Nascut a Toga, Alt Millars, Castelló, 26/02/1889, presó de Guadalajara?, 195?, de professió estibador, s’havia afiliat a la CNT el 1923. L’any següent formava part del Comitè Local de Barcelona, on era el delegat del sindicat de les indústries químiques. Va fer el servei militar en un regiment d’artilleria de Girona —d’aquí el seu sobrenom de “El Artillero”— on hauria coincidit en 1931 amb Mariano Casasús Lacasta, també del mateix sindicat.
El 1936 treballava com a estibador i pertanyia al sindicat de la CNT dels transports del port de Barcelona. El juliol de 1936 va jugar un paper important durant els combats de carrer; es va apoderar d’un canó i va obtenir, el 20 de juliol, la rendició del general Goded. Va participar després en l’expedició a Mallorca i, més tard, va ser un dels organitzadors de la Columna “Roja i Negra”, on es va convertir en el responsable d’artilleria. Després de la militarització de la Columna, va esdevenir comissari d’intendència de la 127a Brigada Mixta, abans de ser enviat a la rereguarda a causa de la seva edat avançada.
Detingut a Barcelona al final de la guerra, Manuel semblava condemnat a mort. El 12 d’agost de 1943, la pena li va ser commutada per 30 anys de reclusió, sent empresonat a la presó model, d’on va sortir en llibertat el 16 de desembre del 1945.
Després d’haver obtingut la llibertat condicional, es va integrar a la clandestinitat en el sindicat de la CNT dels transports i va formar part d’un Comitè Regional català de la CNT. El seu pis, al passatge de Serra i Arola número 3 interior, va servir en nombroses ocasions per a reunions clandestines. Sembla que hi va organitzar una reunió amb els dos comitès regionals que hi havia en aquell moment: l’anomenat moderat i aquell que portava les decisions del Moviment Llibertari Espanyol de Tolosa. En aquella reunió va quedar clar que el comitè Regional de la CNT no moderat estava format per Antonio Moreno Alarcón Cejablanca, Abel Benedicto Serrano, Ginés Urrea Piña i ell, José Iglesia Paz, mentre que a l’altre hi podia haver els germans Carrasquer, que havien quedat en llibertat el mes d’abril de 1947.
Detingut el 3 de maig de 1950 durant una batuda que va afectar essencialment els supervivents dels grups d’acció llibertaris, la policia va trobar al seu domicili prop de 2.000 segells de cotització del sindicat.
Processat en el consell de guerra que es va obrir a Barcelona el 6 de febrer de 1952, Manuel va ser condemnat a 4 anys, 2 mesos i un dia de presó, mentre que 9 inculpats més van ser condemnats a mort, 5 dels quals serien executats al Camp de la Bota el 14 de març següent. Manuel, que tenia per companya Adela Piñol Dolcet, hauria mort a la presó de Guadalajara.
El 19 de juliol d’“El Artillero”
Una multitud heterogènia, formada per militants obrers que lluïen fusells, cascos i cartutxeres arrabassades a l’enemic i guàrdies d’assalt amb la casaca descordada, o en samarreta, van arrossegar els canons presos a Diputació-Claris, baixant pels carrers de l’Eixample en direcció cap Via Laietana amb el propòsit d’assaltar la Capitania. Entre ells, es trobava l’obrer portuari Manuel Lecha Aparisi “El Artillero”, que havia fet el servei militar en els artillers de Girona uns anys abans, motiu pel qual coneixia el funcionament d’aquelles peces d’artilleria.
A Gran Via amb Roger de Llúria, un grup de facciosos, procedents de l’aquarterament del regiment d’infanteria Alcántara que havien fracassat en el seu intent de prendre Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, i que fugin del grup d’obrers/es resistents a plaça Urquinaona es van intentar refugiar a l’Hotel Ritz. L’obrer portuari va aconseguir la seva rendició després de disparar tres canonades. En acabat, va prosseguir el seu camí fins a la plaça de Santa Anna, des d’on disparà contra l’Hotel Colon, on encara romanien resistint un altre grup de revoltats que disparaven les seves metralladores contra obrers/es.
Un cop van arribar al final de la Via Laietana, “El Artillero” va emplaçar les peces a la plaça d’Antoni López per disparar directament sobre l’edifici de Capitania, mentre les bateries preses a l’avinguda d’Icària assajaven el tir indirecte des de la Barceloneta. Eren les cinc de la tarda. Goded, en veure els preparatius, va telefonar a Josep Maria Espanya, conseller de Governació, per exigir-li amb fanfarronia la seva rendició, i va rebre com a resposta un termini de mitja hora per rendir-se, amb la garantia de conservar la vida, ja que un cop exhaurit el termini l’artilleria començaria a disparar. A dos quarts de sis van començar els trets d’artilleria. Quaranta canonades i una fuselleria cada vegada més propera no oferien dubtes sobre la imminència de l’assalt. Va aparèixer una bandera blanca i va cessar el foc per ambdues parts, però quan un oficial lleial es va aproximar per obtenir la rendició, van tornar a crepitar les metralladores de Capitania. Es va reiniciar la lluita i quan les portes estaven a punt de cedir va tornar a aparèixer una bandera blanca, però ara els assaltants no van cessar el foc, van acabar de tombar les portes i van entrar per la força a Capitania. Eren les sis de la tarda.
D’allà es va desplaçar fins a l’Avinguda 14 d’Abril (avui Diagonal) per situar-se davant del convent del Pare Claret on resistien un grup de militars, i frares (segons Solidaridad Obrera) que varen deixar de resistir-se en veure el canó.
Ja al vespre, el canó va arribar a Sans (avui Sants) i col·locant la peça d’artilleria propera al carrer Galileu. En la matinada del 20 de desembre, va disparar el canó contra l’església de Santa Maria de Sans, aconseguint així també la seva rendició. Posteriorment l’església acabaria incendiada i enderrocada.
Bibliografia:
Los de la sierra 1936-1975 – LECHA APARISI, Manuel “El ARTILLERO”
Agustín Guillamón – Barricadas en Barcelona
Solidaridad Obrera (27/7/1936)
Nota: El segon cognom de “El Artillero”, varia depenent de la font. Fins i tot en la documentació oficial, apareix en tres formes diferents:
– Manuel Lecha Aparisi
– Manuel Lecha Aparici
– Manuel Lecha Aparicio