Moltes vegades sentim com es repeteix el debat entre gent que defensa l’ús del topònim Sans i altres que defensen el de Sants. Lluny de voler tancar aquest debat que serà tant etern com ho sigui l’existència d’aquest territori, aquesta apunt pretén recopilar una mica d’informació que sempre pot ser d’utilitat per conèixer l’origen i l’evolució del topònim.
El territori de Sants, a la part sud-oest del Pla de Barcelona, es va formar com a tal en l’època medieval i moderna a partir de les divisions parroquials. La parròquia de Santa Maria de Sants, embrió del municipi de l’època moderna agafava la Marina, actualment coneguda com Zona Franca, i totes les terres compreses entre la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, les Corts de Sarrià, i la Creu Coberta, límit amb la ciutat de Barcelona. Tot i així, la primera empremta en relació amb la trama urbana ens arriba de la romanització, per això el Sants Medieval serà en bona part hereu de l’organització econòmica i territorial romana. Tot i així el nucli de població santsenc esdevingué de major importància en l’època de l’alta edat mitjana i s’articulava ja al voltant de la parròquia de Sants, amb una importància també de les barriades entorn a la capella de la Mare de Deu del Port i el Castell de Port. Les primeres referències documentals al Sants medieval són de finals del segle X. El primer document que esmenta Sants és l’escriptura del 991 que reconeix les rendes i els béns del monestir de Sant Pere de les Puel·les amb posterioritat a l’expedició d’Al-Mansur contra la ciutat de Barcelona (985), durant la qual es van cremar o perdre les antigues escriptures. Una segona referència documental es fa al 995 en una escriptura dins el “Libri antiquitatum sedis Barchinone”. En aquest escrits documentals apareix Sants com a vila mencionat.
«Item vidimus et novimus munificentiam eidem pertinentia de vineis […] Similiter et terras […] et in villa de Sanctos cum illorum affrontationibus atque limitibus. […] Item novimus et vidimus indictione prefixa alias terras per partibus sequestratas in locum ubi dicunt villa de Sanctos […].
Encara que no figura aquesta primera documentació coneguda, es creu que aquesta vila medieval posseïa una església amb funcions parroquials l’advocació de la qual denominava tot el seu entorn. Aquesta església és esmentada expressament l’any 1102, i el 1130 ja figura com a parròquia. Sobre l’advocació d’aquesta església, seria la de Santa Maria de Sants, però no és probable que aquest Sants provingui de cap màrtir d’aquesta localitat, de fet, l’únic màrtir conegut en l’àmbit antic de la diòcesi de Barcelona d’aquella època és sant Cugat. Si a més a més, tenim en compte que fou Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, qui impulsà la reconquesta de la Marca Hispànica, és a dir, de la Catalunya Vella comtal, i, més concretament, qui va reconquerir Barcelona la tardor de l’any 801, després d’un llarg setge que deixà molt desarticulat el territori de Barcelona, no és estrany que, en la reordenació fos dedicat un temple parroquial a la nova devoció de Tots Sants que en aquest moment es difonia, dedicat formalment a Santa Maria de (o dels) Sants. Entendríem doncs que aquest Sants es referiria a tots els màrtirs, no només als locals.
Això ens faria decantar per Sants, però la polèmica no acaba aquí, ja que anys després, ja en català, Sans i Sants s’alternaven. Els partidaris de Sants defensarien que aquest seria l’origen del nom del poble, mentre que els detractors atribuïen el Sans al fet que el lloc era de coneguda salubritat.
Per la presència d’un curat o vicaria mutual a Sants, des de 1340 a 1840, l’església de Sants era sufragaria o depenent de Santa Maria del Pi. L’església vella de Santa Maria de Sants va ser enderrocada a l’any 1830, però es saps que era d’estil romànic amb una portada notable al mur de migdia. Fins al 1868 seria enderrocat un gran casal gòtic anomenat la Raqueta. No se sap del cert l’origen ni l’ús d’aquest casal, però hom ha suposar que podria ser la torre d’en Llull, ona la reina Maria, muller d’Alfons IV, passà una temporada. Va ser enderrocada per poder obrir la continuació de l’antic carrer de la Mina –Olzinelles-.
El petit nucli de poblament medieval al voltant de la Torre senyorial de Sants i l’església només fou un dels dos centres econòmics del Sant Medieval, en especial del Sants de l’alta edat mitjana.
Al fogatge del segle XIV apareixia Sants amb 16 focs (uns 64 habitants), però als censos posteriors és inclosa la seva població amb les xifres barcelonines, puix que després d’haver pertangut a les Franqueses del Llobregat, fins a la fi del s. XIV, fou incorporat a Barcelona. Al començament del s. XVIII se n’independitzà, quan tenia unes 28 cases (1718). El primer Ajuntament o Comú santsenc es trobava compost per un batlle i dos regidors, atès que la població, 92 adults (1715), feien de Sants una vila petita i poc important. Entre les principals funcions del Comú hi havia l’arrendament dels serveis bàsics de la població, que en l’època eren la fleca, la taverna, la carnisseria i la botiga. No arribà mai a 50 focs de població fins al desenvolupament del segle XVIII. Al cens de Floridablanca ja havia assolit 434 habitants, i el 1789 hi havia 97 cases, repartides en dos nuclis, l’un vora l’església i l’altre, més recent, vora el camí ral.
En textos moderns, no apareix la lletra “t” tot i que sí que podem veure-la en un segell del municipi del 1737; cosa en què es dubta si era per obligar a traduir el nom al castellà a causa del decret de Nova Planta. Al segle XIX; cap a la meitat del Sexenni Democràtic (1868-1874) es popularitza el terme Sans sense la “t” entre les classes les classes populars i republicanes per adaptar el nom a les noves circumstàncies acompanyades d’idees acompanyades d’un fort sentiment anticlerical. Així, donaven un altre origen del nom sent d’una coneguda salubritat: un “sóc de Sans”. Cap als anys 30, del s.XX, els sectors catalanistes, sota els consells de Jacint Laporta i del geògraf Francesc Carreras Candi, van defensar la T. També cal esmentar l’anècdota curiosa que recull l’historiador Agus Giralt, on comenta que en la presentació de la maqueta de la futura línia 5 del metro el responsable del consistori va afegir una T amb retolador al Sans, que apareixia en la maqueta i que seguia el format que havia mantingut el franquisme després de la guerra.
Bibliografia:
– Enrech, Carles; “Entre Sans i Sants: Història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897)”.
– Giralt, Agus; Sants o Sans? Sants. La Burxa, 14 març 2008.
– Vilarrúbia-Estrany, Josep M.; “Sants, Hostafrancs, laBordeta”.
– Josep Moran i OcerinJauregui – Oigen del Topònim Sants
– Carta Arqueològica de Barcelona
– Joan Pujades – Passat de Sants i veïns – Sants o Sans?
En motiu del setzè aniversari del CSA Can Vies, aquest diumenge 5 de maig a les 17h, tindrà lloc la “Ruta per la història dels gèneres a Sants”
