1974-2019 – 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich

Recordatori 45 anys de l'assassinat de Salvador Puig Antich
Recordatori 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich

El proper 2 març farà 45 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich en la presó Model de Barcelona per part de l’estat espanyol. Per això s’ha organitzat un acte de recordatori del que en podeu trobar detalls els a:

http://45anys.salvadorpuigantich.info

Qui era Salvador Puig Antich?

Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 – 2 de març de 1974) fou un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona.

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d’Estudiants de l’Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d’iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s’incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment en realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L’agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d’Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l’atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de la brigada politico social de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L’operació, minuciosament preparada, s’efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler,Jean Marc Rouillan va conseguir fugir i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.

Salvador Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l’atracament d’un banc. Posteriorment, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. La mobilització per tal d’evitar-ne execució fou espontània, però minoritària i amb actes de vegades contundents. El Comitè de Solidaritat Pro-presos MIL de Barcelona va trigar a crear-se, però va tenir un cert ressò, tenint en compte les limitacions a la llibertat d’expressió durant la dictadura. A l’Assemblea de Catalunya, partits com el PSUC, i figures com Josep Benet van manifestar objeccions a l’hora de vincular aquesta plataforma amb el militant llibertari. La reacció de la CNT a l’exili fou més aviat tèbia, llevat de la d’un grup de dissidents de Tolosa de Llenguadoc. A tota Europa, la reacció va ser immediata: Libération va ser el primer de donar l’alerta i el primer comitè de solidaritat va néixer gràcies al grup vinculat al “Frente Libertario”. S’organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no en concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9:40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2.737 (agrupació 14) del cementiri de Montjuïc.

Més informació: https://salvadorpuigantich.info

Assassinat de Manel Sabaté Llopart i Saturnino Culebras Saiz, Camp de la Bota (24/02/1950)

Ahir es va inaugurar un parapet, obra de Francesc Abad, que evoca el mur d’afusellaments que hi havia hagut en el Camp de la Bota. Han fet aquest parapet en un homenatge on es parlava de 1.706 persones executades pel franquisme a la ciutat, situant-ne la majoria en aquest lloc. Però, aquesta dada es qüestionable, ja que altres fonts: “al Camp de la Bota van ser afusellats uns mil set-cents vint-i-cinc republicans, d’una manera freda i calculada, entre el 15 de febrer de 1939 i l’any 1952 per ordre del dictador Francisco Franco.” segons els membres Junta directiva de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya en 2008 en l’introducció al llibre “Justícia, no venjança. Els executats pel franquismea Barcelona (1939-1952)” de Joan Corbalán Gil. Segura i malauradament reculta difícil conèixer el nombre exacte de víctimes per l’ocultisme que ha suposat aquesta repressió durant el franquisme i la transacció posterior.

De totes maneres, sense voler entrar a debatre sobre xifres que suposo que ja hi haurà investigador*s que algun dia podràn concretar, volia fer aquesta entrada sobre dos dels afusellats que van ser assassinats en un afusellament un dia com el d’ahir fa 69 anys en aquell mateix lloc. Saturnino Culebras Saiz ‘Primo’ i Manuel Sabaté Llopart ‘Manolo’ van ser afusellats el 24 de febrer de 1950 en el Camp de la Bota.

Saturnino Culebras Sainz (Primo): Nascut cap al 1921 a Salmerón (Guadalajara, Castella). Durant la guerra, malgrat la seva curta edat, va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti i en el V Cos de l’Exèrcit Republicà als fronts d’Aragó i de l’Ebre. També va fer d’impressor a Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra s’allistà voluntari en la «Divisió Azul», la qual abandonà a Angulema durant el viatge cap al front rus. Anys més tard liderarà el grup de “Los Primos” que serà detingut en una incursió en setembre de 1949 que acabarà condemnant-lo a ser afusellat com explicaré més tard.

Manuel Sabaté Llopart (Manolo): Va nèixer el 20 d’agost de 1925 –alguns citen 1927– a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), era el més jove dels germans Sabaté Llopart. Quan tenia 16 anys li donà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l’avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d’aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d’acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Aquesta incursió, que faria amb “Los Primos” suposaria la seva condemna a mort en un clar acte de venjança franquista.

La incursió de “Los Primos”

Ramon Vila havia d’acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l’italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. El 4 de setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya, entrà a la Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés, l’italià Helios Ziglioli i son germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).

La base del Mas del Tartàs (Palau de Cerdanya) dibuixada pel guerriller Domingo Ibars
La base del Mas del Tartàs (Palau de Cerdanya) dibuixada pel guerriller Domingo Ibars

Van sortir en direcció cap a Barcelona el 4 de setembre de 1949 des de la base del Mas Tartás (42°23’44.9″N 1°58’27.1″E , un antic monestir que es troba situat a Palau de Cerdanya, utilitzada pels maquis entre 1946 i 1952 per la seva proximitat amb la frontera). La seva següent parada fou a “Cal Moreno” en les proximitats de Berga, d’allí a Manresa i en abandonar aquesta ciutat van començar els seus problemes.

A la carretera que uneix Rocafort amb Pont de Vilomara, Saturnino va decidir aturar un cotxe per continuar fins a la Ciutat Comtal, el vehicle va frenar per després accelerar i van disparar contra el vehicle, conduït per l’empresari Josep Pujol, ferint a una jove que treballava per a ell. Mentre una part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets marxaren cap a Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i advertir-lo de l’arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de Matadepera van topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil, amb qui van mantenir un breu tiroteig, però aconseguiren trencar el cercle i, després d’amagar-se al bosc. El seu factor sorpresa havia desaparegut. Mentre el grup arribava a Barcelona, ​​Ramon, Josep i Helios en el seu intent de retorn, van trobar les muntanyes plenes de Guardia Civils, el resultat, Ramon Vila amb greus ferides va aconseguir salvar-se, Helios mor en el primer tiroteig i el petit dels Sabaté , després de trobar-se sol, acabà sent detingut a les rodalies de Moià (Bages) per una parella de la Guàrdia Civil.

Jutjats per un consell de guerra sumaríssim, en desembre de 1949 van ser condemnats Manuel Sabaté Llopart, Saturnino Culebras Saiz a mort. Gregorio Culebras, Manuel Aced i José Conejos van ser condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys –pena que fou posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets aconseguí la commutació de la pena de mort per un llarg empresonament de 30 anys, els mateixos als que veurà augmentada la seva condemna Miguel Acevedo.

Manuel Sabaté Llopart i Saturnino Culebras Saiz va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona.

Ramona Siles Garcia, miliciana santsenca

De vegades veure la televisió porta grates sorpreses, i això em va succeir en veure el documental “Milicianes”. Poc abans dels titols de crèdit del fi de la documental, una seqüència molt breu vaig veure una fitxa on tot just es veia un nom i parcialment una adreça… El nom “Ramona Siles Garcia” i l’adreça “ROGER Sans”.

Una recerca per internet em va portar a descobrir una conjunt de fets biogràfics d’aquesta dona que espero poder ampliar. Ramona Siles Garcia, va ser una miliciana que havia format part de la Unitat de milicia de dones i que havia lluitat al malaurat front de Mallorca. Allí, conegué a Nathan Cohen, un jueu de Stepney (un barri del municipi londinenc de Tower Hamlets) que va voltar força pel món, on la seva militància li va comportar diverses detencions, i que en juliol de 1936 es presentà en l’Hotel Colón per allistar-se a les milicies del PSUC.

El brigadista anglès Keith Scott Watson la descriu com una “dona jove d’ulls vius, mal vestida i de faccions regulars però no bonica”, també comenta sobre que Nates refereix a Ramona dient “Ramona no és feliz sinò està matant feixistes”:

When we reached our quarters, we found our political leader waiting for us. With him was a small live-eyed young woman dressed in trousers and tunic, which gave her a shapeless appearance. Her features were regular without her being actually pretty. Nat did the honours. “Ramona, meet two new comrades—Bill Scott and Scott Watson.” The lady in trousers saluted “Maybe we go to the front soon?” was her only comment. “Ramona’s not happy unless she’s killin’ Fascists,” explained Nat with the modest pride in his young amazon. “We was together in Mallorca, did some real fighting there—eh, sweetie!” Ramona did not reply, she disappeared into a curtained-off recess at the end of the room.”

En el llibre “Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears”, l’historiador Josep Massot i Muntaner explica com Tom Wintringham, un pes pesat del Partit Comunista Anglès, en setembre del 1936 coneix a Nat Cohen i a la seva companya Ramona Siles Garcia. La trobada es donà a la Rambla de Barcelona, en una defilada de les tropes derrotades de Mallorca.
«[…] en septiembre del 1936 Tom vió en la Rambla de Barcelona un desfile de parte de las tropas que volvían vencidas de Mallorca. Tuvo ocasión de conocer Nat Cohen, un judío londinense de Stepney, enjuto y obstinado, que había viajado por todo el mundo y había aprendido castellano en América del Sur (…) en Mallorca había conocido su compañera Ramona, una miliciana simpática y achaparrada.»
Amb Nat Cohen, Sid Avner, Tom Wintringham, Georgio Tioli i Jack Barry va participar en altres fronts en la Centúria Anglesa Antifeixista Tom Mann, que li devia el nom a un comunista anglicà unionista. Aquesta centúria participà en els fronts de Mallorca, Aragó i Albacete (XV Batalló de les Brigades Internacionals).
Centuria Inglesa Tom Mann, d'esquerra a dreta: Sid Avner, Nat Cohen (el líder del grup i parella de Ramona), Ramona Siles García, Tom Wintringham (de blanc, ajupit al frente), Georgio Tioli (italià) al seu costat, Jack Barry (Australia ‘Blue’) i David Marshall a Barcelona, 1936
Centuria Inglesa Tom Mann, d’esquerra a dreta: Sid Avner, Nat Cohen (el líder del grup i parella de Ramona), Ramona Siles García, Tom Wintringham (de blanc, ajupit al frente), Georgio Tioli (italià) al seu costat, Jack Barry (Australia ‘Blue’) i David Marshall a Barcelona, 1936
Ramona Siles García, en una trinxera republicana
Ramona Siles García, en una trinxera republicana junt a Nathan Cohen i Sam Masters, en 1936. Sam morí en el front de Brunete. I Nat, ferit en el pulmó tornà a Anglaterra però tornà en septembre de 1937 en el front d’Albacete, integránt-se en el Batalló Thaelmann. Nat i Ramona, finalment tornaren a Londres.
Ramona Siles, amb el seu company Nathan Cohen, també amb Sam Masters (mort en la batalla de Brunete) i una altre miliciana

Després de formar part de la Centuria Tom Mann, participen a Albacete al XV Batalló de B.I. integránt-se en la Divisió Thaelmann.

Finalment Nat Cohen anirien a viure a Londres. Aquí, de moment, he perdut el fil. Seguiré buscant…

Bibliografia: