prou feines tenia 0,6 metres d’amplada i passava per un túnel d’1,4 kilòmetres de longitud. Els més de 40.000 passatgers que utilitzaren aquest tren durant els 8 anys que va estar en funcionament, anaven en unes vagonetes descobertes on hi cabien 32 persones per un recorregut il·luminat per 80 bombetes de colors que anava des del peu del funicular de Vallvidrera fins al pantà en uns 6 minuts.
Es possible que aquest nom tan anglès li vingues donat per un dels seus promotors, l’enginyer estadounidenc Frederick Stark Pearson (=Frank Pearson), impulsor de la indústria elèctrica a Catalunya. Ho fou impulsant la “Barcelona Traction Light and Power (més coneguda com La Canadenca), la Ebro Irrigation and Power Company, Limited (Regs i Forces de l’Ebre), el Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA i els Ferrocarrils de Catalunya SA, passant a controlar també Les Tramways de Barcelone SA en 1913. Fins i tot el projecte d’ordenació territorial de Frank Pearson arribà a influir en el disseny de la Barcelona futura de Nicolau M.Rubió i Tudurí (1929). Aquest home convençut de que la gent de Barcelona es traslladaria a viure al peu del Tibidabo comprà la major part del que ara és la Floresta.
El seu principal promotor Heribert Alemany va haver d’enfrontar-se al funicular de Vallvidrera que el portà als tribunals perquè li feia la competència al parc del Tibidabo. Posteriorment el ferrocarril de Barcelona a Sarrià perforaria la muntanya per arribar a Les Planes, i el Mina Grott quedà obsolet degut a la seva lentitud, deixant de funcionar el 28 de novembre de 1916. Sense el tren, Lake Valley no tenia sentit. En 1960 el pantà va deixar de portar aigua a Sarrià cosa que va condemnar el parc a l’oblid definitiu, transformant-se en un abocador il·legal.
Actualment, sembla ser que el conjunt es troba en fase de restauració.
Primers anys de la dècada dels 60 del s.XX del Mas Ram al Pomar, la frontera entre Badalona i Tiana.
[wpgmappity id=”3″]
Aquesta és una pel·lícula rodada al carrer Rossend d’Arús de Sants el 1902. La filmació està feta per Fructuós Gelabert i Badiella (Gràcia, 1874 – Sants, 1955), pioner en rodar pel·lícules a Catalunya, de les que en fou director, guionista, operador de càmera i productor.[wpgmappity id=”2″]
El Torín, a la Barceloneta, va ser projectada per l’arquitecte Josep Fontserè i Domènech l’any 1834 per encàrrec de la Casa de la Caritat i fou la primera plaça de braus de la ciutat. Quan el 1900 a la plaça Espanya va construir-se les Arenes, va perdre importància, sent tancada l’any 1923 i enderrocada el 1944. El 1954 els terrenys van passar a Catalana de Gas, que els va reconvertir en un camp de futbol per als treballadors i actualment hi té la seu. Es va construir als terrenys a on havia estat l’escorxador de la ciutat.
L’any 1835, just un any després de la seva inauguració i coincidint amb la crema de convents a Barcelona, es varen produir uns greus incidents dels que es va culpar a una “corrida” nefasta amb sis braus massa mansos, que acabà amb el resultat del tancament de la plaça fins el 1841. Però la causa era l’alineació històrica de l’Església amb els sectors més reaccionaris de la societat que varen cristal·litzar en les bullangues i en la desamortització de Mendizabal.
En la última corrida celebrada en la Plaza de toros de la Barceloneta, según dice un colega, gran parte del público invadió el redondel, remató la última novilla y en medio de la mayor algazara se la llevó a rastras a la calle. Después de haberla paseado cantando la Marsellesa, los más prácticos y aficionados a la gastronomía decidieron guisarla, cosa que se llevó a cabo en un periquete. Poco rato después la novilla había ido a reposar en los estómagos de los manifestantes. Dm, 30/07/1901, pàg 2 – LV
Tres places
Com em comentat abans, el 29 de juny de 1900 va nèixer la Plaza de toros de Las Arenas en un encarreg Josep Marsans i Rof (el banquer que també va crear Viatges Marsans) a l’arquitecte August Font i Carreras amb una extensió de 12.000 metros quadrats, la seva capacitat era per 16.000 persones, però quedà reduïda a 14.893. L’any 1914 neix la Plaza de El Sport, immediatament ampliada i rebatejada en 1916 con a Monumental”, que s’enduria ràpidament l’afició taurina de Las Arenas. En 1927, Pedro Balañá – propietari de La Monumental – va llogar Las Arenas a la família Marsans amb l’objectiu d’evitar la competència, començant llavors la seva degradació. El 19 de juny del 1977 es celebrà l’última “corrida de toros” a Las Arenas.
Tot i que aquestes tres places van coincidir en el temps durant trenta anys, entre el 1914 i el 1944 però no en una plena activitat. Quan es va construir Las Arenas, la plaça de El Torín va entrar en desús i va ser utilitzada fins i tot com a magatzem. La creació de El Sport (on també s’hi jugaven partits de futbol) va traslladar el públic des de Las Arenas, cosa que tampoc va suposar un augment de l’afició.
En resum, el fet de que arribessin a conviure tres places no suposa el creixement de l’afició per aquesta activitat, sinó una aposta d’un grup d’empresaris per un negoci que a partir del 2012 no es podrà fer a Catalunya.
[wpgmappity id=”1″]
Imatges de la Presó Model, Capitania General, Maestranza de Artilleria i Comandància de Marina, els edificis mostren senyals dels recents combats mentre la locució parla de la traïció militar que va ser rebutjada per la combativa actitud del poble.
Barricades als carrers i milicians anarquistes que mantenen les posicions en les barricades i controlen el pas de vehicles. Edificis de la Plaça de Catalunya i altres avingudes del centre de la ciutat on s’observen destrosses produïdes pels combats. Esglésies i escoles religioses de Barcelona danyades pel foc.
Església de les Salesianes: la multitud contempla les mòmies de monges exposades a l’escalinata d’entrada, la locució presenta aquestes mòmies, com a prova que les monges eren torturades pels seus mateixes companyes.
Manicomi de Santa Eulàlia: la locució diu que diversos feixistes van disparar des del, contra el poble; imatges, possiblement ficcions, d’un grup de milicians disparant contra les finestres, mentre altres milicians van traient del manicomi objectes d’art religiós que, acumulats davant l’entrada, són incendiats posteriorment.
L’edifici de la comandància del Port amb grans destrosses.
El vaixell “Djene” que torna a França amb els atletes vinguts per a participar en l’Olimpíada Popular i vaixells de guerra anglesos ancorats al port.
Sortida de la columna Durruti cap al front d’Aragó. Entre una gran multitud que aplaudeix des de les voreres, van passant, a peu, en camions i en vehicles blindats artesanalment els milicians de la columna Durruti.
Vista general de la Presó Model: grups de presos alliberats pels anarquistes són aplaudits al carrer.
Exterior d’un hospital on s’atén als ferits en el moviment revolucionari i una petita església transformada en Casa del Poble.
La càmera recorre en un vehicle diversos carrers de Barcelona fins arribar a la seu del Comitè Regional de la CNT-FAI, a Via Laietana.
El proper 17 de juliol, coincidint amb la Festa Major del Poble Sec, es realitzarà una ruta històrica parlant sobre la Revolució Social al barri.
La ruta començarà a davant del Refugi 307 (al carrer Nou de la Rambla 169) a les 19h i comptarà amb l’ajuda d’en Manel Aisa.
El programa complert de l’activitat és:
Davant la seva crisi
vine a celebrar les nostres victòries
17 de juliol del 2010
Festa Major del Poble Sec (BCN)
A on?
Nou de la Rambla, 169
Què s’hi fa?
19:00 Ruta pel Poble Sec de la Revolució Social del 1936
21:30 Sopar de carmanyola
Us hi esperem!
Aquesta imatge que està circulant per internet és una fotografia de la manifestació que va tenir lloc el 24 d’abril del 1932 en defensa de l’Estatut d’Autonomia de 1932 (Estatut de Núria). Un dels principals punts d’aquell estatut era el de definir Catalunya com un Estat dins la República Espanyola. Aquesta pretensió no fou ben rebuda per la resta de l’estat espanyol, motiu pel qual la clàusula fou modificada, definint Catalunya com una regió autònoma dins l’estat espanyol, adherint-hi la possibilitat d’una futura autodeterminació per al poble català. A més a més, dotava a la Generalitat d’una llarga llista de competències com el control de l’educació, la sanitat o la creació d’un tribunal de justícia català. En arribar a les Corts Espanyoles, aquestes retallen considerablement en trobar-lo, segons ells, ambiciós i pretensiós.
Fou votat en referèndum el 2 d’agost de 1931, amb una participació aproximada d’un 75%, amb un 99% de vots a favor i, com encara no s’havia aprovat el sufragi universal, fou recolzat per més de 400.000 firmes de dones catalanes.
Amb la la victòria de la CEDA a les eleccions estatals (1933), i els Fets d’Octubre (1934), aquest fou suspès. Més tard, amb la victòria del Front Popular al febrer del 1936, l’Estatut es restablí fins a l’acabament de la Guerra Civil. De nou, el general Franco el va derogar el 1938 a la zona que territorialment dominava de Catalunya.
Us sona la història? Té algunes diferències, però moltes semblances…
Ha mort Juan Antonio Samaranch, personatge que va tenir destacats càrrecs durant el franquisme i fins l’actualitat. La fotografia és del 18 de juliol de 1974, en la celebració del 38è aniversari del cop militar, quan aquest ocupava el càrrec de President de la Diputació.
Nascut el 17 de juliol de 1920, va militar de ben jovenet a la Falange Española de las JONS. Va començar les seves activitats polítiques a l’Ajuntament de Barcelona com a regidor d’Esports, càrrec que va ocupar des de 1955 a 1962. Va ser després ponent de la Comissió d’Esports de la Diputació i representant per a Catalunya de la Delegació Nacional d’Esports. El desembre de 1966 és designat delegat nacional d’Educació Física i Esports, càrrec que exerceix fins a setembre de 1970. Escollit membre del Comitè Olímpic Internacional el 1966, va accedir a la seva comissió executiva el maig de 1970 i va ser nomenat vicepresident l’octubre de 1974. Va ser a més president del Comitè Olímpic Espanyol entre els anys 1967 i 1971, vicepresident del Comitè Internacional dels Jocs del Mediterrani, president de la Federació Espanyola de Patinatge, cap de Missió en els Jocs Olímpics de Cortina D’Ampezzo (1956), Roma (1960) i Tòquio (1964), president del Saló Nàutic Internacional de Barcelona, i vicepresident de la Federació Internacional de Salons Nàutics. Va presidir la Diputació de Barcelona entre 1973 i 1977. Duran aquesta època ven al Consorci de Zona Franca uns terrenys per a un projecte que hauria d’aprovar ell mateix. També cercar a Samaranch també entre els assessor del Banco de Madrid – Banco Catalán de Desarrollo gestionat pel Marqués de Villaverde que sembla que va deixar un forat d’uns cents de milers de milions de pessetes de finals del 1970. Tampoc cal oblidar que va pressionar en pro de l’execució de Salvador Puig i Antich, ja que el policia mort per Salvador havia format part de la seva escorta personal.
Passada aquesta època, serà nomenat Ambaixador d’Espanya a la Unió Soviètica, d’aquesta última època Vladimir Popov, un antic alt càrrec dels serveis secrets russos, va dir fins i tot que Samaranch havia arribat a fer d’agent del KGB a canvi de no ser denunciat per intentar treure antiguitats, joies i cuadres de manera il·legal de la URSS. Va anar escalant posicions fins arribar a la presidència del COI i havia de ser jutjat per tràfic d’influències mentre va tenir aquest càrrecs. Tot plegat el va fer mereixedor del marquesat i fins i tot de la presidència de La Caixa atorgada en 1987 al poc de la nominació de Barcelona per als JJOO. En 1999 es retira de La Caixa os passarà a ser nombrat President d’Honor. El mateix succeeix amb el COI en el 2001.
La veritat és que mai arribarem a saber tot el que va arribar a fer aquest home. Ni tan sols els tribunals dels EUA ho van aconseguir quan el van jutjar pel tema del tràfic d’influències del COI. Ara, anirà a la tomba sense passar comptes per tot allò que va fer mentre va ser al COI o en altres institucions ni pel seu passat franquista.
Per saber-ne més:
L’article sobre Samaranch que van censurar a Josep Maria Huertas
Why Juan Antonio’s right arm is more muscular than his left (Anglès)
Informe MediaCat
Imatge de Juan Antonio Samarach saludant al dictador.
