Salvador Gibert i Mateus (Barcelona, 1882 — Barcelona, 1919)
Anarquista i catalanista radical. Dirigí publicacions com “La Tralla del Carreter” (1903-1907) i “Metralla” (1907-1909). Exiliat a Mèxic (d’on retornà el 1907), presidí el Centre Català, on fundà l’Orfeó Català de Mèxic.
Us reprodueixo un escrit que va aparèixer publicat originalment en el Metralla. Núm. 063 (24 abr. 1908) i tornat a publicar en el “Metralla: a la memòria de Salvador Gibert”, amb motiu de la seva mort.
CONTROVERSIA entre en Salvador Gibert de “Metralla” en J. Plumé, de Villanoya i Geltrú
“El Nacionalisme es la única idea que avui per avui, pot portar a la práctica les idees més avensades”
Tú, home lliure, fulleja a totes les págines que’ls moderníssims pensadors han escrit.
¿Qué hi has trovat?… Jo t ‘ho diré: desde, l’extrem positivista, egoísticament positivista del socialisme governamental, fins a la delirant exaltació del somniador que forsant el cervell, fa idees de les aberracions. Desde Chamberlain que resol a sa manera es lluites socials dintre els motllos d’un govern constitucional, fins al nihilista Bakunine que proibiría l’expandiment de la ciencia, per cercar la felicitat colectiva en la “santa ignorancia”.
¿Algú d’ells t’ha parlat de formes de gobern?
Nó; la ciencia de governar pobles es pels pensadors un joc de nens, enfront d’un problema social complicadíssim. Aixís, doncs, al parlar d’ideals avensats, n’hem de prescindir d’aixó.
Per governar, tots els sistemes son pitjors; i ni vestits de blanc ni de vermell cap home passará de la categoría de papu-histrió; cap home arrivará en realitat a ser veritable fantasma.
El fantasma de debó, es el que no s’ha acostat als motllos polítichs; es el que representa a quelcom més enlairat; es el que a tota hora parla de desigualtats, d’oprimits, del dret de vida, de malestar, i de injusta miseria.
Aquest fantasma te un nom que fa fredat: se diu Acracia; persegueix un fí que gela la sang: demana la Anarquía.
* * *
I la Anarquía es un bell ideal.
Tota la humanitat agermanada. La terra per tots. L’home bó. La preocupació, una deesa mitológica. La pau eterna. La felicitat absoluta.
El goig de viure, infinit…..
……………..
-¡Tú, home lliure, despértat!
-¡Oh, quin bell somni!
-¿Molt hermós?
-¡Molt!
-¿I realisable?
-¡Sí…..!
-¿Cóm?
-¡Oh!….. ¡com!, ¡com!….. de moment….. ¿qué vols que’t diga?…. ¡peró es hermós! ¿vols que t’ expliqui el somni?
-¡Nó! no l’expliquis; jo també l’he tingut a voltes.
-I ¿t’has desenganyat?
-¡Mai! Treballo per ferne un realitat.
-¿Cóm?
-¿Vols que t’ho expliqui?
-Sí.
-Escolta.
***
Parlo jo ab home lliure
– L’home va ser. ¿Quán? En l’infinit. Ni tú ni jo admetem la afirmació d’una data ficsa de comensament. Son principi i no pot ser esotéric ha d’esser absolutament inconegut.
-¿Suposem?
Jo suposo que l’home era l’animal més perfecte del planeta. Jo suposo qu’era lliure. Jo suposo que sols el dominava Natura.
I l’horne era infelís perque tenía neguit; neguit de valdre més.
Els temperaments no eran uniformes. N’hi havía d’enérgics, de fluixos, de nerviosos, de
pacients, de forts i de débils, etc.
Aquesta diferenciació l’apoio en que, l’home era fill de Naturalesa i Naturalesa no ha fet res uniforme.
El neguit de valdre més, en un grau més fort o més fluix, tots els homes el sentían.
I el neguit portá el dominio. L’enérgic dominá al fluix; el nerviós se mogué més que’l pacient el fort va fer son esclau al débil. Va néixer la propietat.
Els forts no debíen ser els més, perque els propietaris eran els menys. D’allavores ensá, sempre han dominat les minoríes.
En el primer grau de conquesta de la propietat, el fort, el nerviós, l’enérgic, no s’aturaven; i com s’havían imposat als més débils, després els més forts s’imposaren als menys forts. La lluita esdevingué entre dominadors.
I hi hagué propietaris que van perdre la propietat adquirida, que passá a má d’altres propietaris que uniren la propietat are conquistada a un fort, a la que avans havíen conquistat a un débil.
La propietat en una sola má, s’extengué.
Ara. eleva al cubo aquesta extensió, i tornáhi després, i després tornáhi, i trovarás cóm va néixer la constitució dels Estats.
En el segon grau de conquesta de la propietat, el fort, el nerviós, l’enérgic, no s’atura tampoc; i d’igual manera que s’havía imposa als débils i als menys forts, s’imposá al Estat qu’era més feble qu’ell. La lluita esdevingué entre Estats.
El dret de conquesta aleshores era ja un dret sancionat; la forsa privava. Devant de la forsa no li quedava al Estat més feble més remei que l’esclavatge, o la mort. Anibal s’imposá a Sagunto i els saguntins se feren cremar per no esser esclaus. Peró de Saguntos no n’hi havía més que un i sa conducta no feu prossélits; ans al revés, el vensut acostumava doblegar l’esquena devant del vencedor i deposava l’arma….
…………………………………………….
Tots aquets punts inclouen l’historia ibérica desde don Pelai a nostres díes. Ja la coneixes, tú.
Som a l’época actual. Pel dret de la forsa, el planeta mon se divideix en Europa, Asia, Africa, América i Occeanía.
A sa vegada Eurcpa se subdivideix en parceles grosses. L’una se diu Anglaterra; l’altre Russia; l’altre Fransa; l’altre Bélgica; l’altre Alemanya; l’altre Suissa; l’altre Espanya, etc ….. El que inventá els mapes geográfics va posar el visto bueno a la feina lliberticida dels primers propietaris.
***
Jo, segueixo parlant ab l’home lliure
-¿Vols avensar? Torna enrera.
El suprem anhel del home lliure d’avui ¿quín es? Autonomía o llibertat per l’individuu. Lo mateix que tenía, i va deixar que li prenguessin, l’home de la primera edat.
Peró….. pero, avui hi ha automóvils i telégrafo.
Un, va idear la roda. L’altre, el yehícol.
L’altre la doma del animal i aprofitament de la seva tracció. L’altre, el rail. L’altre l’aprofit ament del vent. L’altre el timó. L’altre el vapor. L’altre…. segueix, segueix fins als radiums, la marconigrafía i trovarás que l’anhel de retrogradar a aquella autonomía individual, no pot, no deu sentirse, sinó perfectament modificat, en sentit de no despreciar res de lo que els sigles i sigles transcorreguts ens han proporcionat en arts, ciencies, i industries.
I be ¿quina es la feina a fer per arrivar a aquell assoliment de llibertat? Desfer lo fet.
Destruir lo mal constituit per retornar a l’individualissima autonomía, i una volta conquerida aquella, d’acord uns ab altres, pactar el modo de enmotllar al ambent de civilisació actual, la absoluta llibertat dels homes.
* * *
-Aquest era el meu somni,
Es quiméric .. …
-No, no hi ha res quiméric en el planeta Mon. La paraula utopía sols es al diccionari dels febles. Estudiem la realisació.
Ficsat en que’l primer oprés va ser l’individuu; després una colectivitat petita, després una de més gran, després un altre de més grossa, fins arrivar a la formació de grans Estats com els avui constituits. No hem arrivat, sortosament a l’epílec de la opressió, aixó es, to lo mon d’un sol home; quelcom d’aixó degué somiar aquell monstre que’s digué Napoleon….
Classifiquem en un estat de gradació, l’escala d’opressió.
1.- Individuu
2.- Família
3.- Regió ó rassa.
4·- Nació.
5.- Estat actual.
Comensem la feina. ¿Quína es la primera autonomía que cal guanyar? Es lógic, la última qu’es va perdre: la de la Nació.
El día que la Nació siga autónoma, cal qu’els nacionals, els individuus de la Nació, conquereixin l’autonomía de la Regió.
Conquerida aquesta, la tema es conquerir la de la familia, i primer la del municipi, si aquest existeix per vella constitució.
I un cop assegurada l’autonomía de la familia, no li resta al individuu sinó conquerir sa individual autonomía.
Som al moment actual ¿vols comensar la feina?
¿Qué has de reivindicar? El dret de la Nació; serás nacionalista. Fins que hagis aconseguit lo qu’en aquest grau deus conquerir no pots empendre la conquesta de cap més dret. Si individualment consegueixes l’emancipació dins la familia, no pots dirte lliure. Ho serás, peró sols en un espai més o menys reduit; com es lliure de caminar per sa celda el prés tancat dins d’una presó més o menys grossa; com es lliure de volar l’aucell, dins d’una gabia de més o menys llargada i amplada; com es lliure d’extendres el brancatge d’un arbre dins dels més o menys pams de terra que posseix el qui l’ha plantat…..
– ¡Oh, qu’es llarga aquesta solució!
– Es la única que no’s conclou en idealismes; es la única que presenta lo que avui s’en diu programa, per arrivar a un fí gran, inmens; el més inmens que ha capigut en pensa humana.
-Nó; no potser que sigui el més práctic¡
-¿Sabs quelcom que ho superi? Dígaho, exposau.
I….. té la paraula l’home lliure.
Salvador Gibert