Refugi 722 del carrer Burgos

Aquest matí un veí del barri de Sants m’ha avisat de la descoberta que ha fet. Les obres del Calaix de la Vergonya han posat al descobert l’entrada a un refugi de la Guerra Civil Espanyola situat al carrer Burgos.

Foto @AbdulAzrahed
Foto @AbdulAzrahed

En aquesta zona, segons l'”Atles de refugis de la Guerra Civil Espanyola a Barcelona” (2002) i el “Refugis de Guerra. Plànol General” (13/05/2002) es podria tractar o del refugi “653 Riera Escuder, entre Andalusia i Burgos” o del “722 Bonaventura Pollés, Burgos (subvencionat)”. Del 653 no torbo informació, però sí del 722.

Refugi 722, apareix en el llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 i està inventariat a la Carta Arqueològica de Barcelona . Segons aquesta, amb protecció legal específica de l’Ajuntament de Barcelona (PEPPA 2000). Sobre aquest refugi, l’amic i historiador Agus Giralt, recull al seu bloc Memòria de Sants:

“L’any 2007 el refugi va aparèixer en unes obres que es varen fer al carrer. Però pel que comenten els veïns les obres no es van aturar i el refugi es va començar a enderrocar. En l’actualitat sembla ser que les obres han fet fallida i estan aturades, tot i que no sabem si el refugi ha estat enderrocat parcialment o totalment.”

Sembla que aquest matí (10/02/2015) el Servei d’Arquelogia ha visitat el refugi i ha confirmat que es tracta del Refugi 722.

La primera informació pública del Servei d’Arqueologia de Barcelona apunta a que es tractaria d’un refugi inacabat.

“En el moment de la descoberta aquesta entrada estava plena de runa, i un cop buidada de terra es va documentar un tapiat que segellava l’accés a mitja alçada. Aquesta entrada té entre 8 i 10 metres de llargada i una profunditat d’entre 6 i 8 metres. Generalment els refugis antiaeris de Barcelona es troben excavats en argila o torturà, substrats geològics molt resistents, però en aquest cas, el substrat existent en aquesta zona són graves, les quals són força inestables i poc consistents, fet que provocà el col·lapse de les galeries a l’inici de la construcció del refugi durant el conflicte bèl·lic. […] Amb aquesta troballa es constata que no sempre es van arribar a construir o executar la totalitat dels 1400 refugis de la ciutat, ja fos per motius tècnics o per la idoneïtat dels terrenys on s’havien d’excavar.”

Espero ampliar aquesta entrada així com vagi disposant de més informació…

1919 – La Vaga de La Canadenca – Barcelona

El conflicte va començar a finals de gener de 1919 quan l’empresa Regs i Força de l’Ebre, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s’estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l’Empresa respongué amb l’acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d’altres seccions. Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El 10 de febrer la direcció de la Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 de febrer el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d’Aigües).

Poc després s’hi afegiren els treballadors d’aquestes empreses, cosa que provocà que Barcelona es quedés sense llum. Els tramvies i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies van quedar paralitzades. L’1 de març les companyies d’aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques implantà la censura roja, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va declarar l’estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al Castell de Montjuïc. Aleshores també es declararen també en vaga com a protesta els obrers de la indústria tèxtil i la vaga transformà en una general de Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el comitè de vaga, que reclamà al govern:  L’obertura de tots els sindicats clausurats, la llibertat dels treballadors empresonats, l’establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l’emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de La Canadenca i del comitè de vaga, i el 17 s’arribà a un acord: Llibertat per als treballadors empresonats. readmissió dels vaguistes sense represàlies, es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga, s’establiria la jornada de 8 hores i després de l’acord definitiu s’aixecaria l’estat de guerra.

Per subscriure l’acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros “Les Arenas”. A l’acte hi van assistir més de 20000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L’assemblea aprovà l’acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.

El 3 d’abril un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

Quaranta quatre dies de vaga, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s’havia aconseguit en cap moment precedent. L’organització de la CRT de Catalunya, amb l’estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. El dia 3 d’abril un decret del govern estatal establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

Tot i així hem d’assenyalar, encara que sigui marginalment, que la Patronal no es va quedar plegada de braços i unint-se al capità general Milans del Bosch, aconseguiren provocar una segona vaga general i reproduir la repressió sobre els dirigents obrers i la CNT (el general, esperonat per l’oligarquia empresarial, no va voler posar en llibertat a 34 presoners, sotmesos a la seva jurisdicció).  La duresa de la repressió la retrata el fet que el secretari del sindicats d’Adobadors, Miquel Burgos, va morir a conseqüència dels trets de la guàrdia civil a la porta de casa seva i que entre l’abril i el juliol hi van haver 43.000 detinguts  (15.000 encara estaven empresonats els primers dies d’agost) i 70.000 acomiadaments .

1919 - La Canadenca - Ocupació militar
Ocupació militar de La Canadenca

Fonts consultades:
Veu Obrera
– http://canadenca1919.blogspot.com
– http://vagacanadenca.blogspot.com
http://es.wikipedia.org/wiki/Huelga_de_La_Canadiense

19380130 – Sant Felip Neri – Barcelona

Avui fa 75 anys, el 30 de gener de 1938,  el vaixell de guerra italià “Eugenio di Savoia” va fer el primer dels reiterats bombardeigs amb què va atacar la població de Barcelona durant la guerra civil. La responsabilitat italiana d’aquest atac va sortir a la llum 70 anys després, mentre que en la làpida de la plaça Sant Felip Neri -l’únic lloc de Barcelona que mostra encara les ferides dels bombardeigs de saturació duts a terme per l’aviació legionària- aquesta responsabilitat és encara generalitzada al conjunt de l’exèrcit franquista.

L’Associació Altraitalia, en el marc de la campanya de promoció de la denúncia a l’estat italià pels bombardeigs de la ciutat comtal, convoca una concentració a les 18,30h a la plaça sant Felip Neri, en commemoració del 75è aniversari del bombardeig de l’aviació legionària italiana que va provocar la mort de 42 civils (22 nens) en aquesta plaça barcelonina.

Imatge del lloc després del bombardeig (Origen desconegut)
Imatge del lloc després del bombardeig (Origen desconegut)

19x2x – Teatre a Can Vies – 29/01/2014 Registre o espoli #EscorcollCanVies

Aquesta matinada moltes veïnes ens hem despertat amb la notícia de que els Mossos havien entrat a escorcollar el Centre Social Autogestionat Can Vies. Després d’haver regirat tota la casa i haver retingut injustificadament a diverses persones durant 10 hores, ens arriba de primera mà que entre els objectes que s’han endut la policia s’incloïen objectes que formaven part de la història del CSA com per exemple: llances de soldats romans del grup de teatre del Círculo Social Metropolitano, una bandera de la Falange de quan l’edifici havia estat del franquista Sindicato Vertical i a saber què més. Imagino que aquests objectes apareixeran exposats en algun bodegó d’aquests que ja ens tenen acostumats a ensenyar en les operacions policials: els primers com armes i el segon com objecte robat a feixistes o alguna tonteria per l’estil. També s’han quedat amb divers material com l’arxiu digital del diari local La Burxa, entre altres materials tant col·lectius com personals de gent resident i usuària del CSA. Sembla ser que també s’han dedicat a trencar portes i esbotzar parets…

Des d’aquí, vull denunciar aquest espoli de material històric, les destrosses fetes a l’edifici (construït en gran part entre 1879 i 1923), així com tota la operació policial que s’ha fet avui a plena llum del dia i  duta a terme gràcies a una denúncia del grup ultra-feixista “España en Marcha”, que per qui no recordi són els organitzadors del 12 d’octubre del 2013, així com de l’assalt al Centre Cultural Blanquerna de Madrid.

Expositor d'obres de teatre que feia el Círculo Social Metropolitano
Expositor d’obres de teatre que feia el Círculo Social Metropolitano

Mor Marina Ginestà Coloma als 94 anys, que la terra et sigui lleu

20140106-MarinaGinestàColoma

(Esquerra) Hans Gutmann fotografia Marina Ginestà Coloma de 17 anys  (21/07/1936) en el terrat de l’Hotel Colón
(Dreta) Marina Ginestà Coloma a París, 15 de maig de 2008 en una foto de Boris Zabiensky
 

Marina Ginestà Coloma, nascuda a Tolosa el 29 de gener de 1919 fou una obrera, militant de la JSU i del PSUC, antifeixista i revolucionària catalana famosa per una foto que li féu Hans Gutmann el 21 de juliol del 1936 a la terrassa de l’Hotel Colón de Barcelona quan ella tenia 17 anys. Morí ahir, 6 de gener de 2014, a París on vivia des dels anys 70, després de voltar per diferents parts del món: França, Mèxic, República Dominicana…

Érem periodistes i la nostra professió era que no decaigués mai la moral, difoníem el lema de Juan Negrín ‘amb pa o sense pa resistir’. I ens ho crèiem.” Marina Ginestà

Més info:

193x – Excursionistes sigueu prudents amb el foc! : la vostra manca de cura pot destruir el vostre millor amic, el bosc #FocEmporda #GuerraCivil20

193x - Excursionistes sigueu prudents amb el foc! : la vostra manca de cura pot destruir el vostre millor amic, el bosc

El cartell de guerra va servir fidelment els fins propagandístics del govern republicà, formalment, participava de diferents llenguatges artístics: l’art déco, el constructivisme o el fotomuntatge (rus i alemany), de trets expressionistes, cridats a emfatitzar un missatge que es presentava directe i revolucionari. Habitualment, les idees es transmetien mitjançant prototips d’indubtable abast social: el combatent, l’heroi, en definitiva, el revolucionari antifeixista. En aquest cas no és així, doncs el que mostra és a dues víctimes de la seva pròpia imprudència i com aquesta es transforma en un perill fins i tot per la pròpia vida. En aquell moment, tot i les circumstàncies bèl·liques del moment, les institucions feien grans esforços per continuar amb la quotidianitat i les tasques habituals.

Aquest cartell, de data d’impressió desconeguda, té com autor a Evarist Mora Roselló (1904-1987). El cartell “Excursionistes / sigueu prudents amb el foc! : la vostra manca de cura pot destruir el vostre millor amic, el bosc” és un encàrrec del Departament d Agricultura – Servei Forestal de la Generalitat de Catalunya. Les mides originals del cartell són de 98,5 x 67,5 cm.

1938 – 2012 – Refugi 262 – Plaça Navas – Poble Sec

Just ahir va inaugurar-se la nova reforma de la plaça Navas, del barri barceloní de Poble Sec, no exempta de polèmica. I es que el mes de maig de 2007, abans de les últimes eleccions municipals, van començar les obres d’un parking a la Plaça las Navas de Poble Sec. Aquestes varen començar arrancant les palmeres i tallant els arbres de la plaça per part de Parcs i Jardins, emportant-se’n l’escultura “Maternitat” de Joan Rebull, provocant talls de llum que van afectar als veïns i comerciants de la zona, tot aixó sense tenir permís d’obres.

Aquesta situació va alertar alguns veïns, que varen portat a que el Sr. Eduardo García Gómez, comuniqués al Departament de Projectes de l’Ajuntament de Barcelona, que hi havía un Refugi de la guerra civil sota la plaça, i que es tinguessin cura de no malmetre’l, ja que el veïnat estava interessat en preservar-lo, i per tal motiu s’esperaven que les diferents Administracions ho tinguessin en compte.

El 26 de juliol de 2007, li responen d’una forma general, referint-se a tots els Refugis, que son molt difícils de localitzar els accessos, tot i que d’aquest concretament estaven topografiades a l’Arxiu Administratiu les cotes de les cinc boques d’entrada que tenia aquest refugi, el 262.

El Servei d’Arqueología del Museu d’Història de la Ciutat, va rebre l’avís de la possible existència d’un Refugi de la Guerra civil amb data 27 de juliol de 2007. Així, per un informe del 16 d’octubre de 2007, s’acorda amb la promotora de l’obra URAZCA, un procés de documentació i control de rebaixos, el Servei d’Arqueologia va elaborar un Projecte d’Intervenció Arqueològica mentre seguiren les obres, en aquell moment encara sense llicència. El mes de setembre del mateix any, la promotora URAZCA comunica al Museu d’Història de la Ciutat (que encarrega a l’empresa ÀTIC), que facin els treballs d’investigació pertinents i diuen que no hi ha cap Refugi, que es part de les canonades del sanejament.

Un temps més tard, es localitza un plànol amb data de l’octubre del 1938, en el que s’esmenta el refugi 262 situat a la plaça Germinal Vidal (Nom que tenia la plaça Navas en aquell moment). El refugi 262 es tractava d’un refugi de notables dimensions, amb cinc accessos repartits en els carrers de la zona, però pel que sembla no es va finalitzar mai, i no es coneixia exactament l’estat de les obres, tot i que algunes veïnes l’havien vist.

El 2007 s’aprova la llei de la Memòria històrica i fins i tot el Districte de Sants-Montjuïc aprova una moció en pro de l’estudi i la conservació dels refugis antiaeris.

Al final es comprova que es tractava d’un refugi molt profund (entre 8 i 15 metres de profunditat), força estret (només 1,20 metres d’ample), no massa alt (2,20 metres en el punts més alts) i inacabat (sense les voltes de canó en molts trams) d’uns 270 metres de llargada i d’una amplada d’1,20 metres, en una mena de corredor llarg i estret, on no sembla que hi haguessin hagut mai els bancs perimetrals habituals en aquest tipus de construccions, tot i que aquests podien haver estat de fusta.

Imatges dels treballs de recerca del Refugi 262 (2008)

En novembre del 2008, la llavors regidora del districte de Sants-Montjuïc, Imma Moraleda (PSC), va dir: “El refugi no condiciona els projectes urbanístics que hi pugui haver” i , va concloure que “el refugi no té interès arqueològic perquè s’hagi de conservar, sobretot tenint en compte que molt a prop ja hi ha el 307 que s’ha museïtzat”. Sonia Recasens (CIU) va dir en resposta que “si la destrucció del refugi es confirma, des de CiU exigirem que en la definició del nou projecte urbanístic per la plaça Navas s’incorpori un element que recordi el Refugi 262 i serveixi per a preservar també la memòria i els sentiment de la gent del Poble Sec”. Recasens va indicar que aquest element pot ser des d’un memorial o monument que el recordi, a la conservació d’alguna de les seves entrades o la filmació d’un documental amb imatges de la construcció al subsòl abans de destruir-la. La regidora de CiU va indicar que es podia obrir un procés de consulta als veïns i veïnes del Poble Sec “sobre la millor forma de preservar la seva memòria i aconseguir que no es perdi a cops de piqueta”. Així que el projecte del parking va continuar endavant.

Avui, l’endemà de la inauguració, he visitat la plaça, i no he trobat cap referència al refugi… M’equivoco?

19370701 – Via Durruti – Via Laietana – Barcelona

19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona

El fet de renombrar d’alguns carrers i vies de la ciutat de Barcelona va ser força habitual en cadascun dels canvis polítics que s’hi succeïen i com apuntava la nota d’ahir, la Guerra Civil no en va ser una excepció.

Situant-nos en el primer dia del juliol de 1937, passats els fets de maig, la ciutat de Barcelona dedica una de les principals vies a un dels seus herois. Així, la Via Laietana passava a ser la Via Durruti en un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L’acte, que havia de realitzar-se l’anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l’escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l’Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió.

19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona
19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona
19370701 - Via Durruti - Via Laietana - Barcelona

Cal recordar que aquesta via tingué un paper protagonista el dia del seu enterrament, el 23 de novembre del 1936, com es pot veure en aquestes imatges:

19360720 – Ascaso – Rambles – Barcelona

19360721 - Ascaso - Rambles - Barcelona

En aquesta foto podem veure a Francisco Ascaso a l’esquerra de tot acompanyat del seu germà i de dos altres dos persones en el assalt a la caserna de Drassanes alçada contra el govern republicà i en pro del cop d’estat del general Franco. Francisco Ascaso que apareix somrient en aquesta foto tot fumant-se una cigarreta, moriria uns vint minuts més tard en ple enfrontament amb els militars de Drassanes.

La plaça del teatre havia esdevingut com una mena seu de la CNT des d’on podia assetjar la caserna de Drassanes i el monument a Colom on s’havien atrinxerat els facciosos. Francisco Ascaso, a l’esquerra amb un fusell carregat a l’esquena fuma una cigarreta, mentre el seu germà Joaquín mira somrient en direcció a la càmera. El militar que els acompanya podia ser un dels que segons Frederic Escofet va desertar de la caserna acompanyats d’un suboficial per canviar de bàndol, per a identificar-se com a tal, portava un braçalet que en la foto resulta difícil de distingir. L’altre persona que els acompanya, és un civil armat amb una escopeta de caça, tota arma era bona en aquell combat. L’església de Santa Mònica seria víctima de les flames unes hores més tard…

19191128 – Crisi del Enquilinat – L’Esquella de la Torratxa

19191128 - Crisi del Enquilinat - L'Esquella de la Torratxa

Avui hem surto un xic de les formes habituals d’aquesta pàgina, però el document s’ho val. Quan en 1919, el gran Opisso publicava a L’Esquella de la Torratxa #20132 aquests dibuixos, poc es devia pensar que uns noranta anys després la cosa seria més o menys igual… malauradament és de màxima actualitat.