Casa Burés, un mal negoci

9 03 2015 Classificat dins de Article
Interior de Casa Bures

Interior de Casa Bures

La Casa Burés venuda al fons britànic “Europa Capital Partners & Trinder” per 18,8 milions d’euros que en farà 29 apartaments de luxe. L’edifici va estar apunt de transformar-se en hotel, operació que es va impedir gràcies a la intervenció de l’Ajuntament de Barcelona que en comprà l’edifici el 2006 per 26 milions d’euros. Per la mateixa quantitat se li va vendre en novembre del 2008 a la Generalitat, amb la intenció anunciada de fer-hi dependències administratives. El resultat de l’operació ha comportat números negatius doncs 7,2 milions de la Generalitat s’han volatilitzat en menys de 6 anys.

La casa és un edifici modernista barceloní obra de Francesc Berenguer i Mestres, tot i que el projecte fou signat per Miquel Pascual i Tintorer, ja que Berenguer, estret col·laborador d’Antoni Gaudí, mai va obtenir el títol d’arquitecte. Ubicada a la cantonada dels carrers Ausiàs Marc 30-32 amb el carrer Girona 12–18, va ser construïda entre 1900 i 1905 per encàrrec de l’industrial tèxtil Francesc Burés i Borràs. El 1910 es va ampliar el terrat amb unes dependències per al servei i els propietaris reben permís de l’Ajuntament de Barcelona per a llogar on es destaca que “té aigua abundant i water-closets”. L’edifici està inscrit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en l’Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/1369.

Casa Burés, 2008, Amadalvarez (Wikipedia)

La casa fou un encàrrec de l’industrial Francesc Burés i Borràs qui va manar construir-la per instal·lar-hi la seu social de l’empresa tèxtil Burés, que va donar fama i grans beneficis a diverses generacions de la família, així com el seu habitatge al primer pis —de més de 1.000 metres quadrats— i dotze pisos de lloguer, a raó de tres per planta i de més de 300 metres cadascun —que s’anunciaven “amb aigua abundant i wàter-closets”—, és patent des del primer moment en què s’accedeix a l’interior. A la planta baixa, a l’antiga zona de carruatges, on durant anys s’emmagatzemaven els productes tèxtils manufacturats a les fàbriques de Sant Joan de Vilatorrada, Castellbell i el Vilar i Anglès —actives fins a la suspensió de pagaments el 1992, amb marques estrella com els llençols El Burrito Blanco—, ara s’emmagatzemen trastos, com els que van quedar després que s’utilitzés la casa com a plató cinematogràfic per rodar-hi pel·lícules, com ara Asesinato en el Comité Central, de Vicente Aranda, en plena època del destape, o Darkness, de Jaume Balagueró, el 2002.

L’edifici té influències neogòtiques i germàniques pròpies d’aquesta etapa del modernisme. Està format per planta baixa i quatre pisos, amb un soterrani i un àtic (per trasters i safareigs). El projecte de l’edifici, d’uns 7000 m2., preveia als dos vèrtexs del xamfrà que ocupa, sengles torretes de planta circular i coberta cònica, de les quals només es construí una. L’altra va estar substituïda per un coronament similar al de la Casa Antoni Roger, obra d’Enric Sagnier i que està situada a la cantonada de davant. D’aquesta forma s’obtenia una solució de continuïtat visual. En aquest coronament hi ha la data d’acabament de l’obra.

De la façana, tota de pedra, cal destacar el tractament dels paraments, de carreus sense polir, el ràfec de la coberta, els ferros dels balcons i la característica decoració de formes corbes, presents especialment en els ornaments escultòrics de la barana correguda del principal, de les dues tribunes i dels emmarcaments dels balcons.

A l’interior destaca el vestíbul d’accés i l’entrada de vehicles decorada amb petits capitells de representacions animals. Al fons, una escultura a mida natural d’un ós bru abraçant una làmpada de llautó arranca l’escala senyorial que puja a la planta principal. Tot l’espai està cobert amb una claraboia amb un vitrall de colors en forma pentagonal d’uns 50 m2.

A la planta principal es conserven diferents dependències amb la decoració original (terres, sostres i parets). Pel que fa als terres tots són de mosaic o de marqueteria, obra de Pau Roig, col·laborador d’Homar, llevat del menjador que és de marbre, si bé podia no ser l’original ja que el disseny és clarament Déco. En aquest pis hi havia un petit oratori al costat de l’entrada que està presidida per tota una paret de vitralls amb temes florals que hi donen a l’escala principal. Al menjador, que ocupa tota l’amplada del xamfrà, destaquen els plafons escultòrics obra de Joan Carreras amb representacions dels esports practicats per la burgesia emergent (patinatge, vela, hípica, frontó, tir, tennis i automobilisme). Tots ells estan flanquejats per unes figures femenines modernistes amb un escut. El sostre està totalment treballat en guix amb sanefes incises i relleus de motius florals.

Bibliografia:
Wikipedia – Casa Burés
324 – L’Ajuntament de Barcelona ven la Casa Burés a la Generalitat de Catalunya/
El País – Retorn a la Casa Burés
La Vanguardia – La Generalitat vende la casa Burés

Refugi 722 del carrer Burgos

10 02 2015 Classificat dins de Flog

Aquest matí un veí del barri de Sants m’ha avisat de la descoberta que ha fet. Les obres del Calaix de la Vergonya han posat al descobert l’entrada a un refugi de la Guerra Civil Espanyola situat al carrer Burgos.

Foto @AbdulAzrahed

Foto @AbdulAzrahed

En aquesta zona, segons l'”Atles de refugis de la Guerra Civil Espanyola a Barcelona” (2002) i el “Refugis de Guerra. Plànol General” (13/05/2002) es podria tractar o del refugi “653 Riera Escuder, entre Andalusia i Burgos” o del “722 Bonaventura Pollés, Burgos (subvencionat)”. Del 653 no torbo informació, però sí del 722.

Refugi 722, apareix en el llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 i està inventariat a la Carta Arqueològica de Barcelona . Segons aquesta, amb protecció legal específica de l’Ajuntament de Barcelona (PEPPA 2000). Sobre aquest refugi, l’amic i historiador Agus Giralt, recull al seu bloc Memòria de Sants:

“L’any 2007 el refugi va aparèixer en unes obres que es varen fer al carrer. Però pel que comenten els veïns les obres no es van aturar i el refugi es va començar a enderrocar. En l’actualitat sembla ser que les obres han fet fallida i estan aturades, tot i que no sabem si el refugi ha estat enderrocat parcialment o totalment.”

Sembla que aquest matí (10/02/2015) el Servei d’Arquelogia ha visitat el refugi i ha confirmat que es tracta del Refugi 722.

La primera informació pública del Servei d’Arqueologia de Barcelona apunta a que es tractaria d’un refugi inacabat.

“En el moment de la descoberta aquesta entrada estava plena de runa, i un cop buidada de terra es va documentar un tapiat que segellava l’accés a mitja alçada. Aquesta entrada té entre 8 i 10 metres de llargada i una profunditat d’entre 6 i 8 metres. Generalment els refugis antiaeris de Barcelona es troben excavats en argila o torturà, substrats geològics molt resistents, però en aquest cas, el substrat existent en aquesta zona són graves, les quals són força inestables i poc consistents, fet que provocà el col·lapse de les galeries a l’inici de la construcció del refugi durant el conflicte bèl·lic. […] Amb aquesta troballa es constata que no sempre es van arribar a construir o executar la totalitat dels 1400 refugis de la ciutat, ja fos per motius tècnics o per la idoneïtat dels terrenys on s’havien d’excavar.”

Espero ampliar aquesta entrada així com vagi disposant de més informació…

Joan Prim i Prats, heroi o traïdor?

9 12 2014 Classificat dins de Article, Especial, Persones

Arran del bicentenari del naixement de Joan Prim i Prats  (Reus, 1814 – Madrid, 1870), que es produeix precisament el proper 16 de desembre, cal repassar un xic el paper que va tenir aquest home per repensar-nos si es necessari homenatjar una persona com ella.

1360590460_511531_1360591841_noticia_grande

Joan Prim i Prats, col·leccionava diversos títols: marquès de Los Castillejos, comte de Reus, vescomte del Bruc i Gran d’Espanya. Va ser militar i polític, exercint de governador militar de Barcelona (1843), capità general de Puerto Rico (1847) i president del consell de Ministres entre els anys 1869 i 1870. Podem trobar diferents llocs que porten el seu nom en el seu record. A Reus podem trobar la plaça de Prim i passeig de Prim. A la ciutat de Barcelona hi trobem  una estàtua eqüestre al Parc de la Ciutadella, la rambla de Prim, el passatge de Prim i cal no oblidar el carrer de Los Castillejos, pel vincle que també hi té. També té places: dedicades a Lleida, Navarcles, Roses, Sudanell, Tarragona… Avingudes a Montblanc, Hospitalet de Llobregat, Reus, Sant Boi de Llobregat, Viladecans… Carrers a Manresa, Rubí, Vilafranca del Penedès, Sant Cugat del Vallès, Granollers…

Nascut en el sí d’una família influent de Reus, el seu avi havia exercit de notari i el pare era tinent coronel. Als 19 anys s’allista en els Tiradores de Isabel II, un cos franc integrat per elements radicals de Barcelona coneguts per la seva indisciplina. el laicisme i l’anticatolicisme, que foren destinats a les muntanyes per combatre als carlins. En succeir-se el pronunciament liberal de La Granja els constitucionalistes, Prim es posiciona amb progressistes, dirigits per Calatrava i Mendizábal, presentant-se a diputat per la província de Tarragona d’on en va obtenir l’escó. Com s’havia ajustat la pau amb els carlins, els cossos voluntaris havien estat dissolts i es dubtava que els graus de Prim li fossin reconeguts, però el seu prestigi i l’acta de diputat, van facilitar que fos confirmat com coronel i el regent Espartero a més el va nomenar Subinspector de Carrabiners d’Andalusia, lloc des d’on impedí l’entrada dels conservadors de Ramón Narváez, partidaris de retornar la regència a Maria Cristina. Tot i això, Prim s’enemistà amb el govern d’Espartero a qui va acusa d’afavorir els teixits anglesos en detriment de la indústria tèxtil catalana. En poc temps, Màlaga, Granada i Almeria es van sublevar contra Espartero, alhora que Joan Prim i Llorenç Milans del Bosch es pronunciaven a Reus el 30 de maig de 1843. Barcelona es va unir a la rebel·lió i aviat tot Catalunya estava sublevada. El general Martín Zurbano va sortir amb les seves tropes de la rodalia de Barcelona i es va dirigir a Tarragona, i d’allà a Reus, centre de la revolució catalana. La ciutat, sense defenses, era presa fàcil de Zurbano, que va permetre la sortida de Prim i els seus, que van abandonar la ciutat cap a Barcelona, per evitar un sagnant assalt, cosa que li suposà retrets per part dels reusencs per les conseqüències que portaria la seva decisió i que ell no patiria. A Barcelona, Prim es va entrevistar amb un emissari de la «Orden Militar Española», que li va valer nous retrets, aquesta vegada dels progressistes. Prim va sortir cap a la capital, però els moderats van desembarcar a València i van sortir a marxes forçades cap a Madrid. El general Narváez va arribar a Madrid des de València un dia abans que Prim i, ascendit a tinent general, va assumir la capitania general de Madrid. No obstant això Prim va ser nomenat brigadier per Francisco Serrano, que a Barcelona havia assumit la cartera de Guerra.

Es diu que quan Prim va abandonar Reus, els reusencs van increpar a Prim per haver-los portat l’agitació i consegüent repressió, i el coronel es va dirigir als seus conciutadans i els va assegurar que allà mateix on l’increpaven li aixecarien una estàtua, cosa que va resultar certa, però que dubtaria si va ser per decisió popular.

La Jamància

Caldrà esperar uns pocs mesos més tard per viure una nova revolta, i així el 13 d’agost s’inicia una revolta progressista a Barcelona contra els conservadors que va fer que es decidís nomenar Prim governador militar i comandant general de la província de Barcelona l’agost de 1843. Es diu que va ser al tram baix de la Riera d’Horta on va pronunciar la seva cèlebre frase “O faixa o caixa” (és a dir, o rebre la faixa de general, o la caixa per a l’enterrament) en veure l’alçament de Sant Andreu del Palomar, i va combatre amb energia els revolucionaris de la insurrecció que dominaven part de la ciutat i algunes zones pròximes, sometent Barcelona i Sant Andreu del Palomar a un dur bombardeig entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843, fins a derrotar-los i deixar la ciutat derrotada i amb una tercera part dels edificis destruïts. El nombre de projectils caiguts sobre la ciutat supera els 2.000, doblant en quantitat els llençats l’any anterior pel General Espartero. Per aquestes accions va rebre de Serrano el faixí de general. Després va dirigir-se a altres parts de Catalunya on encara era forta la revolta, com és el cas de Mataró, on actuà amb la mateixa fermesa que ho feu a Barcelona.

En recompensa a aquesta repressió tan dura contra els revoltats catalans, Joan Prim i Prats va rebre el títol de comte de Reus i vescomte del Bruc amb dret hereditari.

Governador de Puerto Rico

En tornar a Madrid, l’envien de comandant militar a Ceuta, càrrec que Prim va refusar, fet que fa que abandoni Espanya. Quan torna, Narváez l’acusà d’un suposat complot pel que va ser condemnat a sis anys de presó, però la mare de Prim va demanar gràcia a Narváez que finalment la hi va concedir. Prim va tornar a marxar a l’estranger. Narváez va dimitir per desacords amb el príncep consort i després d’un breu govern d’Isturiz es va formar el govern de Joaquín Maria Pacheco que va concedir una amnistia. El Ministre de la Guerra, Fernández de Còrdova, amic de Prim, el va nomenar com capità general de Puerto Rico en 1847.

El seu govern a Puerto Rico va durar pocs mesos de l’any 1848, però destacà pel seu rigor exagerat i les seves preferències racials pels blancs, no el va fer ser estimat de la majoria dels porto-riquenys. El càrrec era una oportunitat per Prim doncs s’havia quedat sense diners i només arribar va actuar com un virrei -a la seva mare li va dir «aquest serà el meu Regne»- pel que va imposar una dura repressió prescindint de les institucions de la colònia, com ho va demostrar el cas del bandit José Ignacio Àvila, l’Àliga, a qui va posar en llibertat i després ho va afusellar per haver faltat a la seva paraula de no fugir i haver-li robat el cavall per a això. També va col·laborar amb la repressió de la rebel·lió dels esclaus de Martinica de les Antilles Daneses, motiu pel que va rebre la condecoració danesa de la Dannebrog.

Lluites contra independentistes de les colònies espanyoles

Tornà a Espanya, on tornà a ser diputat per poc temps doncs el govern de Juan Bravo Murillo va tancar les Corts i va començar a governar per decret. Prim es refugià a França, on demanà participar com a observador en el front turc en la Guerra de Crimea. Després tornaria a Espanya a exercir de diputat i de militar, d’on cal destacar la seva participació en la lluita contra els cabilencs a Cabrerizas (Melilla). Posteriorment visqué noves èpoques de presó i desterrament. Per aquesta època també es va plantejar el conflicte de la qüestió mexicana,certes reclamacions espanyoles pendents des de la independència, per les quals s’havien produït alguns incidents que van costar la vida a súbdits espanyols. En aquest cas, Prim es va oposar a la guerra, se’l va acusar d’actuar així per haver-se casat amb la mexicana Francisca Agüero, emparentada amb el ministre Echevarria, que pertanyia al govern de Benito Juárez a Veracruz (els conservadors tenien un altre govern a la ciutat de Mèxic).

Una altra qüestió candent era la de les cabiles que amenaçaven Ceuta-Melilla, especialment la d’Anyera, que va cometre certs actes hostils a Ceuta. O’Donnell buscava un enemic exterior per distreure l’atenció dels problemes interiors, i es va aprofitar d’aquesta circumstància. Tot i que el Sultà del Marroc es va avenir a donar satisfaccions a les reclamacions espanyoles, el govern d’O’Donnell va declarar la guerra al Marroc el 22 d’octubre del 1859. O’Donnell ni cridar ni va informar Prim sobre els preparatius de la guerra del Marroc però després “va recapacitar sobre el perillós que podia resultar deixar una figura política i militar de tanta projecció a Madrid” i el va nomenar cap de la divisió de reserva. Per O’Donnell es tractava d’una guerra de prestigi per consolidar el seu govern de la Unió Liberal i per això la va presentar com una guerra de reparació de les ofenses sofertes en les places nord-africanes.

La Diputació Provincial de Barcelona creà i pagà un cos de “voluntaris” a sou, altrament dits mercenaris que reberen el sobrenom de “els nous almogàvers”. Prim va voler aprofitar aquest fet per recuperar el prestigi perdut a Catalunya després de la repressió de “la Jamància” quinze anys abans. Així, quan aquest batalló de “voluntaris” va desembarcar al Marroc a principis de febrer de 1860, Prim els va arengar en català, recordant-los que eren l’orgull de la pàtria. Aquest cos tindrà un protagonisme decisiu en la presa de Tetuan. La reina li va atorgar el marquesat de Castillejos amb Grandesa de primera classe. Un gran d’Espanya que li va fer notar que eren iguals va ser respost per Prim que ell sol era igual amb l’avantpassat que havia guanyat la grandesa. Poc després el govern va nomenar a Prim director del Cos d’Enginyers.

Aixecaments, presó, exilis

La vida de Prim ja havia estat constantment convulsa, envoltada de conspiracions i rebel·lions com no podia ser d’una altra manera en aquella època, doncs entre les guerres carlistes i la inestabilitat en les Corts de Madrid la seva posició era si més no complicada. Saltant uns quants anys voldria destacar el seu paper en el que els espanyols coneixen com la Revolució de La Gloriosa de 1868. El 12 de setembre de 1868 sortia Prim de Londres en el vapor Buenaventura, disfressat com a criat dels Srs. Bark, que eren amics de Prim. Arribat a Gibraltar va embarcar en el remolcador anglès Adelia (enviant com enze l’embarcació Alegria) amb el qual es traslladà a la fragata Saragossa, ancorada al costat d’altres vaixells de l’esquadra a Cadis. El pronunciament s’efectuaria el següent dia 17 de setembre de 1868. Efectivament, sublevada l’esquadra i secundat el moviment a Cadis (dia 18) i la seva província (dia 19), Prim va desembarcar i va ser saludat amb crits de joia. Es va formar una junta sota la presidència de Topete, amb Unionistes, Progressistes i Demòcrates en forma paritària. Després Prim va avançar per la costa Mediterrània sublevant les seves ciutats: el 23, Màlaga; el 25, Almeria; el 26, Cartagena; el 2 d’octubre, València i el 3, Barcelona on va ser rebut amb gran alegria. Prop d’allà el general Blas Pierrad Alcedar, Anselm Clavé, José María Orense i Mariano Rossell havien proclamat la republica a Figueres, i el dia 1 havia entrat a Barcelona el general progressista Baldrich.

Prim portava una corona a la seva gorra i se li va començar a demanar que se la tragués, però Prim va dir en català als seus compatriotes una altra frase celebre que encara s’utilitza: “Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu caure”. Finalment Prim va cedir a la pressió, es va treure la gorra i acabà cridant “Fora els Borbons”.

De Barcelona va passar a Reus i d’allà a Madrid on va fer una entrada triomfal com mai abans vista. L’endemà va rebre la cartera d’Estat en el govern provisional, del qual Prim era l’àrbitre. A les eleccions de Gener de 1869 els progressistes en aliança amb els demòcrates moderats van obtenir 160 diputats; 65, la Unió Liberal; 60, els republicans; i 30, els carlins, i així Prim, líder progressista, tornava a quedar com a referència decisiva. El nomenament de cap de govern havia de comptar amb el seu plàcet i la Constitució va ser aprovada acceptant la forma monàrquica per decisió de Prim. Després d’intentar oferir la corona a diferents persones, fins i tot va aparèixer el mateix nom de Prim, que va refusar. Finalment Prim va oferir, per segona vegada. la corona a Amadeu duc d’Aosta, qui va posar com a condició la conformitat de les potències europees, i aconseguida aquesta, va acceptar. El 26 de novembre de 1870 Amadeu (conegut generalment com a Amadeu de Savoia) era elegit per 191 vots com rei (Amadeu I). El 27 de desembre va sortir Amadeu cap a Espanya.

El mateix dia 27, Prim tenia sessió parlamentària i en sortir al vespre en el seu cotxe de cavalls es va endinsar al carrer del Turc, a prop del Congrés, on el seu pas va ser obstaculitzat. Uns homes armats van obrir foc. Va morir de les ferides el 30 de desembre de 1870.

Heroi o Traïdor

Quan es parla de Prim poques vegades s’entra massa en el detall, doncs va tenir una vida molt convulsa, però el que ningú podrà mai negar era que les seves accions varen portar la repressió als catalans, quan menys les va portar a terme ell mateix o els seus subordinats. En el cas del bombardeig de Barcelona, hi ha qui intenta exculpar-lo perquè no estava a Barcelona, obvien que ell era el governador militar i comandant general de la província de Barcelona? Obvien també la seva participació en els dies abans i en els posteriors de la repressió exercida contra els revoltats? Ningú recorda quin tracte varen rebre els cabiles, porto-riquenys i esclaus antillans que només buscaven la seva llibertat? Quan deia defensar militarment els interessos de la seva pàtria, a quina pàtria es referia? Quines classes socials eren la seva pàtria?

Sincerament, del que menys titllaria a Prim és d’heroi.

19341006 – Els fets d’octubre de 1934

6 10 2014 Classificat dins de Vídeo


Proclamació de la república catalana el 6 d’octubre de 1934 per part del president Lluís Companys que va esdevenir en l’empresonament del mateix president Companys i la suspensió de la Generalitat de Catalunya.

Controversia – Salvador Gibert i Mateus (1882 – 1919)

18 09 2014 Classificat dins de Persones

Salvador Gibert i Mateus (Barcelona, 1882 — Barcelona, 1919)
Anarquista i catalanista radical. Dirigí publicacions com “La Tralla del Carreter” (1903-1907) i “Metralla” (1907-1909). Exiliat a Mèxic (d’on retornà el 1907), presidí el Centre Català, on fundà l’Orfeó Català de Mèxic.

Us reprodueixo un escrit que va aparèixer publicat originalment en el Metralla. Núm. 063 (24 abr. 1908) i tornat a publicar en el “Metralla: a la memòria de Salvador Gibert”, amb motiu de la seva mort.

CONTROVERSIA entre en Salvador Gibert de “Metralla” en J. Plumé, de Villanoya i Geltrú

“El Nacionalisme es la única idea que avui per avui, pot portar a la práctica les idees més avensades”

Tú, home lliure, fulleja a totes les págines que’ls moderníssims pensadors han escrit.
¿Qué hi has trovat?… Jo t ‘ho diré: desde, l’extrem positivista, egoísticament positivista del socialisme governamental, fins a la delirant exaltació del somniador que forsant el cervell, fa idees de les aberracions. Desde Chamberlain que resol a sa manera es lluites socials dintre els motllos d’un govern constitucional, fins al nihilista Bakunine que proibiría l’expandiment de la ciencia, per cercar la felicitat colectiva en la “santa ignorancia”.
¿Algú d’ells t’ha parlat de formes de gobern?
Nó; la ciencia de governar pobles es pels pensadors un joc de nens, enfront d’un problema social complicadíssim. Aixís, doncs, al parlar d’ideals avensats, n’hem de prescindir d’aixó.
Per governar, tots els sistemes son pitjors; i ni vestits de blanc ni de vermell cap home passará de la categoría de papu-histrió; cap home arrivará en realitat a ser veritable fantasma.
El fantasma de debó, es el que no s’ha acostat als motllos polítichs; es el que representa a quelcom més enlairat; es el que a tota hora parla de desigualtats, d’oprimits, del dret de vida, de malestar, i de injusta miseria.
Aquest fantasma te un nom que fa fredat: se diu Acracia; persegueix un fí que gela la sang: demana la Anarquía.
* * *
I la Anarquía es un bell ideal.
Tota la humanitat agermanada. La terra per tots. L’home bó. La preocupació, una deesa mitológica. La pau eterna. La felicitat absoluta.
El goig de viure, infinit…..
……………..
-¡Tú, home lliure, despértat!
-¡Oh, quin bell somni!
-¿Molt hermós?
-¡Molt!
-¿I realisable?
-¡Sí…..!
-¿Cóm?
-¡Oh!….. ¡com!, ¡com!….. de moment….. ¿qué vols que’t diga?…. ¡peró es hermós! ¿vols que t’ expliqui el somni?
-¡Nó! no l’expliquis; jo també l’he tingut a voltes.
-I ¿t’has desenganyat?
-¡Mai! Treballo per ferne un realitat.
-¿Cóm?
-¿Vols que t’ho expliqui?
-Sí.
-Escolta.

***
Parlo jo ab home lliure
– L’home va ser. ¿Quán? En l’infinit. Ni tú ni jo admetem la afirmació d’una data ficsa de comensament. Son principi i no pot ser esotéric ha d’esser absolutament inconegut.
-¿Suposem?
Jo suposo que l’home era l’animal més perfecte del planeta. Jo suposo qu’era lliure. Jo suposo que sols el dominava Natura.
I l’horne era infelís perque tenía neguit; neguit de valdre més.
Els temperaments no eran uniformes. N’hi havía d’enérgics, de fluixos, de nerviosos, de
pacients, de forts i de débils, etc.
Aquesta diferenciació l’apoio en que, l’home era fill de Naturalesa i Naturalesa no ha fet res uniforme.
El neguit de valdre més, en un grau més fort o més fluix, tots els homes el sentían.
I el neguit portá el dominio. L’enérgic dominá al fluix; el nerviós se mogué més que’l pacient el fort va fer son esclau al débil. Va néixer la propietat.
Els forts no debíen ser els més, perque els propietaris eran els menys. D’allavores ensá, sempre han dominat les minoríes.
En el primer grau de conquesta de la propietat, el fort, el nerviós, l’enérgic, no s’aturaven; i com s’havían imposat als més débils, després els més forts s’imposaren als menys forts. La lluita esdevingué entre dominadors.
I hi hagué propietaris que van perdre la propietat adquirida, que passá a má d’altres propietaris que uniren la propietat are conquistada a un fort, a la que avans havíen conquistat a un débil.
La propietat en una sola má, s’extengué.
Ara. eleva al cubo aquesta extensió, i tornáhi després, i després tornáhi, i trovarás cóm va néixer la constitució dels Estats.
En el segon grau de conquesta de la propietat, el fort, el nerviós, l’enérgic, no s’atura tampoc; i d’igual manera que s’havía imposa als débils i als menys forts, s’imposá al Estat qu’era més feble qu’ell. La lluita esdevingué entre Estats.
El dret de conquesta aleshores era ja un dret sancionat; la forsa privava. Devant de la forsa no li quedava al Estat més feble més remei que l’esclavatge, o la mort. Anibal s’imposá a Sagunto i els saguntins se feren cremar per no esser esclaus. Peró de Saguntos no n’hi havía més que un i sa conducta no feu prossélits; ans al revés, el vensut acostumava doblegar l’esquena devant del vencedor i deposava l’arma….
…………………………………………….
Tots aquets punts inclouen l’historia ibérica desde don Pelai a nostres díes. Ja la coneixes, tú.
Som a l’época actual. Pel dret de la forsa, el planeta mon se divideix en Europa, Asia, Africa, América i Occeanía.
A sa vegada Eurcpa se subdivideix en parceles grosses. L’una se diu Anglaterra; l’altre Russia; l’altre Fransa; l’altre Bélgica; l’altre Alemanya; l’altre Suissa; l’altre Espanya, etc ….. El que inventá els mapes geográfics va posar el visto bueno a la feina lliberticida dels primers propietaris.

***
Jo, segueixo parlant ab l’home lliure
-¿Vols avensar? Torna enrera.
El suprem anhel del home lliure d’avui ¿quín es? Autonomía o llibertat per l’individuu. Lo mateix que tenía, i va deixar que li prenguessin, l’home de la primera edat.
Peró….. pero, avui hi ha automóvils i telégrafo.
Un, va idear la roda. L’altre, el yehícol.
L’altre la doma del animal i aprofitament de la seva tracció. L’altre, el rail. L’altre l’aprofit ament del vent. L’altre el timó. L’altre el vapor. L’altre…. segueix, segueix fins als radiums, la marconigrafía i trovarás que l’anhel de retrogradar a aquella autonomía individual, no pot, no deu sentirse, sinó perfectament modificat, en sentit de no despreciar res de lo que els sigles i sigles transcorreguts ens han proporcionat en arts, ciencies, i industries.
I be ¿quina es la feina a fer per arrivar a aquell assoliment de llibertat? Desfer lo fet.
Destruir lo mal constituit per retornar a l’individualissima autonomía, i una volta conquerida aquella, d’acord uns ab altres, pactar el modo de enmotllar al ambent de civilisació actual, la absoluta llibertat dels homes.

* * *
-Aquest era el meu somni,
Es quiméric .. …
-No, no hi ha res quiméric en el planeta Mon. La paraula utopía sols es al diccionari dels febles. Estudiem la realisació.
Ficsat en que’l primer oprés va ser l’individuu; després una colectivitat petita, després una de més gran, després un altre de més grossa, fins arrivar a la formació de grans Estats com els avui constituits. No hem arrivat, sortosament a l’epílec de la opressió, aixó es, to lo mon d’un sol home; quelcom d’aixó degué somiar aquell monstre que’s digué Napoleon….

Classifiquem en un estat de gradació, l’escala d’opressió.
1.- Individuu
2.- Família
3.- Regió ó rassa.
4·- Nació.
5.- Estat actual.

Comensem la feina. ¿Quína es la primera autonomía que cal guanyar? Es lógic, la última qu’es va perdre: la de la Nació.
El día que la Nació siga autónoma, cal qu’els nacionals, els individuus de la Nació, conquereixin l’autonomía de la Regió.
Conquerida aquesta, la tema es conquerir la de la familia, i primer la del municipi, si aquest existeix per vella constitució.
I un cop assegurada l’autonomía de la familia, no li resta al individuu sinó conquerir sa individual autonomía.
Som al moment actual ¿vols comensar la feina?
¿Qué has de reivindicar? El dret de la Nació; serás nacionalista. Fins que hagis aconseguit lo qu’en aquest grau deus conquerir no pots empendre la conquesta de cap més dret. Si individualment consegueixes l’emancipació dins la familia, no pots dirte lliure. Ho serás, peró sols en un espai més o menys reduit; com es lliure de caminar per sa celda el prés tancat dins d’una presó més o menys grossa; com es lliure de volar l’aucell, dins d’una gabia de més o menys llargada i amplada; com es lliure d’extendres el brancatge d’un arbre dins dels més o menys pams de terra que posseix el qui l’ha plantat…..
– ¡Oh, qu’es llarga aquesta solució!
– Es la única que no’s conclou en idealismes; es la única que presenta lo que avui s’en diu programa, per arrivar a un fí gran, inmens; el més inmens que ha capigut en pensa humana.
-Nó; no potser que sigui el més práctic¡
-¿Sabs quelcom que ho superi? Dígaho, exposau.
I….. té la paraula l’home lliure.

Salvador Gibert

La Rosa de Foc 2014

10 07 2014 Classificat dins de Jornades

L’agost de 1909, el periodista hispanouruguaià Antonio Loredo des del diari La Protesta batejà la ciutat de Barcelona amb el nom de La Rosa de Foc. El terme envoltat de romanticisme i d’ardor revolucionària, definia clarament el clima de combativitat en que s’hi vivia. Una Barcelona amb una història plena de revoltes populars causades per la fam i les males condicions de vida. Revoltes que feren a aquelles persones anònimes per un temps lliures.

Aquestes jornades, organitzades per segon any consecutiu, pretenen ser un repàs per la memòria d’aquests sense nom…

Les jornades tindran lloc durant els dies 11, 12 i 13 de juliol a l’Espai Obert, c/ Violant d’Hongria, 71 (Sants-BCN) <M> L1+5 Plaça de Sants <M> L3 Plaça del Centre.

Programa:

  • Divendres 11 de juliol, 19:30
    “La vaga de lloguers i el sindicat de la construcció de CNT entre abril i desembre de 1931” per Manel Aisa, llibreter i membre de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
  • Dissabte 12 de juliol, 19:30
    “La Negreta en la Barcelona del rebombori del pa” per Elsa Plaza, il·lustradora, redactora, escriptora i ex-professora d’Història de l’Art a l’UAB.
  • Diumenge 13 de juliol, 19:30
    “Persones contra màquines, les revoltes luddites a Catalunya” per Agus Giralt, historiador i autor del llibre “Del somni al silenci. Segona República i Guerra Civil”.

Més informació: http://larosadefoc.cat

1915 – 2014 – Concha Pérez Collado – DEP

17 04 2014 Classificat dins de Article, Vídeo

Aquesta matinada (17/04/2014) ha mort Concha Pérez, miliciana del 36 i lluitadora anarquista. Aquesta tarda s’obrirà la capella ardent al cementiri de Les Corts a les 18h i l’enterrament serà demà a les 14:15…
Que la terra et sigui lleu!

 

Per qui no conegui la figura de Concha Pérez Collado, incansable lluitadora mentre la seva salut li ha permès, aquí en teniu una prou bona biografia:

http://www.acracia.org/Acracia/Concha_Perez_Collado.html

1848 – La Ronda d’en Tarrés – Barcelona

9 04 2014 Classificat dins de Article, Especial

Arran de la publicació del llibre “Memòria de Sang” del periodista llicenciat en dret i reputat divulgador històric barceloní Enric Calpena, ha tornat a parlar-se de la decimonònica Ronda d’en Tarrés, sobretot arran del post “El curioso origen de la policia municipal de Barcelona” de la web El Robot Pescador. Aquest cos policial formava part de la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona, predecessora de l’actual Guàrdia Urbana de Barcelona, que estava sota les ordres pel poder municipal electiu o governatiu depenent del moment polític. La Ronda d’en Tarrés estava formada per mercenaris i delinqüents comuns. Aquest grup policíac de vigilància de Barcelona va ser famós per l’arbitrarietat i la violència dels seus procediments arribant fins i tot a l’assassinat.

Ens situem en l’any 1848, a l’Estat Espanyol hi governava el sector moderat dels liberals i la ciutat de Barcelona tot just havia viscut les revoltes de les Bullangues i les darreres de 1846, les Jamàncies, no feia massa més de cinc anys. La ciutat, gràcies a la permeabilitat de les fronteres en aquella època, rebia fortes influències del republicanisme francès que cada cop arrelava amb més força.

L’1 de juliol de 1848, el “Jefe Superior Político” Manel Gibert rep l’encàrrec del general i primer marquès de Novaliches Manuel Pavía y Lacy de crear la Comissaria Especial de Vigilància de la Província de Barcelona que convivia amb el Cos de Protecció i Seguretat Pública. Aquesta comissaria tenia l’oficina al mateix Govern Polític, i es que aquest és un cos on, com es pot veure en els llistats de “captures verificades” d’aquests, es perseguia tant a “pinxos” com a dissidents polítics. En aquests llistats es poden veure entre els delictes perseguits els de: desertors de l’exèrcit o de presó, indocumentats, ganduls, reclamats per estaments polítics i militars, reclutadors de la facció, “reunits en casa de camp amb l’objectiu de formar una partida per revoltar-se contra el govern” o per ser carlistes o republicans.

Aquesta Comissaria seria dirigida pel propietari i comissari de protecció i seguretat Ramon Serra i Monclús. Inicialment, aquesta patrulla estava integrada per una vintena d’homes vestits de paisà i sense massa limitacions en el seu procedir. Un any després, el marquès del Duero n’ampliaria la plantilla fins a arribar a la trentena amb una assignació d’uns 126.000 rals. Entre 1848 i 1850 varen realitzar oficialment prop de 600 detencions, tot i que, extra-oficialment en alguns llocs es parla de què en varen ser més de 1500 i que varen patir nombrosos casos de tortures i pallisses.

Aquest grup no va trigar molt a ser batejada com la “ronda de Tarrés”, agafant el nom del sanguinari ajudant de Serra i Monclús. Jeroni Tarrés era un assassí reincident, lladre habitual, proxeneta i confident policial, a qui es va encarregar que reclutés a un grup de criminals disposats a tot per diners. Actuaven amb total impunitat sota la protecció de les autoritats, entre les seves accions entrava també les de rebentar actes públics dels partits rivals, però la seva funció era la de patrullar a les nits pels carrers de la ciutat. Detenint, apallissant i produint fins i tot alguna mort.

Una de les seves víctimes fou Francisco de Paula Cuello, un jove periodista que participà en els fets revolucionaris de 1840 i 1842, posant-se al capdavant de la milícia nacional en la rebel·lió de 1843 contra Espartero, fou col·laborador d’Abdó Terrades i en fou successor com a director del periòdic El Republicano. La nit del 23 de juny del 1851, en plena campanya republicana per les eleccions a les Corts, el jove periodista de 27 anys havia sortit amb uns amics a celebrar la revetlla de Sant Joan. A la cantonada dels carrers Sant Pere Més Alt amb Les Basses de Sant Pere es van creuar amb uns homes armats amb pals que els hi van barrar el pas alhora que els començaren a insultar. Els joves varen fingir no sentir-los, però no varen poder evitar que comences una baralla on de sobte apareixerien més desconeguts armats amb navalles. Després de l’esbatussada al carrer Basses de Sant Pere hi havia quatre homes ferits en mig de grans bassals de sang. Francisco de Paula tenia set punyalades al cos i moriria oc després a casa seva en el carrer Unió. El seu enterrament es convertí en una comitiva que acompanya el cos des del carrer Ferran fins al cementiri de Poble Nou. 

“¿Por qué ha de ser que la justicia armada
ansíe laureles en la lid sangrienta?
Así brama en corriente arrebatada
el río que rebosa en la tormenta,
así del monte la encerrada llama
en la lava se derrama.
Cese el llanto, por fin; bélico orgullo
arda en los ojos ya; ronco murmullo
de guerra y libertad en las naciones
llame a la lid las ínclitas legiones.”
Paràgraf XIV del poema “A la Memória de Francisco de Paula Cuello” de Josep Anselm Clavé

Aquesta mort va comportar un primer judici contra aquest grup. Es va jutjar entre d’altres Pere el Carrinclé, Francesc el Noi i Sureda el Gravat, però les condemnes varen ser ridícules, de dos i quatre mesos d’arrest major. Jeroni Tarrés fou processat per l’assassinat -també el 1851- de Francesc Tubert, el Ros d’Espolla. Va ser condemnat a 14 anys de presó, rondant diverses presons fins que el 1859 li van permetre allistar-se i morir en combat al costat del cos de voluntaris catalans del general Prim, que va atacar i hostilitzar el nord d’Àfrica durant la guerra del Marroc.

El 1853, la ronda va ser substituïda per una facció encara més secreta de la policia. Tarrés es va convertir en un personatge popular i va inspirar obres de teatre com “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” d’Armengol Marqués (1871) que van estar anys en cartell.

Per les citacions judicials, són coneguts els noms d’alguns dels seus membres: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Bernis, Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquim del Rosal.

Bibliografia:
– “Barcelona antigua y moderna descripción é historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros dias” Andrés Avelino Pi y Arimón (1854)
– “Manual històrico-topogràfico, guia general de Barcelona”  José Matas Manuel Sauri (1854)
– “Crímenes célebres españoles” Manuel Angelón (1859)
– “La ronda de’n Tarrés: drama en quatre actes y en vers” Armengol Marqués (1871)
– “El Govern Civil de Barcelona al segle XIX : desenvolupament institucional i acció política” Manel Risques Corbella (1994)
– “De ladrón a Policía” Xavier Theros (El País, 28/08/2012)
– “Ronda d’en Tarrés” – Gran Enciclopèdia Catalana

1919 – La Vaga de La Canadenca – Barcelona

5 02 2014 Classificat dins de Flog

El conflicte va començar a finals de gener de 1919 quan l’empresa Regs i Força de l’Ebre, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s’estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l’Empresa respongué amb l’acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d’altres seccions. Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El 10 de febrer la direcció de la Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 de febrer el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d’Aigües).

Poc després s’hi afegiren els treballadors d’aquestes empreses, cosa que provocà que Barcelona es quedés sense llum. Els tramvies i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies van quedar paralitzades. L’1 de març les companyies d’aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques implantà la censura roja, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va declarar l’estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al Castell de Montjuïc. Aleshores també es declararen també en vaga com a protesta els obrers de la indústria tèxtil i la vaga transformà en una general de Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el comitè de vaga, que reclamà al govern:  L’obertura de tots els sindicats clausurats, la llibertat dels treballadors empresonats, l’establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l’emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de La Canadenca i del comitè de vaga, i el 17 s’arribà a un acord: Llibertat per als treballadors empresonats. readmissió dels vaguistes sense represàlies, es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga, s’establiria la jornada de 8 hores i després de l’acord definitiu s’aixecaria l’estat de guerra.

Per subscriure l’acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros “Les Arenas”. A l’acte hi van assistir més de 20000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L’assemblea aprovà l’acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.

El 3 d’abril un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

Quaranta quatre dies de vaga, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s’havia aconseguit en cap moment precedent. L’organització de la CRT de Catalunya, amb l’estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. El dia 3 d’abril un decret del govern estatal establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

Tot i així hem d’assenyalar, encara que sigui marginalment, que la Patronal no es va quedar plegada de braços i unint-se al capità general Milans del Bosch, aconseguiren provocar una segona vaga general i reproduir la repressió sobre els dirigents obrers i la CNT (el general, esperonat per l’oligarquia empresarial, no va voler posar en llibertat a 34 presoners, sotmesos a la seva jurisdicció).  La duresa de la repressió la retrata el fet que el secretari del sindicats d’Adobadors, Miquel Burgos, va morir a conseqüència dels trets de la guàrdia civil a la porta de casa seva i que entre l’abril i el juliol hi van haver 43.000 detinguts  (15.000 encara estaven empresonats els primers dies d’agost) i 70.000 acomiadaments .

1919 - La Canadenca - Ocupació militar

Ocupació militar de La Canadenca

Fonts consultades:
Veu Obrera
– http://canadenca1919.blogspot.com
– http://vagacanadenca.blogspot.com
http://es.wikipedia.org/wiki/Huelga_de_La_Canadiense

19380130 – Sant Felip Neri – Barcelona

30 01 2014 Classificat dins de Flog

Avui fa 75 anys, el 30 de gener de 1938,  el vaixell de guerra italià “Eugenio di Savoia” va fer el primer dels reiterats bombardeigs amb què va atacar la població de Barcelona durant la guerra civil. La responsabilitat italiana d’aquest atac va sortir a la llum 70 anys després, mentre que en la làpida de la plaça Sant Felip Neri -l’únic lloc de Barcelona que mostra encara les ferides dels bombardeigs de saturació duts a terme per l’aviació legionària- aquesta responsabilitat és encara generalitzada al conjunt de l’exèrcit franquista.

L’Associació Altraitalia, en el marc de la campanya de promoció de la denúncia a l’estat italià pels bombardeigs de la ciutat comtal, convoca una concentració a les 18,30h a la plaça sant Felip Neri, en commemoració del 75è aniversari del bombardeig de l’aviació legionària italiana que va provocar la mort de 42 civils (22 nens) en aquesta plaça barcelonina.

Imatge del lloc després del bombardeig (Origen desconegut)

Imatge del lloc després del bombardeig (Origen desconegut)

Col·labora

Podeu proposar les vostres fotografies antigues d'arreu dels Països Catalans a: antiquari(a)refres.cat


Es parla de:

Membre de:

Recomenat:

Subscriu-te

Navega en Català