19091013 – Afusellament d’en Francesc Ferrer i Guàrdia

19091013-VigilantMontjuicFerrerIGuardia.jpg
Barcelona, un dia com el 13 d’octubre de 1909, va morir assassinat per un escamot d’afusellament el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. És per això que cent anys més tard, us presento un apunt que us pot aportar una mica d’informació sobre la seva persona i les seves idees. També aportar-vos un petit homenatge en el que he col·laborat:

Les Aventures d’en Nono

19091009-Judici Ferrer i Guardia.jpg
Judici
El 9 d’octubre de 1909 és jutjat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Tràgica, el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i Ferrer demanà la tribunal que l’excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d’anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s’escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d’Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d’Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després d’una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d’una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l’article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a Ferrer com a cap d’una rebel·lió militar, s’esforçà a provar la culpabilitat d’aquest partint de les declaracions d’una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per a Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galcerán, defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s’havia instruït el procés –no s’acceptaren els testimonis de la defensa, s’havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s’havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d’un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l’auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d’octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí Antoni Maura a l’espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12 d’octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l’endemà, 13 d’octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.

190x - Francesc Ferrer i Guàrdia


Biografia
El 13 d’octubre de 1909 és afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya) el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, havia nascut a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener. Sos pares eren propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s’acabaren els seus dies d’escola. L’octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d’Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l’exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d’Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s’establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l’anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar –des d’abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament racionalista. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat i l’Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica. L’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrer crea l’editorial de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene. També l’editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S’insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament «integral», és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d’un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L’Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l’«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d’agost per membres del sometent d’Alella acusat de ser l’autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l’Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc; les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l’Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans, fruit d’una subscripció popular internacional. El 13 d’octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d’Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d’Ascaso.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Informació bàsica respecte a protecció de dades
Responsable Oriol Rigola Díaz +info...
Finalitat Gestionar i moderar els teus comentaris. +info...
Legitimació Consentiment de l'interessat +info...
Destinataris Automattic Inc., EEUU per a filtrar brossa. +info...
Drets Accedir, rectificar i cancel·lar les dades, així com d'altres drets. +info...
Informació addicional Podeu aconseguir més informació sobre protecció de dades a la pàgina de política de privadesa.