19380130 – Sant Felip Neri – Barcelona

Avui fa 75 anys, el 30 de gener de 1938,  el vaixell de guerra italià “Eugenio di Savoia” va fer el primer dels reiterats bombardeigs amb què va atacar la població de Barcelona durant la guerra civil. La responsabilitat italiana d’aquest atac va sortir a la llum 70 anys després, mentre que en la làpida de la plaça Sant Felip Neri -l’únic lloc de Barcelona que mostra encara les ferides dels bombardeigs de saturació duts a terme per l’aviació legionària- aquesta responsabilitat és encara generalitzada al conjunt de l’exèrcit franquista.

L’Associació Altraitalia, en el marc de la campanya de promoció de la denúncia a l’estat italià pels bombardeigs de la ciutat comtal, convoca una concentració a les 18,30h a la plaça sant Felip Neri, en commemoració del 75è aniversari del bombardeig de l’aviació legionària italiana que va provocar la mort de 42 civils (22 nens) en aquesta plaça barcelonina.

Imatge del lloc després del bombardeig (Origen desconegut)
Imatge del lloc després del bombardeig (Origen desconegut)

Ruta per la història cooperativa de La Barceloneta

Us enllaço una ruta que tindrà sortida a La Fraternitat (c/ St Carles,9, La Barceloneta) demà dissabte 11 de gener del 2014 a les 12h. Des d’aquí tot el suport i us animo a que fem entre totes que El Segle XX torni a ser de La Barceloneta!

Caminem juntes per un barri cooperatiu

Després de l’incendi, ara més que mai, El Segle XX és pel barri!

El proper dissabte 11 de gener, tal com havíem anunciat, farem una ruta per la història de les cooperatives de la Barceloneta, començant a les 12h per La Fraternitat (carrer Sant Carles 9) i acabant al Segle XX (carrer Atlàntida, 1-3); l’ocasió ens servirà per fer una acció reivindicativa a l’edifici abandonat a l’especulació durant tants anys, i ara incendiat. Fins aquí hem arribat, no permetrem que el patrimoni cooperatiu, que és de tots i totes, segueixi caient a trossos. Recuperem per al barri el que és del barri. Perquè cooperar és un regal del poble per al poble.

cartell_1

Organitza: Avv L’Òstia-Plataforma en Defensa de la Barceloneta, Grup de Recerca de la Memòria Cooperativa de la Barceloneta, La Ciutat Invisible SCCL, Xarxa Veïnal de Ciutat Vella

Web de la memòria cooperativa de la Barceloneta

Mor Marina Ginestà Coloma als 94 anys, que la terra et sigui lleu

20140106-MarinaGinestàColoma

(Esquerra) Hans Gutmann fotografia Marina Ginestà Coloma de 17 anys  (21/07/1936) en el terrat de l’Hotel Colón
(Dreta) Marina Ginestà Coloma a París, 15 de maig de 2008 en una foto de Boris Zabiensky
 

Marina Ginestà Coloma, nascuda a Tolosa el 29 de gener de 1919 fou una obrera, militant de la JSU i del PSUC, antifeixista i revolucionària catalana famosa per una foto que li féu Hans Gutmann el 21 de juliol del 1936 a la terrassa de l’Hotel Colón de Barcelona quan ella tenia 17 anys. Morí ahir, 6 de gener de 2014, a París on vivia des dels anys 70, després de voltar per diferents parts del món: França, Mèxic, República Dominicana…

Érem periodistes i la nostra professió era que no decaigués mai la moral, difoníem el lema de Juan Negrín ‘amb pa o sense pa resistir’. I ens ho crèiem.” Marina Ginestà

Més info:

19370701 – Via Durruti – Via Laietana – Barcelona

19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona

El fet de renombrar d’alguns carrers i vies de la ciutat de Barcelona va ser força habitual en cadascun dels canvis polítics que s’hi succeïen i com apuntava la nota d’ahir, la Guerra Civil no en va ser una excepció.

Situant-nos en el primer dia del juliol de 1937, passats els fets de maig, la ciutat de Barcelona dedica una de les principals vies a un dels seus herois. Així, la Via Laietana passava a ser la Via Durruti en un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L’acte, que havia de realitzar-se l’anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l’escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l’Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió.

19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona
19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona
19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona

Cal recordar que aquesta via tingué un paper protagonista el dia del seu enterrament, el 23 de novembre del 1936, com es pot veure en aquestes imatges:

1902 – Rossend d’Arús – Sants – Barcelona


Processó de les filles de Maria, de l’església parroquial de Sants

Aquesta és una pel·lícula rodada al carrer Rossend d’Arús de Sants el 1902. La filmació està feta per Fructuós Gelabert i Badiella (Gràcia, 1874 – Sants, 1955), pioner en rodar pel·lícules a Catalunya, de les que en fou director, guionista, operador de càmera i productor.

19xx – El Torín – La Barceloneta – Barcelona

19xx - El Torín - La Barceloneta - Barcelona


El Torín, a la Barceloneta, va ser projectada per l’arquitecte Josep Fontserè i Domènech l’any 1834 per encàrrec de la Casa de la Caritat i fou la primera plaça de braus de la ciutat. Quan el 1900 a la plaça Espanya va construir-se les Arenes, va perdre importància, sent tancada l’any 1923 i enderrocada el 1944. El 1954 els terrenys van passar a Catalana de Gas, que els va reconvertir en un camp de futbol per als treballadors i actualment hi té la seu. Es va construir als terrenys a on havia estat l’escorxador de la ciutat.

L’any 1835, just un any després de la seva inauguració i coincidint amb la crema de convents a Barcelona, es varen produir uns greus incidents dels que es va culpar a una “corrida” nefasta amb sis braus massa mansos, que acabà amb el resultat del tancament de la plaça fins el 1841. Però la causa era l’alineació històrica de l’Església amb els sectors més reaccionaris de la societat que varen cristal·litzar en les bullangues i en la desamortització de Mendizabal.

En la última corrida celebrada en la Plaza de toros de la Barceloneta, según dice un colega, gran parte del público invadió el redondel, remató la última novilla y en medio de la mayor algazara se la llevó a rastras a la calle. Después de haberla paseado cantando la Marsellesa, los más prácticos y aficionados a la gastronomía decidieron guisarla, cosa que se llevó a cabo en un periquete. Poco rato después la novilla había ido a reposar en los estómagos de los manifestantes. Dm, 30/07/1901, pàg 2 – LV

Tres places

Com em comentat abans, el 29 de juny de 1900 va nèixer la Plaza de toros de Las Arenas en un encarreg Josep Marsans i Rof (el banquer que també va crear Viatges Marsans) a l’arquitecte August Font i Carreras amb una extensió de 12.000 metros quadrats, la seva capacitat era per 16.000 persones, però quedà reduïda a 14.893. L’any 1914 neix la Plaza de El Sport, immediatament ampliada i rebatejada en 1916 con a Monumental”, que s’enduria ràpidament l’afició taurina de Las Arenas. En 1927, Pedro Balañá – propietari de La Monumental – va llogar Las Arenas a la família Marsans amb l’objectiu d’evitar la competència, començant llavors la seva degradació. El 19 de juny del 1977 es celebrà l’última “corrida de toros” a Las Arenas.

Tot i que aquestes tres places van coincidir en el temps durant trenta anys, entre el 1914 i el 1944 però no en una plena activitat. Quan es va construir Las Arenas, la plaça de El Torín va entrar en desús i va ser utilitzada fins i tot com a magatzem. La creació de El Sport (on també s’hi jugaven partits de futbol) va traslladar el públic des de Las Arenas, cosa que tampoc va suposar un augment de l’afició.

En resum, el fet de que arribessin a conviure tres places no suposa el creixement de l’afició per aquesta activitat, sinó una aposta d’un grup d’empresaris per un negoci que a partir del 2012 no es podrà fer a Catalunya.

19360719-23 Moviment revolucionari a Barcelona


“Movimiento revolucionario en Barcelona” (1936), dirigit per Mateu Santos i produït per l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI, és el primer reportatge de la Guerra Civil. Rodat a Barcelona, les seves imatges abasten des del 19 al 23 de juliol de 1936.

Imatges de la Presó Model, Capitania General, Maestranza de Artilleria i Comandància de Marina, els edificis mostren senyals dels recents combats mentre la locució parla de la traïció militar que va ser rebutjada per la combativa actitud del poble.

Barricades als carrers i milicians anarquistes que mantenen les posicions en les barricades i controlen el pas de vehicles. Edificis de la Plaça de Catalunya i altres avingudes del centre de la ciutat on s’observen destrosses produïdes pels combats. Esglésies i escoles religioses de Barcelona danyades pel foc.

Església de les Salesianes: la multitud contempla les mòmies de monges exposades a l’escalinata d’entrada, la locució presenta aquestes mòmies, com a prova que les monges eren torturades pels seus mateixes companyes.

Manicomi de Santa Eulàlia: la locució diu que diversos feixistes van disparar des del, contra el poble; imatges, possiblement ficcions, d’un grup de milicians disparant contra les finestres, mentre altres milicians van traient del manicomi objectes d’art religiós que, acumulats davant l’entrada, són incendiats posteriorment.

L’edifici de la comandància del Port amb grans destrosses.

El vaixell “Djene” que torna a França amb els atletes vinguts per a participar en l’Olimpíada Popular i vaixells de guerra anglesos ancorats al port.

Sortida de la columna Durruti cap al front d’Aragó. Entre una gran multitud que aplaudeix des de les voreres, van passant, a peu, en camions i en vehicles blindats artesanalment els milicians de la columna Durruti.

Vista general de la Presó Model: grups de presos alliberats pels anarquistes són aplaudits al carrer.

Exterior d’un hospital on s’atén als ferits en el moviment revolucionari i una petita església transformada en Casa del Poble.

La càmera recorre en un vehicle diversos carrers de Barcelona fins arribar a la seu del Comitè Regional de la CNT-FAI, a Via Laietana.

Ruta pel Poble Sec de la Revolució Social del 36

Ruta pel Poble Sec de la Revolució Social del 1936El proper 17 de juliol, coincidint amb la Festa Major del Poble Sec, es realitzarà una ruta històrica parlant sobre la Revolució Social al barri.

La ruta començarà a davant del Refugi 307 (al carrer Nou de la Rambla 169) a les 19h i comptarà amb l’ajuda d’en Manel Aisa.

El programa complert de l’activitat és:

Davant la seva crisi
vine a celebrar les nostres victòries

17 de juliol del 2010
Festa Major del Poble Sec (BCN)

A on?
Nou de la Rambla, 169

Què s’hi fa?
19:00 Ruta pel Poble Sec de la Revolució Social del 1936
21:30 Sopar de carmanyola

Us hi esperem!

19320424 – Manifestació pro-estatut – Rambles – Barcelona

19320424 - Manifestació pro-estatut - Rambles - Barcelona


Aquesta imatge que està circulant per internet és una fotografia de la manifestació que va tenir lloc el 24 d’abril del 1932 en defensa de l’Estatut d’Autonomia de 1932 (Estatut de Núria). Un dels principals punts d’aquell estatut era el de definir Catalunya com un Estat dins la República Espanyola. Aquesta pretensió no fou ben rebuda per la resta de l’estat espanyol, motiu pel qual la clàusula fou modificada, definint Catalunya com una regió autònoma dins l’estat espanyol, adherint-hi la possibilitat d’una futura autodeterminació per al poble català. A més a més, dotava a la Generalitat d’una llarga llista de competències com el control de l’educació, la sanitat o la creació d’un tribunal de justícia català. En arribar a les Corts Espanyoles, aquestes retallen considerablement en trobar-lo, segons ells, ambiciós i pretensiós.

Fou votat en referèndum el 2 d’agost de 1931, amb una participació aproximada d’un 75%, amb un 99% de vots a favor i, com encara no s’havia aprovat el sufragi universal, fou recolzat per més de 400.000 firmes de dones catalanes.

Amb la la victòria de la CEDA a les eleccions estatals (1933), i els Fets d’Octubre (1934), aquest fou suspès. Més tard, amb la victòria del Front Popular al febrer del 1936, l’Estatut es restablí fins a l’acabament de la Guerra Civil. De nou, el general Franco el va derogar el 1938 a la zona que territorialment dominava de Catalunya.

Us sona la història? Té algunes diferències, però moltes semblances…

19740418 – Juan Antonio Samaranch – Barcelona

19740418 - Juan Antonio Samaranch - Barcelona


Ha mort Juan Antonio Samaranch, personatge que va tenir destacats càrrecs durant el franquisme i fins l’actualitat. La fotografia és del 18 de juliol de 1974, en la celebració del 38è aniversari del cop militar, quan aquest ocupava el càrrec de President de la Diputació.

Nascut el 17 de juliol de 1920, va militar de ben jovenet a la Falange Española de las JONS. Va començar les seves activitats polítiques a l’Ajuntament de Barcelona com a regidor d’Esports, càrrec que va ocupar des de 1955 a 1962. Va ser després ponent de la Comissió d’Esports de la Diputació i representant per a Catalunya de la Delegació Nacional d’Esports. El desembre de 1966 és designat delegat nacional d’Educació Física i Esports, càrrec que exerceix fins a setembre de 1970. Escollit membre del Comitè Olímpic Internacional el 1966, va accedir a la seva comissió executiva el maig de 1970 i va ser nomenat vicepresident l’octubre de 1974. Va ser a més president del Comitè Olímpic Espanyol entre els anys 1967 i 1971, vicepresident del Comitè Internacional dels Jocs del Mediterrani, president de la Federació Espanyola de Patinatge, cap de Missió en els Jocs Olímpics de Cortina D’Ampezzo (1956), Roma (1960) i Tòquio (1964), president del Saló Nàutic Internacional de Barcelona, i vicepresident de la Federació Internacional de Salons Nàutics. Va presidir la Diputació de Barcelona entre 1973 i 1977. Duran aquesta època ven al Consorci de Zona Franca uns terrenys per a un projecte que hauria d’aprovar ell mateix. També cercar a Samaranch també entre els assessor del Banco de Madrid – Banco Catalán de Desarrollo gestionat pel Marqués de Villaverde que sembla que va deixar un forat d’uns cents de milers de milions de pessetes de finals del 1970. Tampoc cal oblidar que va pressionar en pro de l’execució de Salvador Puig i Antich, ja que el policia mort per Salvador havia format part de la seva escorta personal.

Passada aquesta època, serà nomenat Ambaixador d’Espanya a la Unió Soviètica, d’aquesta última època Vladimir Popov, un antic alt càrrec dels serveis secrets russos, va dir fins i tot que Samaranch havia arribat a fer d’agent del KGB a canvi de no ser denunciat per intentar treure antiguitats, joies i cuadres de manera il·legal de la URSS. Va anar escalant posicions fins arribar a la presidència del COI i havia de ser jutjat per tràfic d’influències mentre va tenir aquest càrrecs. Tot plegat el va fer mereixedor del marquesat i fins i tot de la presidència de La Caixa atorgada en 1987 al poc de la nominació de Barcelona per als JJOO. En 1999 es retira de La Caixa os passarà a ser nombrat President d’Honor. El mateix succeeix amb el COI en el 2001.

La veritat és que mai arribarem a saber tot el que va arribar a fer aquest home. Ni tan sols els tribunals dels EUA ho van aconseguir quan el van jutjar pel tema del tràfic d’influències del COI. Ara, anirà a la tomba sense passar comptes per tot allò que va fer mentre va ser al COI o en altres institucions ni pel seu passat franquista.

Per saber-ne més:
L’article sobre Samaranch que van censurar a Josep Maria Huertas
Why Juan Antonio’s right arm is more muscular than his left (Anglès)
Informe MediaCat

19740418 - Juan Antonio Samaranch - Barcelona


Imatge de Juan Antonio Samarach saludant al dictador.