1992 – Records no usuals de BCN’92 #JJOO92 #BCN92 #KCN92

Un dia com avui 25 de juliol, però del 1992, s’inauguraven les XXV jocs olímpics d’estiu de Barcelona 92. Recordo que el 17 d’octubre de 1986, quan el corrupte franquista Juan Antonio Samaranch proclamava la tria de la candidatura de Barcelona com a seu olímpica, a la meva escola varen posar l’himne olímpic per megafonia en bucle, mentre ens feien baixar al pati on alguns nens corrien pel pati encapçalats per un abanderat de la bandera olímpica. Aquesta eufòria enganyosa s’estenia a una població d’una ciutat que en la seva majoria no veia cap a on els portaria aquella decisió.

Barcelona sempre ha estat una ciutat transformada a cop de regle i cartabó. Grans esdeveniments ho intentaren com les Exposicions Universals de 1888 i 1929, el Congrés Eucarístic Internacional de 1952 o el Mundial de Futbol de 1982. Però aquest cop seria diferent amb una inversió en obres de 956.630 milions de pessetes (uns 5.749 milions d’euros) d’inversió, amb una part pública 643.613 M pts i una de privada de 313.017 M pts. Però la despesa total seria de 1.119.510 M pts, doncs caldria sumar algunes despeses com seguretat, cerimònies diverses o altres partides com “Estructura de suport” amb un pressupost de 22.915 M pts. El sector públic es va barrejar amb el privat, creant tota mena d’empreses mixtes com “Nueva Icária S.A.” que facilitaran la circulació de capitals i influències entre uns i altres dins d’unes estructures opaques. Les obres olímpiques van ser promogudes en un 36,8% per la iniciativa privada i un terç d’elles corresponen al capital estranger. Les inversions privades es van orientar cap a habitatges, hotels i centres de negocis. Aquestes inversions prèvies a l’esdeveniment varen generar llocs de treball, però aquests no es mantindrien posteriorment. Si a Barcelona es comptava que en 1986 superava als 120.000 aturats, aquesta xifra fou baixant fins a 1990 als 65.000 aturats però recuperant-se de nou en 1993 on gairebé tornava als 90.000. Però d’aquest creixement d’inversions, el sector més beneficiat en fou l’hoteler. Quan en 1985 es comptava que la ciutat voreja als 26.000 visitants i unes 24.500 places hoteleres, l’any 1992, quan el nombre de turistes no arribà als 28.000, el nombre de places hoteleres fins a superar les 33.000. Com ja se sap el major beneficiat de la Barcelona olímpica va ser l’hostaleria que ha vist créixer els seus números fins el dia d’avui.

Els passatgers d’avió han incrementat en un 333,05% 1992 – 10.196, 2005 – 27.095, 2016 – 44.154 milions
Les places hoteleres han crescut un 180% 1992 – 25.055 , 2005 – 49.235 , 2017(Abril) – 70.121
El nombre d’hotels ha pujat un 249% 1992 – 118 , 2005 – 268 , 2017 – 421
Els turistes en creuer s’han disparat un 1586% 1992 – 0,159 milions, 2000 – 0,572 , 2016 – 2,681
Passatgers del Bus Turístic 1992 – 0,086, 2001 – 0,983, 2006 – 5,5 milions
Visitants de la Sagrada Família 1992 – 0,650, 2001 – 1,5 , 2016 – 4,5 milions
Visitants del Museu del Barça 1992 – 0,326, 2001 – 1,161, 2016 – 1.785 milions

Per a tirar endavant urbanísticament la part de l’allotjament del gran projecte olímpic es realitzarà un model similar al del Congrés Eucarístic, replicant l’estratègia de creació de noves places hoteleres, en 1952 foren Hotel Arycasa, Hotel Avenida Palace, etc.; i una urbanització d’habitatge com el corresponent al barri del Congrés. Per als hotels es faria la privatització temporal d’espai públic més gran dels darrers anys, s’anomenaria “Pla Hotels” pel qual s’hipotecarien una gran quantitat de metres quadrats de sol públic per a la construcció de nous hotels (Vall d’Hebron, Estació de Sants, Estació de França, Teatre Apolo, Lleida/Rius i Taulet, Torre Melina, Diagonal 666, Plaça Espanya). En aquest darrer cas la seva construcció suposaria la demolició d’un dels edificis del conjunt monumental de la plaça Espanya conclosa en 1929. La part residencial es construiria en la Vila Olímpica en el barri de Poble Nou, un barri de fort teixit industrial que algú anomenà “El Manchester Català” i que acollia residències i fàbriques que anirien tancant progressivament, algunes per la crisi dels 80 i altres forçosament. En acabar l’esdeveniment olímpic aquesta residència d’esportistes es va transformar en habitatges, evidentment, tot privat, tot i la participació pública en la seva construcció. La façana del litoral fou transformada totalment en el que seria la Nova Icària i això va voler dir acabar amb els nuclis de barraques de Bogatell, Camp de la Bota o Somorrostro amb més d’un miler de barraques. Aquestes expulsions serviren tant per fer-hi la ronda del litoral com per fer-hi un passeig marítim al model californià i unes platges igual d’artificioses. La reurbanització del litoral, els desallotjaments i reallotjaments portaren alguns conflictes com la Intifada del Besòs pel Solar de la Palmera (Sant Adrià del Besòs) on la pressió urbanística no va poder amb la pressió veïnal.

Protesta veïnal per la construcció de la Vila Olímpica. Barcelona, 27 de gener de 1989. Santiago Bartolomé. Arxiu Històric del Poblenou

Aquest canvi del litoral també afectà el barri de La Barceloneta on tot i les protestes de “propietaris” i dels usuaris, es van fer desaparèixer els xiringuitos que estaven a primera línia de mar amb l’excusa d’aplicar la llei de Costes, que després seria ignorada per l’hotel Vela.

Demolició de “xiringuitos” a La Barceloneta

La novetat en respecte del Congrés Eucarístic serien les infraestructures esportives i de transport. Respecte a les esportives, cal apreciar la recuperació d’antigues instal·lacions en desús com fou l’Estadi Olímpic o el Palau d’Esports, i es creaven de noves com el Palau Sant Jordi, el canal de rem de Castelldefels, etc. La seu principal de les olimpíades seria la muntanya de Montjuïc on si ubicaria l’Anella Olímpica i grans noms de l’arquitectura del moment van tenir-hi lloc per les seves obres, com Bofill, Calatrava, Miyawaki, Arata Isozaki, etc. Però la muntanya de Montjuïc encara acollia barraques també i la majoria d’elles a Can Valero, la zona on aniria l’anella olímpica, així que aquest nucli on encara quedaven vora de 400 barraques també va haver de desaparèixer. En aquella esplanada s’hi situarien tot un seguit d’espais amb més o menys dissort. Tenen un ús regular les Piscines Picornell, la seu de l’INEFC, però l’ús de l’Estadi Olímpic Lluis Companys (amb la seva aigualida inauguració) i el Palau Sant Jordi ha quedat relegat a grans concerts o esdeveniments i el Museu Olímpic sembla no haver superat mai els 100.000 visitants. Tampoc no ha corregut massa millor sort el Sot del Migdia que està destinat a ser un infrautilitzat aparcament per a vehicles grans. Un altre espai que també reformat seria el comprés entre plaça Espanya i l’Anella Olímpica, on es va remodelar part de la urbanització realitzada per l’Exposició del 1929. M’agradaria recordar sobretot la pròpia plaça Espanya que va veure desaparèixer les balconades de la Fira.

Barraques de Can Valero amb l'Estadi al fons
Barraques de Can Valero amb l’Estadi al fons

Altres instal·lacions s’ubicarien a l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron, també dissenyada per projectes d’arquitectes reconeguts com Espinet/Ubach, Tusquets, Miralles i Pinós, Ferrater, Sunyer, etc. Aquell any, l’Ajuntament va premiar amb el premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura a Miralles i Pinós, responsables de l’antiga instal·lació de Tir amb Arc (1991). Aquest era un complex creatiu, bell i singular de formigó amb lluernes que actualment es troba desmuntat i apilat entre esbarzers a un costat del lateral de les instal·lacions esportives.

Un altre dels eixos infraestructurals de les olimpíades fou la mobilitat i un dels seus emblemes fou les Rondes tot i que també varen ser causa de desplaçaments i conflictes. Però, a més a més, suposaren trastorns en el transport públic com per exemple la línia ferroviària Barcelona – Mataró – Maçanet-Massanes on la terminal de Barcelona es trobava annexa a l’Estació de França. A causa de la construcció de la Ronda del Litoral es va destruir el Ramal de Marina i desviant els trens via el Ramal del Besòs perquè els trens arribessin al centre de la ciutat. El fet que sigui de via única des d’Arenys de Mar fins a Tordera, sobretot en èpoques estiuenques provoca sovint col·lapses que afecten les freqüències de pas i la velocitat dels trens. La saturació, igualment, impedeix posar-hi trens semidirectes. D’aquesta manera, per anar de Barcelona a Mataró en tren, actualment es triga el mateix que es trigava quan es va inaugurar la línia. Si bé els trens actuals són més ràpids, la gran quantitat de parades que s’han anat afegint per a tots els trens amb els anys (antigament hi havia trens directes) han mantingut el temps real del viatge, fet que fa poc atractiva la línia (en temps) davant de la competència del transport privat.

Altres vials que es varen crear en aquella època varen ser el Túnel de la Rovira i la Ronda del Guinardó, que varen suposar també trastorns en els respectius barris d’Horta i Guinardó. Per un altre costat també es van obrir els elitistes Túnels de Vallvidrera, i crec que ho denota que siguin els tercers més cars de l’estat amb 0’25€/Km.

Com ja heu pogut llegir, els canvis a la ciutat van suposar molts trasllats i evidentment no tots massa voluntaris. Els citats no són els únics afectats, podem afegir els nuclis de barraques de Francisco Alegre, Els Búnkers o la Perona. Quedava clar que en la Barcelona olímpica no tothom hi cabia, hi havia discriminacions per motius racials i de classe. De fet, el mateix Mariscal comentava que en presentar les primeres propostes del Cobi, la mascota olímpica comenta “El color original era más gitano, no tan clarito” i va ser el COOB’92 qui el va obligar a canviar-lo. Tampoc hi havia lloc per sense sostres, per ionkis o per prostitutes… I evidentment, tampoc hi havia lloc per la dissidència, tot i que hi va haver algun espai per la crítica, com la xiulada al Rei en la inauguració de l’Estadi, s’entén que va ser perquè no era possible controlar-ho. Els JJOO no podien acceptar aquest tipus d’actituds i protestes. Arribaria l’Operació Garzón, en la que 60 independentistes van ser detinguts, torturats i empresonats. En aquesta situació repressiva, es va aprovar la “Ley Corcuera” o “Ley de Patada en la Puerta”, aquella que permetia assaltar qualsevol habitatge sota sospita de delicte sense ordre judicial.

Tot i això, en alguns escenaris es podien sentir coses com


19xx – Barraques – Barcelona


TV3 ens ofereix la versió ampliada del documental sobre les Barraques a Barcelona.
Barraques. La ciutat oblidada El documental reflecteix una realitat dramàtica i oblidada, de la qual la Barcelona d’avui és hereva, a través d’un treball acurat de recerca que ha descobert imatges no vistes anteriorment.”

1971 – Camp de la Bota – Barcelona

19xx - Rambles de Barcelona

Aquesta és la zona que ara ocupa el Fòrum. Aquest lloc va ser famós pel barraquisme, per un fortí que hi havia, i per la gran quantitat d’afusellaments que s’hi varen fer. Per més informació:

http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Camp_de_la_Bota

1935 – Somorrostro – Barcelona

192x - Plaça Arenes i França Xica - Barcelona

1935, nens de Somorrostro, ara Poble Nou – Vil·la Olímpica…

Aquesta és una fotografia d’en Joan Vidal i Ventosa, un escultor, restaurador, fotògraf i que fou tècnic dels Museus d’Art de Barcelona a la darrera etapa de la seva vida. Com a curiositat dir que el fotògraf va viure en una “Guaiaba” situada en un quart pis de la avui extingida plaça de l’Oli.

Salute!