Insurrecció a la Bordeta, Desembre 1933 #BordetaInsu33 2018

Insurrecció a la Bordeta, Desembre 1933

Exposició: “Context, explosió i fracàs de la revolta. La Barricada del burot de la Bordeta”
De l’1 al 22 desembre 2018

Bloc 11 de Can Batlló (Espai d’encontre)

Horaris:

Dilluns a dijous: 10h a 13h i 18h a 21h
Divendres: 10h a 13h i 18h a 22h
Dissabtes: 10h a 21h

Context històric
El 14 d’ abril de 1931 fou proclamada la Segona República a l’ Estat Espanyol, convertint Niceto Alcalá Zamora en el seu primer president. El govern provisional va quedar pràcticament construït pels mateixos homes del Comitè Revolucionari Nacional, que durant les següents 48 hores es va ocupar de llançar decret rere decret. En un dels seus programes s’ avança: responsabilitat, llibertat de creences i culte, garanties individuals i garanties a la propietat privada. Aquest govern va voler iniciar un ampli programa de reformes que intentava solucionar les qüestions pendents (la “qüestió política” i la “qüestió regional”, la “qüestió agrària”, la “qüestió social”, la “qüestió religiosa” i la “qüestió militar”) . Va trobar gran resistència des dels seus primers passos per part dels grups socials i corporatius als quals les reformes intentaven manllevar de les seves posicions adquirides: els terratinents, els grans empresaris, financers i patrons, l’ església catòlica, els ordres religiosos, l’ opinió catòlica, l’ opinió monàrquica, el militarisme “africanista”. Però també va existir una resistència al reformisme republicà de signe contrari: Els partidaris de la revolució, encapçalats per les organitzacions anarquistes (la CNT i la FAI) i un sector del socialisme, el vinculat al sindicat UGT. Per a ells la República representava l’ ”ordre burgès” (sense moltes diferències amb els règims polítics anteriors, Dictadura i Monarquia) que calia destruir per aconseguir el “comunisme llibertari”, segons els primers, o el “socialisme”, segons els segons.
Aquell ventall de reformes es va iniciar des del mateix moment en el qual el Govern Provisional es va fer amb el poder el 14 d’ abril de 1931. Després de l’ aprovació de la Constitució i l’ elecció com a primer President de la República de Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña va presentar el seu segon govern el 15 de desembre de 1931, integrat exclusivament per republicans d’ esquerres (Acció Republicana, Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) , Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) , Esquerra Republicana de Catalunya –ERC-) i socialistes. La depressió econòmica que colpejava Europa i els Estats Units va ser menys profunda a l’ Estat Espanyol, però tot i això va afectar a la construcció i a les petites indústries vinculades a aquesta, un sector que havia estat un dels motors del creixement econòmic i de la creació d’ ocupació des del final de la “Gran Guerra”. En conseqüència va créixer l’ atur a les ciutats, i indirectament es va incrementar la subocupació al camp, ja que els jornalers ja no podien emigrar a les ciutats on tornava a escassejar la feina. Va créixer el sentiment d’ inseguretat dels treballadors i coincidir en el fracàs de les enormes expectatives de millora de vida que el canvi de règim polític havia anunciat entre sectors populars.
Durant aquell govern es retiraren a militars mèrits aconseguits durant la Dictadura de Primo de Rivera, es reduir el període del servei militar obligatori i es clausurà l’ Acadèmia General Militar dirigida pel general Francisco Franco (tot i que aquesta mantingué la jurisdicció militar pel que fa a l’ ordre públic) . Aquest tractament militaritzat de l’ ordre públic es va produir, per exemple, en motiu de la insurrecció anarquista de gener de 1933, durant la qual, per exemple, a Pedralba (València) , la Guàrdia Civil intervé i causa la mort de 10 persones, després que s’ hagués produït la mort d’ un membre d’ aquest cos i de 2 Guàrdies d’ Assalt. El Consell de Ministres va resoldre que “la major part dels detinguts en aquest complot queden sotmesos, donada la naturalesa del delicte, a la jurisdicció militar i hauran de ser jutjats per ella”. Els successos més greus i de major repercussió en l’ opinió pública són els que tenen lloc a Casas Viejas. Els encausats en una insurrecció anarquista anterior, la de l’ Alt Llobregat de gener de 1932 van ser jutjats el 25 de juliol de 1933 en un consell de guerra que va tenir lloc a Terrassa on es va condemnar a 42 processats a penes de fins a 20 anys. El 19 de novembre de 1933 es van celebrar les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts i foren les primeres en les quals hi va haver “sufragi universal” a l’ Estat Espanyol. Les eleccions van donar la majoria als partits de dretes, el que va donar lloc al denominat bienni radical –cedista- o bienni negre dels anys 1934 i 1935. El divendres 8 de desembre de 1933 celebra l a seva sessió inaugural el Parlament designat en les eleccions legislatives del 19 de novembre anterior, la segona volta va tenir lloc 15 dies després. Es tractà de les primeres Corts ordinàries de la Segona República, ja que les dissoltes en el passat mes d’ octubre (escollides al seu torn el 28 de juny de 1931) tenien rang i caràcter de constituents. Hi ha abismals diferències en la composició de tots dos parlaments republicanes. Mentre al primer predominen forces liberals i progressistes – radicals-socialistes (Acció Republicana, Esquerra de Catalunya, federals i socialistes) en el segon els partits conservadors-radicals (Lliga Regionalista, agraris, CEDA i TyRE) ocupen una majoria d’ escons. La mateixa nit esclata en diversos punts de la geografia estatal un ampli moviment insurreccional desencadenat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) . Malgrat que les autoritats estan advertides i que han declarat l’ estat d’ alarma i pres totes les mesures de precaució que consideren convenients, la violència revolucionària.
On i quan succeix?
El barri de La Bordeta va néixer al llarg de la carretera de Barcelona a Sant Boi de Llobregat, en la zona compresa entre Hostafrancs i Santa Eulàlia de Provençana (L’ Hospitalet del Llobregat) , a la part baixa de l’ antic municipi de Sants. Era una zona mixta d’ habitatges i petits tallers industrials, sense comptar l’ antiga fàbrica de Joan Batlló, coneguda com Can Batlló.
Seguint la carretera trobem Santa Eulàlia de Provençana, un barri de l’ Hospitalet que es formà a partir de l’ últim terç del segle XIX, prop de l’ antiga església romànica de Santa Eulàlia de Provençana (reconstruïda al segle XIX) . Separat de la Bordeta i de Sants pel carrer de la Riera Blanca, fou fins a 1910 l’ únic nucli industrialitzat del municipi; entre el 1900 i el 1930 la població patí un fort creixement, passant de 964 a 6. 124 habitants. Fins aquell moment era habitat, principalment, per petita i mitjana burgesia, propietaris agrícoles i funcionaris. En aquest indret, fou inaugurada l’ estació del metro transversal el 1932.
L’ Exposició de Montjuïc de l’ any 1929, les obres del metro i el procés de creixement industrial, acompanyat de la baixa taxa de natalitat al Principat (una de les més baixes de tot l’ Estat) , donaren lloc a una primera immigració provinent de entorns rurals. Si en un primer moment foren els aragonesos i valencians els primers a arribar. Immediatament els seguiren murcians i els de l’ Andalusia oriental, especialment d’ Almeria, tots ells, en aquells anys i posteriorment, coneguts genèricament com “els murcians”. Aquesta immigració s’ assentà en barris populars de la perifèria barcelonina, fins i tot, creant-ne de nous. En el cas de L’ Hospitalet, i pels fets que narrem, cal destacar la Torrassa (altrament coneguda com la “Murcia Chica” ) . El gran flux de nouvinguts genera una crescuda insostenible d’ habitatges, que degenera en la creació de nuclis de barraques (Font de la Guatlla, Montjuïc, Can Tunis, La Torrassa, Cal Tiner, etc. ) on la gent viurà en unes condicions infrahumanes. Aquest fet també farà que apareguin certs recels entre la població local cap als nous veïns que portaran a la marginació d’ aquests, i com a conseqüència es produiran greus conflictes de convivència.
Proclamació del comunisme llibertari
La nit del divendres 8 de desembre de 1933, esclata en diversos punts de l’Estat Espanyol un ampli moviment insurreccional desencadenat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat que les autoritats estan advertides, han declarat l’estat d’alarma, la violència revolucionària depassa les seves previsions. Durant una setmana es lluita aferrissadament a Aragó i a la Rioja, així com en llocs del País Valencià, Catalunya, Castella-Lleó, Madrid, Extremadura i Andalusia. L’intent subversiu guarda una estreta i directa relació amb el recent resultat electoral, el moviment que s’inicia a les poques hores de reunir-se les segones Corts republicanes. En propugnar l’abstenció proletària en els comicis, la CNT ha dit que, en cas de triomfar la reacció dels treballadors, han de recórrer a l’acció revolucionària. Després de la revolta de Fígols, Terrassa i els fets de “Casas Viejas”, l’any s’iniciava amb una especial duresa a causa de la brutalitat de la crisi, i arriba fins a la vaga revolucionària del 8 de maig. Durant tot l’any, creix l’acció directa desencadenada contra els patrons i els representants del poder. En general, es tractava de petards, anomenats “bombes”, pots de metralla o ampolles inflamables; les forces d’ordre localitzaren més de tres-centes “bombes” o petards. De fet, es feien esclatar a les portes dels propietaris o a les finestres de les fàbriques. En cap cas no provocaren víctimes mortals, sí però, alguns ferits i desperfectes a les parets i maquinària.
Segons mitjans de l’època i prèvia censura:
La nit del 9 de desembre esclaten 14 bombes en els barris i pobles del pla de Barcelona, amb especial rellevància a L’Hospitalet. Un grup d’unes 200 persones armades és dispersada per la Guàrdia Civil, formant-se diferents grups d’insurrectes. Un d’aquests grups munta barricades al barri de Sta Eulàlia creuant autobusos entre L’Hospitalet i Barcelona, i penja la bandera roja del Comunisme Llibertari a la Tinència d’Alcaldia d’aquest barri. Alguns grups provoquen incendis al Mercat, d’altres fan esclatar una bomba i assalten el Centro Católico, i es produeixen tirotejos amb la policia fins a altes hores de la matinada. Un vehicle conduït per un metge resulta tirotejat i causa la mort del conductor. S’assalta el burot situat a l’encreuament entre Riera Blanca i la Carretera de La Bordeta. En aquest assalt mor un dels “consumeros” per un tret de la Guàrdia Civil, essent els altres tres “consumeros” detinguts per error. Són assaltats diferents punts estratègics com els ferrocarrils i el metro, així com les hortes i locals vinculats a “persones d’ordre” i es convoca vaga general.
En les següents hores els fets s’estenen pels barris de Collblanc i La Bordeta i es produeixen algunes detencions. El dilluns 11 de desembre, tercer dia de revoltes, amb la intenció d’aturar fàbriques i tallers, es produeixen talls del subministrament elèctric al barri de La Bordeta, continuant els avalots, amb tirotejos inclosos, pels carrers de Sants i Hostafrancs: incendi d’un magatzem de fusta al carrer Miquel Àngel, incendi d’un taxi al carrer de Sants amb St. Marc, un tranvia de la línia de Collblanc és tirotejat ferint al conductor, etc. Els ferits eren ajudats pels veïns del barri i en algun cas la policia els prenia per detenir-los. Per la tarda, a Collbanc, un enfrontament amb la Guàrdia Civil, obliga a aquesta a refugiar-se a la Tinència d’Alcaldia. Al vespre esclata una bomba a la caserna de la Guàrdia Civil provocant una persecució que portà a un enfrontament al carrer Bassegoda, on després de ferir al capità i alguns guàrdies, els revoltats van aconseguir fugir. A les deu del matí hi hagué nous tirotejos a la plaça Espanyola i van ser detinguts un grup de tretze persones a l’alçada de la Riera Blanca.
El balanç de la insurrecció anarquista arreu de l’estat va ser de 75 morts i 101 ferits entre els insurrectes; i 11 guàrdies civils i 3 guàrdies d’assalt morts, més 45 i 18 ferits respectivament. Durant la revolta es van registrar violents xocs amb la força pública, descarrilaments de trens, voladures, destrucció d’arxius, incendis d’esglésies, sabotatges de vies fèrries i ponts, així com línies telegràfiques i telefòniques, al costat de nombrosos tirotejos i enfrontaments. També es van produir una vintena de ferits a causa del descarrilament del ràpid Barcelona-Sevilla, a Puçol (València). Fets com aquests van ser utilitzats pels mitjans amb l’objectiu de criminalitzar la protesta.
Als implicats en la “revolució de desembre”, com la van anomenar alguns anarquistes, se’ls va aplicar la recentment aprovada Llei d’Ordre Públic de 1933. Per la seva banda, la repressió causada per aquests fets va deixar a la CNT trencada i desarticulada, i sense òrgans d’expressió. Alguns dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar de les conseqüències a la FAI, els integrants de la qual havien dominat el “comitè revolucionari” de la insurrecció.

Refugis antiaeris en perill… ara el R.456 Sant Fructuós

Darrerament a Sants s’han descobert una quantitat considerable refugis que s’han vist afectats total o parcialment per obres (Servei d’Arqueologia de Barcelona – El refugi antiaeri núm. 538 del carrer de Sant Frederic (Sants-Montjuïc) R.538, Memoria De Sants – El refugi 538 al carrer de Sant Frederic i Casteràs R.538, Memoria De Sants – Més sobre els refugis de Sant Frederic, Casteràs i Càceres R.538, Memoria De Sants – Més imatges del refugi R.538, Memoria de Sants – Apareix la segona entrada del refugi R.538, Memoria de Sants – El refugi 943 veu la llum R.943, Memoria de Sants – A la vista la volta del refugi 578 al carrer de Càceres R.578), de fet alguns han desaparegut sense haver-se pogut ni estudiar (Memòria de Sants – El forat de Vallespir R.73). I després d’una xerrada (Aj. BCN – Districte Sants-Montjuïc – Refugis antiaeris de la Guerra Civil: darreres troballes a Sants-Badal) on algunes de les assistents vem treure la conclusió que hi ha molta feina a fer per posar en valor els refugis antiaeris de la ciutat (Viquipèdia – Refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola a Barcelona), per molt que n’hi hagi vora uns 1400 (“Els refugis antiaeris de Barcelona (1936-1973): Una nova visió des de l’arqueologia d’intervenció” (Carme Miró i Alaix, 2011)).

Ara pertoca parlar d’un nou refugi en perill, en aquest cas a Font de la Guatlla. El refugi R.456, segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics amb data de setembre de 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“. El projecte contemplava la unificació d’un seguit de galeries i del refugi R.894. Es considera que l’accés principal és des de la Gran Via 276, però fins ara, les localitzades han sigut tres, totes elles al carrer Sant Fructuós, als núm. 71, 57 i 60. Les galeries provinents d’aquesta entrada principal de Gran Via avancen cap al carrer Sant Fructuós on s’estenen per un laberint de galeries que podem situar entre el carrer de Santa Dorotea i el carrer de Sant Paulí de Nola. Segons els plànols del projecte el refugi comptava amb diferents pous de ventilació, però a la topografia de l’Atles de Clabsa (2002) hi ha dos pous: un al carrer Fructuós núm. 60, i l’altre a la cruïlla amb aquest carrer i el carrer Santa Dorotea. Els túnels feien entre 1’45-1’75 m. d’alt i entre 2’20 -1’80 m. d’ample. Segons aquesta mateixa topografia, l’entramat sembla conservar-se al complert, tot i trobar-se alguns passadissos en mal estat.

Una altra cosa que podem apreciar amb el plànol original del refugi és l’existència de la Cooperativa d’Empleats Municipals que semblaria estar localitzada entre els carrers de Sant Fructuós i el Carrer Font Florida. De fet d’aquella època encara persisteixen els números 61 i 67, així com els números 1-3, 5, 7, 9, 11, 13, 15 i 17. En els números 1-3 del carrer Font Florida es troba l’antiga masia Casa Cervera (1801), un edifici condemnat a desaparèixer a causa del Pla General Metropolità del 1976 en el procés de transformació del Turó de Font de la Guatlla en zona verda, tot i l’oposició veïnal. En el número 5, trobem un edifici que, segons sembla, va ser construït en 1936, del que no estaria malament trobar més informació.

Tenint tanta informació sobre aquest refugi, caldrà esperar que no es malmeti el refugi, doncs aquí si que no es pot dir que no es conegui què es conserva i a on està.

Ruta 80 anys de la Revolució Social a Sants #GuerraCivil

80 anys de la Revolució Social a Sants 1936-1939 #GuerraCivil #Sants #FLl16 Ds. 5 de març, 11h Pl. Sants (font palangana d'en JM) Ruta per alguns punts significatius del Sants que va viure la revolució social, la repressió política i la derrota militar. http://negrestempestes.cat/node/591680 anys de la Revolució Social a Sants 1936-1939 #GuerraCivil #Sants #FLl16
Ds. 5 de març, 11h Pl. Sants (font palangana d’en JM)
Ruta per alguns punts significatius del Sants que va viure la revolució social, la repressió política i la derrota militar.

http://negrestempestes.cat/node/5916
https://www.facebook.com/events/931489933625056/

Aquesta ruta… la repetirem a l’estiu

193312 – Insurrecció a La Bordeta #BordetaInsu33 2013

Cartell jornadesEn desembre del 2013 es va celebrar a La Bordeta una exposició i una xerrada en motiu del 80è aniversari de la revolta insurreccional que tingué lloc, entre altres llocs a La Bordeta, Santa Eulàlia, La Torrassa, Font de la Guatlla, Sants, La Marina i Hostafrancs. Evidentment, no va ser un fet aïllat, sinó el reflex de la resposta a la repressió exercida des del govern republicà cap a l’anarquisme, les vaguistes de les diferents vagues del moment i dels obrers en general que es varen produir en aquells anys. Aquells dies de desembre del 1933 es varen viure aires de revolta que tingueren el seu punt àlgid en la proclamació del comunisme llibertari des del balcó de l’alcaldia de Santa Eulàlia de Provençana (L’Hospitalet del Llobregat) i que veuria en el burot de La Bordeta un dels seus principals camps de batalla. La revolta acabà amb la militarització del transport públic amb l’Exèrcit i dels carrers per part de la Guàrdia Civil; i com venia sent habitual, amb moltes persones empresonades i torturades.

Aquella exposició, així com la xerrada, es varen organitzar entre la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes. I avui tenim el plaer de presentar el “relligat” que es va fer en motiu d’aquella exposició, amb un vídeo de la xerrada i una revista que recull el material de l’exposició. Esperem sigui del vostre agrad.

Dossier 6,4 Mb:
20131200-BordetaInsu33_v2015-web.pdf
Vídeo de la xerrada 1:27:02:
https://www.youtube.com/watch?v=RPFtXKGejV4

De Sants i Sans, la polèmica entorn la T

Moltes vegades sentim com es repeteix el debat entre gent que defensa l’ús del topònim Sans i altres que defensen el de Sants. Lluny de voler tancar aquest debat que serà tant etern com ho sigui l’existència d’aquest territori, aquesta apunt pretén recopilar una mica d’informació que sempre pot ser d’utilitat per conèixer l’origen i l’evolució del topònim.

1838 - Mapa de Sants
1838 – Mapa de Sants

El territori de Sants, a la part sud-oest del Pla de Barcelona, es va formar com a tal en l’època medieval i moderna a partir de les divisions parroquials. La parròquia de Santa Maria de Sants, embrió del municipi de l’època moderna agafava la Marina, actualment coneguda com Zona Franca, i totes les terres compreses entre la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, les Corts de Sarrià, i la Creu Coberta, límit amb la ciutat de Barcelona. Tot i així, la primera empremta en relació amb la trama urbana ens arriba de la romanització, per això el Sants Medieval serà en bona part hereu de l’organització econòmica i territorial romana. Tot i així el nucli de població santsenc esdevingué de major importància en l’època de l’alta edat mitjana i s’articulava ja al voltant de la parròquia de Sants, amb una importància també de les barriades entorn a la capella de la Mare de Deu del Port i el Castell de Port. Les primeres referències documentals al Sants medieval són de finals del segle X. El primer document que esmenta Sants és l’escriptura del 991 que reconeix les rendes i els béns del monestir de Sant Pere de les Puel·les amb posterioritat a l’expedició d’Al-Mansur contra la ciutat de Barcelona (985), durant la qual es van cremar o perdre les antigues escriptures. Una segona referència documental es fa al 995 en una escriptura dins el “Libri antiquitatum sedis Barchinone”. En aquest escrits documentals apareix Sants com a vila mencionat.

«Item vidimus et novimus munificentiam eidem pertinentia de vineis […] Similiter et terras […] et in villa de Sanctos cum illorum affrontationibus atque limitibus. […] Item novimus et vidimus indictione prefixa alias terras per partibus sequestratas in locum ubi dicunt villa de Sanctos […].

Encara que no figura aquesta primera documentació coneguda, es creu que aquesta vila medieval posseïa una església amb funcions parroquials l’advocació de la qual denominava tot el seu entorn. Aquesta església és esmentada expressament l’any 1102, i el 1130 ja figura com a parròquia. Sobre l’advocació d’aquesta església, seria la de Santa Maria de Sants, però no és probable que aquest Sants provingui de cap màrtir d’aquesta localitat, de fet, l’únic màrtir conegut en l’àmbit antic de la diòcesi de Barcelona d’aquella època és sant Cugat. Si a més a més, tenim en compte que fou Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, qui impulsà la reconquesta de la Marca Hispànica, és a dir, de la Catalunya Vella comtal, i, més concretament, qui va reconquerir Barcelona la tardor de l’any 801, després d’un llarg setge que deixà molt desarticulat el territori de Barcelona, no és estrany que, en la reordenació fos dedicat un temple parroquial a la nova devoció de Tots Sants que en aquest moment es difonia, dedicat formalment a Santa Maria de (o dels) Sants. Entendríem doncs que  aquest Sants es referiria a tots els màrtirs, no només als locals.

Això ens faria decantar per Sants, però la polèmica no acaba aquí, ja que anys després, ja en català, Sans i Sants s’alternaven. Els partidaris de Sants defensarien que aquest seria l’origen del nom del poble, mentre que els detractors atribuïen el Sans al fet que el lloc era de coneguda salubritat.

Per la presència d’un curat o vicaria mutual a Sants, des de 1340 a 1840, l’església de Sants era sufragaria o depenent de Santa Maria del Pi. L’església vella de Santa Maria de Sants va ser enderrocada a l’any 1830, però es saps que era d’estil romànic amb una portada notable al mur de migdia. Fins al 1868 seria enderrocat un gran casal gòtic anomenat la Raqueta. No se sap del cert l’origen ni l’ús d’aquest casal, però hom ha suposar que podria ser la torre d’en Llull, ona la reina Maria, muller d’Alfons IV, passà una temporada. Va ser enderrocada per poder obrir la continuació de l’antic carrer de la Mina –Olzinelles-.

El petit nucli de poblament medieval al voltant de la Torre senyorial de Sants i l’església només fou un dels dos centres econòmics del Sant Medieval, en especial del Sants de l’alta edat mitjana.
Al fogatge del segle XIV apareixia Sants amb 16 focs (uns 64 habitants), però als censos posteriors és inclosa la seva població amb les xifres barcelonines, puix que després d’haver pertangut a les Franqueses del Llobregat, fins a la fi del s. XIV, fou incorporat a Barcelona. Al començament del s. XVIII se n’independitzà, quan tenia unes 28 cases (1718). El primer Ajuntament o Comú santsenc es trobava compost per un batlle i dos regidors, atès que la població, 92 adults (1715), feien de Sants una vila petita i poc important. Entre les principals funcions del Comú hi havia l’arrendament dels serveis bàsics de la població, que en l’època eren la fleca, la taverna, la carnisseria i la botiga. No arribà mai a 50 focs de població fins al desenvolupament del segle XVIII. Al cens de Floridablanca ja havia assolit 434 habitants, i el 1789 hi havia 97 cases, repartides en dos nuclis, l’un vora l’església i l’altre, més recent, vora el camí ral.

En textos moderns, no apareix la lletra “t” tot i que sí que podem veure-la en un segell del municipi del 1737; cosa en què es dubta si era per obligar a traduir el nom al castellà a causa del decret de Nova Planta. Al segle XIX; cap a la meitat del Sexenni Democràtic (1868-1874) es popularitza el terme Sans sense la “t” entre les classes les classes populars i republicanes per adaptar el nom a les noves circumstàncies acompanyades d’idees acompanyades d’un fort sentiment anticlerical. Així, donaven un altre origen del nom sent d’una coneguda salubritat: un “sóc de Sans”. Cap als anys 30, del s.XX, els sectors catalanistes, sota els consells de Jacint Laporta i del geògraf Francesc Carreras Candi, van defensar la T. També cal esmentar l’anècdota curiosa que recull l’historiador Agus Giralt, on comenta que en la presentació de la maqueta de la futura línia 5 del metro el responsable del consistori va afegir una T amb retolador al Sans, que apareixia en la maqueta i que seguia el format que havia mantingut el franquisme després de la guerra.

Bibliografia:
– Enrech, Carles; “Entre Sans i Sants: Història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897)”.
– Giralt, Agus; Sants o Sans? Sants. La Burxa, 14 març 2008.
– Vilarrúbia-Estrany, Josep M.; “Sants, Hostafrancs, laBordeta”.
Josep Moran i OcerinJauregui – Oigen del Topònim Sants
Carta Arqueològica de Barcelona
Joan Pujades – Passat de Sants i veïns – Sants o Sans?

Refugi 722 del carrer Burgos

Aquest matí un veí del barri de Sants m’ha avisat de la descoberta que ha fet. Les obres del Calaix de la Vergonya han posat al descobert l’entrada a un refugi de la Guerra Civil Espanyola situat al carrer Burgos.

Foto @AbdulAzrahed
Foto @AbdulAzrahed

En aquesta zona, segons l'”Atles de refugis de la Guerra Civil Espanyola a Barcelona” (2002) i el “Refugis de Guerra. Plànol General” (13/05/2002) es podria tractar o del refugi “653 Riera Escuder, entre Andalusia i Burgos” o del “722 Bonaventura Pollés, Burgos (subvencionat)”. Del 653 no torbo informació, però sí del 722.

Refugi 722, apareix en el llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 i està inventariat a la Carta Arqueològica de Barcelona . Segons aquesta, amb protecció legal específica de l’Ajuntament de Barcelona (PEPPA 2000). Sobre aquest refugi, l’amic i historiador Agus Giralt, recull al seu bloc Memòria de Sants:

“L’any 2007 el refugi va aparèixer en unes obres que es varen fer al carrer. Però pel que comenten els veïns les obres no es van aturar i el refugi es va començar a enderrocar. En l’actualitat sembla ser que les obres han fet fallida i estan aturades, tot i que no sabem si el refugi ha estat enderrocat parcialment o totalment.”

Sembla que aquest matí (10/02/2015) el Servei d’Arquelogia ha visitat el refugi i ha confirmat que es tracta del Refugi 722.

La primera informació pública del Servei d’Arqueologia de Barcelona apunta a que es tractaria d’un refugi inacabat.

“En el moment de la descoberta aquesta entrada estava plena de runa, i un cop buidada de terra es va documentar un tapiat que segellava l’accés a mitja alçada. Aquesta entrada té entre 8 i 10 metres de llargada i una profunditat d’entre 6 i 8 metres. Generalment els refugis antiaeris de Barcelona es troben excavats en argila o torturà, substrats geològics molt resistents, però en aquest cas, el substrat existent en aquesta zona són graves, les quals són força inestables i poc consistents, fet que provocà el col·lapse de les galeries a l’inici de la construcció del refugi durant el conflicte bèl·lic. […] Amb aquesta troballa es constata que no sempre es van arribar a construir o executar la totalitat dels 1400 refugis de la ciutat, ja fos per motius tècnics o per la idoneïtat dels terrenys on s’havien d’excavar.”

Espero ampliar aquesta entrada així com vagi disposant de més informació…

19x2x – Teatre a Can Vies – 29/01/2014 Registre o espoli #EscorcollCanVies

Aquesta matinada moltes veïnes ens hem despertat amb la notícia de que els Mossos havien entrat a escorcollar el Centre Social Autogestionat Can Vies. Després d’haver regirat tota la casa i haver retingut injustificadament a diverses persones durant 10 hores, ens arriba de primera mà que entre els objectes que s’han endut la policia s’incloïen objectes que formaven part de la història del CSA com per exemple: llances de soldats romans del grup de teatre del Círculo Social Metropolitano, una bandera de la Falange de quan l’edifici havia estat del franquista Sindicato Vertical i a saber què més. Imagino que aquests objectes apareixeran exposats en algun bodegó d’aquests que ja ens tenen acostumats a ensenyar en les operacions policials: els primers com armes i el segon com objecte robat a feixistes o alguna tonteria per l’estil. També s’han quedat amb divers material com l’arxiu digital del diari local La Burxa, entre altres materials tant col·lectius com personals de gent resident i usuària del CSA. Sembla ser que també s’han dedicat a trencar portes i esbotzar parets…

Des d’aquí, vull denunciar aquest espoli de material històric, les destrosses fetes a l’edifici (construït en gran part entre 1879 i 1923), així com tota la operació policial que s’ha fet avui a plena llum del dia i  duta a terme gràcies a una denúncia del grup ultra-feixista “España en Marcha”, que per qui no recordi són els organitzadors del 12 d’octubre del 2013, així com de l’assalt al Centre Cultural Blanquerna de Madrid.

Expositor d'obres de teatre que feia el Círculo Social Metropolitano
Expositor d’obres de teatre que feia el Círculo Social Metropolitano

Ruta per la Història dels gèneres a Sants – Dg 5 maig, 17h – CSA Can Vies #16anysCV

Ruta de la història del gènere a SantsEn motiu del setzè aniversari del CSA Can Vies, aquest diumenge 5 de maig a les 17h, tindrà lloc la “Ruta per la història dels gèneres a Sants”

Aquesta Ruta per la història dels gèneres a Sants vol ser un repàs pel paper de les persones marcades pels rols patriarcals de la societat en la que els va tocar viure i de com en alguns dels casos van arribar a subvertir-la, encara que només fos temporalment. Recordarem a obreres,  prostitutes, famílies, transsexuals, homes i dones lliures, cooperativistes, milicianes, etc en el seu paper en la construcció d’ahir del Sants d’avui.

+ info: http://canvies.org

1935 – Plaça d’Ibèria – Sants – Barcelona

1935 - Plaça d'Ibèria - Sants - Barcelona

Aquí teniu una típica imatge de poble amb d’uns nens que semblaria que juguen a bales a la Plaça d’Ibèria a Sants. Una plaça que tot just veu finalitzades unes obres que l’han transformat en semi-peatonal i que han aprofitat que un vehicle es va carregar la font per a traslladar-la a uns pocs metres d’on era, i que ja feia temps lluïa quatre llums en lloc del únic que veiem a la foto.

Al fons, la Casa del Rellotge l’edifici més antic que es conserva a Sants. Formava part d’un casalot gòtic que s’anomenava Torre d’en Llull (o de Sants) on s’hi hostatjaven nobles visitants de camí a Barcelona com la reina Margarida de Prades, bisbes, cardenals, prínceps i nobles, entre ells, també algun de tant mala memòria com Felip V. Aquest casalot es convertí posteriorment en convent fins que quedà en runes que portà al seu enderrocament en 1860. Així la Casa del rellotge perdurà sola fins a l’actualitat, temporalment ocupada per l’arxiu històric, però que ara torna a tenir un futur incert.

1902 – Rossend d’Arús – Sants – Barcelona


Processó de les filles de Maria, de l’església parroquial de Sants

Aquesta és una pel·lícula rodada al carrer Rossend d’Arús de Sants el 1902. La filmació està feta per Fructuós Gelabert i Badiella (Gràcia, 1874 – Sants, 1955), pioner en rodar pel·lícules a Catalunya, de les que en fou director, guionista, operador de càmera i productor.