1992 – Records no usuals de BCN’92 #JJOO92 #BCN92 #KCN92

Un dia com avui 25 de juliol, però del 1992, s’inauguraven les XXV jocs olímpics d’estiu de Barcelona 92. Recordo que el 17 d’octubre de 1986, quan el corrupte franquista Juan Antonio Samaranch proclamava la tria de la candidatura de Barcelona com a seu olímpica, a la meva escola varen posar l’himne olímpic per megafonia en bucle, mentre ens feien baixar al pati on alguns nens corrien pel pati encapçalats per un abanderat de la bandera olímpica. Aquesta eufòria enganyosa s’estenia a una població d’una ciutat que en la seva majoria no veia cap a on els portaria aquella decisió.

Barcelona sempre ha estat una ciutat transformada a cop de regle i cartabó. Grans esdeveniments ho intentaren com les Exposicions Universals de 1888 i 1929, el Congrés Eucarístic Internacional de 1952 o el Mundial de Futbol de 1982. Però aquest cop seria diferent amb una inversió en obres de 956.630 milions de pessetes (uns 5.749 milions d’euros) d’inversió, amb una part pública 643.613 M pts i una de privada de 313.017 M pts. Però la despesa total seria de 1.119.510 M pts, doncs caldria sumar algunes despeses com seguretat, cerimònies diverses o altres partides com “Estructura de suport” amb un pressupost de 22.915 M pts. El sector públic es va barrejar amb el privat, creant tota mena d’empreses mixtes com “Nueva Icária S.A.” que facilitaran la circulació de capitals i influències entre uns i altres dins d’unes estructures opaques. Les obres olímpiques van ser promogudes en un 36,8% per la iniciativa privada i un terç d’elles corresponen al capital estranger. Les inversions privades es van orientar cap a habitatges, hotels i centres de negocis. Aquestes inversions prèvies a l’esdeveniment varen generar llocs de treball, però aquests no es mantindrien posteriorment. Si a Barcelona es comptava que en 1986 superava als 120.000 aturats, aquesta xifra fou baixant fins a 1990 als 65.000 aturats però recuperant-se de nou en 1993 on gairebé tornava als 90.000. Però d’aquest creixement d’inversions, el sector més beneficiat en fou l’hoteler. Quan en 1985 es comptava que la ciutat voreja als 26.000 visitants i unes 24.500 places hoteleres, l’any 1992, quan el nombre de turistes no arribà als 28.000, el nombre de places hoteleres fins a superar les 33.000. Com ja se sap el major beneficiat de la Barcelona olímpica va ser l’hostaleria que ha vist créixer els seus números fins el dia d’avui.

Els passatgers d’avió han incrementat en un 333,05% 1992 – 10.196, 2005 – 27.095, 2016 – 44.154 milions
Les places hoteleres han crescut un 180% 1992 – 25.055 , 2005 – 49.235 , 2017(Abril) – 70.121
El nombre d’hotels ha pujat un 249% 1992 – 118 , 2005 – 268 , 2017 – 421
Els turistes en creuer s’han disparat un 1586% 1992 – 0,159 milions, 2000 – 0,572 , 2016 – 2,681
Passatgers del Bus Turístic 1992 – 0,086, 2001 – 0,983, 2006 – 5,5 milions
Visitants de la Sagrada Família 1992 – 0,650, 2001 – 1,5 , 2016 – 4,5 milions
Visitants del Museu del Barça 1992 – 0,326, 2001 – 1,161, 2016 – 1.785 milions

Per a tirar endavant urbanísticament la part de l’allotjament del gran projecte olímpic es realitzarà un model similar al del Congrés Eucarístic, replicant l’estratègia de creació de noves places hoteleres, en 1952 foren Hotel Arycasa, Hotel Avenida Palace, etc.; i una urbanització d’habitatge com el corresponent al barri del Congrés. Per als hotels es faria la privatització temporal d’espai públic més gran dels darrers anys, s’anomenaria “Pla Hotels” pel qual s’hipotecarien una gran quantitat de metres quadrats de sol públic per a la construcció de nous hotels (Vall d’Hebron, Estació de Sants, Estació de França, Teatre Apolo, Lleida/Rius i Taulet, Torre Melina, Diagonal 666, Plaça Espanya). En aquest darrer cas la seva construcció suposaria la demolició d’un dels edificis del conjunt monumental de la plaça Espanya conclosa en 1929. La part residencial es construiria en la Vila Olímpica en el barri de Poble Nou, un barri de fort teixit industrial que algú anomenà “El Manchester Català” i que acollia residències i fàbriques que anirien tancant progressivament, algunes per la crisi dels 80 i altres forçosament. En acabar l’esdeveniment olímpic aquesta residència d’esportistes es va transformar en habitatges, evidentment, tot privat, tot i la participació pública en la seva construcció. La façana del litoral fou transformada totalment en el que seria la Nova Icària i això va voler dir acabar amb els nuclis de barraques de Bogatell, Camp de la Bota o Somorrostro amb més d’un miler de barraques. Aquestes expulsions serviren tant per fer-hi la ronda del litoral com per fer-hi un passeig marítim al model californià i unes platges igual d’artificioses. La reurbanització del litoral, els desallotjaments i reallotjaments portaren alguns conflictes com la Intifada del Besòs pel Solar de la Palmera (Sant Adrià del Besòs) on la pressió urbanística no va poder amb la pressió veïnal.

Protesta veïnal per la construcció de la Vila Olímpica. Barcelona, 27 de gener de 1989. Santiago Bartolomé. Arxiu Històric del Poblenou

Aquest canvi del litoral també afectà el barri de La Barceloneta on tot i les protestes de “propietaris” i dels usuaris, es van fer desaparèixer els xiringuitos que estaven a primera línia de mar amb l’excusa d’aplicar la llei de Costes, que després seria ignorada per l’hotel Vela.

Demolició de “xiringuitos” a La Barceloneta

La novetat en respecte del Congrés Eucarístic serien les infraestructures esportives i de transport. Respecte a les esportives, cal apreciar la recuperació d’antigues instal·lacions en desús com fou l’Estadi Olímpic o el Palau d’Esports, i es creaven de noves com el Palau Sant Jordi, el canal de rem de Castelldefels, etc. La seu principal de les olimpíades seria la muntanya de Montjuïc on si ubicaria l’Anella Olímpica i grans noms de l’arquitectura del moment van tenir-hi lloc per les seves obres, com Bofill, Calatrava, Miyawaki, Arata Isozaki, etc. Però la muntanya de Montjuïc encara acollia barraques també i la majoria d’elles a Can Valero, la zona on aniria l’anella olímpica, així que aquest nucli on encara quedaven vora de 400 barraques també va haver de desaparèixer. En aquella esplanada s’hi situarien tot un seguit d’espais amb més o menys dissort. Tenen un ús regular les Piscines Picornell, la seu de l’INEFC, però l’ús de l’Estadi Olímpic Lluis Companys (amb la seva aigualida inauguració) i el Palau Sant Jordi ha quedat relegat a grans concerts o esdeveniments i el Museu Olímpic sembla no haver superat mai els 100.000 visitants. Tampoc no ha corregut massa millor sort el Sot del Migdia que està destinat a ser un infrautilitzat aparcament per a vehicles grans. Un altre espai que també reformat seria el comprés entre plaça Espanya i l’Anella Olímpica, on es va remodelar part de la urbanització realitzada per l’Exposició del 1929. M’agradaria recordar sobretot la pròpia plaça Espanya que va veure desaparèixer les balconades de la Fira.

Barraques de Can Valero amb l'Estadi al fons
Barraques de Can Valero amb l’Estadi al fons

Altres instal·lacions s’ubicarien a l’àrea olímpica de la Vall d’Hebron, també dissenyada per projectes d’arquitectes reconeguts com Espinet/Ubach, Tusquets, Miralles i Pinós, Ferrater, Sunyer, etc. Aquell any, l’Ajuntament va premiar amb el premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura a Miralles i Pinós, responsables de l’antiga instal·lació de Tir amb Arc (1991). Aquest era un complex creatiu, bell i singular de formigó amb lluernes que actualment es troba desmuntat i apilat entre esbarzers a un costat del lateral de les instal·lacions esportives.

Un altre dels eixos infraestructurals de les olimpíades fou la mobilitat i un dels seus emblemes fou les Rondes tot i que també varen ser causa de desplaçaments i conflictes. Però, a més a més, suposaren trastorns en el transport públic com per exemple la línia ferroviària Barcelona – Mataró – Maçanet-Massanes on la terminal de Barcelona es trobava annexa a l’Estació de França. A causa de la construcció de la Ronda del Litoral es va destruir el Ramal de Marina i desviant els trens via el Ramal del Besòs perquè els trens arribessin al centre de la ciutat. El fet que sigui de via única des d’Arenys de Mar fins a Tordera, sobretot en èpoques estiuenques provoca sovint col·lapses que afecten les freqüències de pas i la velocitat dels trens. La saturació, igualment, impedeix posar-hi trens semidirectes. D’aquesta manera, per anar de Barcelona a Mataró en tren, actualment es triga el mateix que es trigava quan es va inaugurar la línia. Si bé els trens actuals són més ràpids, la gran quantitat de parades que s’han anat afegint per a tots els trens amb els anys (antigament hi havia trens directes) han mantingut el temps real del viatge, fet que fa poc atractiva la línia (en temps) davant de la competència del transport privat.

Altres vials que es varen crear en aquella època varen ser el Túnel de la Rovira i la Ronda del Guinardó, que varen suposar també trastorns en els respectius barris d’Horta i Guinardó. Per un altre costat també es van obrir els elitistes Túnels de Vallvidrera, i crec que ho denota que siguin els tercers més cars de l’estat amb 0’25€/Km.

Com ja heu pogut llegir, els canvis a la ciutat van suposar molts trasllats i evidentment no tots massa voluntaris. Els citats no són els únics afectats, podem afegir els nuclis de barraques de Francisco Alegre, Els Búnkers o la Perona. Quedava clar que en la Barcelona olímpica no tothom hi cabia, hi havia discriminacions per motius racials i de classe. De fet, el mateix Mariscal comentava que en presentar les primeres propostes del Cobi, la mascota olímpica comenta “El color original era más gitano, no tan clarito” i va ser el COOB’92 qui el va obligar a canviar-lo. Tampoc hi havia lloc per sense sostres, per ionkis o per prostitutes… I evidentment, tampoc hi havia lloc per la dissidència, tot i que hi va haver algun espai per la crítica, com la xiulada al Rei en la inauguració de l’Estadi, s’entén que va ser perquè no era possible controlar-ho. Els JJOO no podien acceptar aquest tipus d’actituds i protestes. Arribaria l’Operació Garzón, en la que 60 independentistes van ser detinguts, torturats i empresonats. En aquesta situació repressiva, es va aprovar la “Ley Corcuera” o “Ley de Patada en la Puerta”, aquella que permetia assaltar qualsevol habitatge sota sospita de delicte sense ordre judicial.

Tot i això, en alguns escenaris es podien sentir coses com


Refugis antiaeris en perill… ara el R.456 Sant Fructuós

Darrerament a Sants s’han descobert una quantitat considerable refugis que s’han vist afectats total o parcialment per obres (Servei d’Arqueologia de Barcelona – El refugi antiaeri núm. 538 del carrer de Sant Frederic (Sants-Montjuïc) R.538, Memoria De Sants – El refugi 538 al carrer de Sant Frederic i Casteràs R.538, Memoria De Sants – Més sobre els refugis de Sant Frederic, Casteràs i Càceres R.538, Memoria De Sants – Més imatges del refugi R.538, Memoria de Sants – Apareix la segona entrada del refugi R.538, Memoria de Sants – El refugi 943 veu la llum R.943, Memoria de Sants – A la vista la volta del refugi 578 al carrer de Càceres R.578), de fet alguns han desaparegut sense haver-se pogut ni estudiar (Memòria de Sants – El forat de Vallespir R.73). I després d’una xerrada (Aj. BCN – Districte Sants-Montjuïc – Refugis antiaeris de la Guerra Civil: darreres troballes a Sants-Badal) on algunes de les assistents vem treure la conclusió que hi ha molta feina a fer per posar en valor els refugis antiaeris de la ciutat (Viquipèdia – Refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola a Barcelona), per molt que n’hi hagi vora uns 1400 (“Els refugis antiaeris de Barcelona (1936-1973): Una nova visió des de l’arqueologia d’intervenció” (Carme Miró i Alaix, 2011)).

Ara pertoca parlar d’un nou refugi en perill, en aquest cas a Font de la Guatlla. El refugi R.456, segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics amb data de setembre de 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“. El projecte contemplava la unificació d’un seguit de galeries i del refugi R.894. Es considera que l’accés principal és des de la Gran Via 276, però fins ara, les localitzades han sigut tres, totes elles al carrer Sant Fructuós, als núm. 71, 57 i 60. Les galeries provinents d’aquesta entrada principal de Gran Via avancen cap al carrer Sant Fructuós on s’estenen per un laberint de galeries que podem situar entre el carrer de Santa Dorotea i el carrer de Sant Paulí de Nola. Segons els plànols del projecte el refugi comptava amb diferents pous de ventilació, però a la topografia de l’Atles de Clabsa (2002) hi ha dos pous: un al carrer Fructuós núm. 60, i l’altre a la cruïlla amb aquest carrer i el carrer Santa Dorotea. Els túnels feien entre 1’45-1’75 m. d’alt i entre 2’20 -1’80 m. d’ample. Segons aquesta mateixa topografia, l’entramat sembla conservar-se al complert, tot i trobar-se alguns passadissos en mal estat.

Una altra cosa que podem apreciar amb el plànol original del refugi és l’existència de la Cooperativa d’Empleats Municipals que semblaria estar localitzada entre els carrers de Sant Fructuós i el Carrer Font Florida. De fet d’aquella època encara persisteixen els números 61 i 67, així com els números 1-3, 5, 7, 9, 11, 13, 15 i 17. En els números 1-3 del carrer Font Florida es troba l’antiga masia Casa Cervera (1801), un edifici condemnat a desaparèixer a causa del Pla General Metropolità del 1976 en el procés de transformació del Turó de Font de la Guatlla en zona verda, tot i l’oposició veïnal. En el número 5, trobem un edifici que, segons sembla, va ser construït en 1936, del que no estaria malament trobar més informació.

Tenint tanta informació sobre aquest refugi, caldrà esperar que no es malmeti el refugi, doncs aquí si que no es pot dir que no es conegui què es conserva i a on està.

Perllongament del c/ Diputació, demolició patrimonial i especulació turística a Hostafrancs

Aquest apunt pretén explicar la complexe i extensa història del pla urbanístic de l’extensió del carrer Diputació. La intenció d’aquest pla urbanístic era la de descongestionar la plaça Espanya absorbint el transit procedent del carrer Diputació amb destí Gran Via. Aquest era un antic projecte que ve d’antic. El primer rastre documental que podem trobar data de 1930 [BE045] i queda aturat en 1931 [BE046] . Posteriorment es veurà revisat en el planejament [OF134] de 1978, en el de 1993 [S265], de nou en 2001 [S265A] i aprovat el pla definitiu en 2007 [B0914] . Aquest pla ja ha suposat la desaparició de les cases baixes del carrer Vidriol i Leiva [Pla de Barcelona – Hostafrancs abans d’Hostafrancs], d’un comerç centenari com era “El Rei de les Gorres” [Barcelofília – El Rei de les Gorres] , la casa més antiga d’Hostafrancs que sembla havia sigut part de l’Hostal d’en Joan Corrades i Bosch que va donar origen a aquest barri coneguda com la “Casa dels Pollets” [Wikipedia – Casa dels Pollets Altres Barcelones – Enderroquen la primera casa d’Hostafrancs, l’hostal del fundador del barri Memòria de Sants – Adeu a la casa dels pollets Memòria de Sants – Més sobre la casa dels pollets] o el “Cinema Arenas” [Barcelofília – Cinema Arenas], l’última sala de cine que quedava a Carretera i que durant la Revolució del 1936 va anomenar-se Cinema Durruti. De tots els edificis afectats ja només queda dempeus l’edifici número 24 del carrer Creu Coberta on encara hi resideix gent.

Planificació BE045 del perllongament del carrer Diputació entre Creu Coberta i Gran Via (1933)
Planificació BE045 del perllongament del carrer Diputació entre Creu Coberta i Gran Via (1933)

Aquest perllongament entre Creu Coberta i Gran Via ja s’ha realitzat fa anys, però aquest objectiu de transformar-se en una continuació del carrer Diputació ja ha quedat oblidat doncs aquest tram s’ha fet estret per evitar el trasllat d’un transformador de FGC.

Però en el pla del 2007 hi ha una cosa que no deixa de sorprendre. B0914 preveu 4.816m2 d’equipaments i 5.835m2 repartits en 73 habitatges, tot i que algun mitjà anunciava que en serien 75 . La sorpresa, si es que ens podem sorprendre de segons quines coses a aquestes alçades, ens la trobem quan com la immobiliària preveu substituir 64 habitatges en la superfície de 784,75 m2 per un hotel de 4 estrelles de 98 habitacions [SOB MOAS] de 18.333,34 m2, canviant els usos previstos i triplicant la volumetria inicialment prevista. Algú té explicació?

Hotel 4 estrelles Diputació
Hotel 4 estrelles Diputació

Ruta d’homenatge al maquis urbà

20161023-maquisAquest cap de setmana va tenir lloc la VIIIa Marxa d’Homenatge al Maquis a Barcelona, fent un recorregut per alguns espais significatius del Maquis urbà. El recorregut, emmarcat a Ciutat Vella com acostuma a succeir els darrers anys, feia un recorregut per llocs, fets i biografies de maquis com les de el Quico Sabaté i els seus germans, d’en Pere Adrover “el Iaio”, Josep Lluís Facerias “El Face”, Marcel·lí Massana, Ramon Vila i Capdevila “Caracremada” entre altres.

20161023-rutamaquis1
20161023-rutamaquis2

Xavier Muñoz parla sobre “Muñoz Ramonet, Societat Il·limitada” a @CanBatllo

Aquí podeu veure el vídeo d’uns 73 minuts on es repassa la vida i no-miracles de Julio Muñoz Ramonet.

Dins del marc de l’exposició “De cognom espoli” que té lloc a Can Batlló des del 8 d’abril fins el 8 de maig, té lloc una xerrada amb l’autor del llibre “Muñoz Ramonet, Societat Il·limitada”, Xavier Muñoz, a l’auditori del Bloc Onze el divendres 15 d’abril del 2016.

Els germans Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet sobresurten en la narració de Xavier Muñoz com una orgia policroma d’ors i plates orientals sobre el fons obscur i pla de la Barcelona derrotada per la guerra civil. La major part dels ciutadans, maltractats pels vencedors, formen un gran contrast amb l’opulència i la prodigalitat dels germans Muñoz. La seva fortuna i les seves influències van donar peu a la dita: “Después de Dios, los Muñoz”. A mesura, però, que la narració avança, el fons es va destacant i pren relleu, a la vegada que les figures dels germans s’enllangueixen. Avui, encara, la fortuna que van deixar té un pes considerable, i en determinats aspectes discutible, com en el cas del palau del Marquès d’Alella del carrer de Muntaner, propietat de Julio Muñoz i reclamat per l’Ajuntament de Barcelona. Personatges sorprenents com doña Florinda, la mara, la Broto, l’amant assassinada, don Ignacio Villalonga, banquer i pròcer indiscutit, president del Banc Central, no es poden separar fàcilment del joc que Julio Muñoz planteja. Els seus negocis, transatlàntics es un temps de fronteres tancades per a la majoria de ciutadans, i el fet de convertir-se en un moment determinant en el quart banquer suís, són testimoni dels jocs malabars que van il·lustrar unes vides poc exemplars. El relat és alhora atractiu i suggeridor i manté l’interès constant durant la lectura d’aquesta tragèdia bufa, que finalment fa comprensible una història extravagant, mai acabada d’explicar fins l’aparició del llibre.

La família Muñoz va amenaçar amb una denúncia doble per difamacions a l’autor i a l’editorial que es va aturar retirant tots els llibres que quedaven i destruint-los.

Ruta 80 anys de la Revolució Social a Sants #GuerraCivil

80 anys de la Revolució Social a Sants 1936-1939 #GuerraCivil #Sants #FLl16 Ds. 5 de març, 11h Pl. Sants (font palangana d'en JM) Ruta per alguns punts significatius del Sants que va viure la revolució social, la repressió política i la derrota militar. http://negrestempestes.cat/node/591680 anys de la Revolució Social a Sants 1936-1939 #GuerraCivil #Sants #FLl16
Ds. 5 de març, 11h Pl. Sants (font palangana d’en JM)
Ruta per alguns punts significatius del Sants que va viure la revolució social, la repressió política i la derrota militar.

http://negrestempestes.cat/node/5916
https://www.facebook.com/events/931489933625056/

Aquesta ruta… la repetirem a l’estiu

VIIa Marxa Homenatge als Maquis a Barcelona

El col·lectiu Negres Tempestes presenta de nou dins la Marxa d’Homentage els Maquis un parell d’actes públics i gratuïts que us poden interessar:

* Dss 10 d’octubre a les 17h – Arc de Triomf
> PASSEJADA HISTÒRICA PER ESCENARIS SIGNIFICATIUS DE LA LLUITA DEL MAQUIS URBÀ A BARCELONA

* Dv 16 d’octubre, 19h – CSA Can Vies (c/Jocs Florals,42)
> Presentació
de:
    – Documental “Quico Sabaté” amb guió de RICARD DE VARGAS i direcció de JAUME SERRA
    – Llibre “Quico Sabaté i la guerrilla Anarquista”

193312 – Insurrecció a La Bordeta

Cartell jornadesEn desembre del 2013 es va celebrar a La Bordeta una exposició i una xerrada en motiu del 80è aniversari de la revolta insurreccional que tingué lloc, entre altres llocs a La Bordeta, Santa Eulàlia, La Torrassa, Font de la Guatlla, Sants, La Marina i Hostafrancs. Evidentment, no va ser un fet aïllat, sinó el reflex de la resposta a la repressió exercida des del govern republicà cap a l’anarquisme, les vaguistes de les diferents vagues del moment i dels obrers en general que es varen produir en aquells anys. Aquells dies de desembre del 1933 es varen viure aires de revolta que tingueren el seu punt àlgid en la proclamació del comunisme llibertari des del balcó de l’alcaldia de Santa Eulàlia de Provençana (L’Hospitalet del Llobregat) i que veuria en el burot de La Bordeta un dels seus principals camps de batalla. La revolta acabà amb la militarització del transport públic amb l’Exèrcit i dels carrers per part de la Guàrdia Civil; i com venia sent habitual, amb moltes persones empresonades i torturades.

Aquella exposició, així com la xerrada, es varen organitzar entre la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes. I avui tenim el plaer de presentar el “relligat” que es va fer en motiu d’aquella exposició, amb un vídeo de la xerrada i una revista que recull el material de l’exposició. Esperem sigui del vostre agrad.

Dossier 6,4 Mb:
20131200-BordetaInsu33_v2015-web.pdf
Vídeo de la xerrada 1:27:02:
https://www.youtube.com/watch?v=RPFtXKGejV4

1821 – La Constitució i la pesta

1821-LaConstitució

Durant l’agost de 1821 arriba a una Barcelona enfangada, atapeïda i enclaustrada entre muralles, una malaltia que es coneixia com la febre groga. Sembla que l’origen del focus molt probablement serà un vaixell arribat de l’Havana. El vaixell fou incomunicat, el Port i la Barceloneta van ser tants per un cordó sanitari que provocà més d’un avalot per part de les tancades. Es diu que en 26 de setembre hi havia 60 persones mortes diàriament només a La Barceloneta i uns 350 en el total de la ciutat. Tot i l’aïllament l’epidèmia s’estén per tota la ciutat i poblacions veïnes, probablement, les classes benestants i les autoritats varen ser les causants de la propagació, en fugir de la ciutat cap a altres poblacions en crear-se el cordó sanitari. La malaltia i la misèria regnen dins les muralles, sense cura possible, els malalts de febre groga moren en pocs dies.

A l’octubre la tensió social és cada cop més gran i finalment s’amplia el cordó a tot el pla de Barcelona. Es permet sortir de muralles els que puguin pagar 20 rals i passen una quarantena de 19 dies al convent de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, al monestir de Pedralbes, a la Conreria o a les barraques muntades per aquest fi a la falda de Montjuïc. Els pobres dependran de la caritat pública per poder sortir de la ciutat insalubre.

Així, a la falda Nord de la muntanya de Montjuïc prop de la Creu Coberta, s’alçarà entre el 2 d’octubre i el 21 de desembre, un efímer campament de 400 barraques que serviran per acollir a les persones en quarantena. Cadascuna d’aquestes barraques podia allotjar a unes 10 persones i per accedir a aigües no contaminades utilitzarien la font de Santa Madrona i també un pou que ja havia estat útil quan una pesta que afectà la ciutat el segle XVII. A causa de la gran concentració de gent, unes 4.000 persones i de les deplorables condicions en les que vivien, barrejats sense criteri, se li va donar el malnom de Ciutat d’en Nyoca, fent referència a la barreja de fruits secs que rea tradició regalar als convidats a un bateig. A més a més, es construí una capella el 10 de novembre que funcionaria com ajuda parroquial de la de Sant Just. En la imatge que acompanya aquest apunt podem veure una il·lustració on podem veure el campament de la Constitució al peu de la muntanya de Montjuïc, així com la Creu Coberta en primer terme amb el seu baldaquí.

El 25 d’octubre, la febre ja no porta cap nova víctima a La Barceloneta i la Catedral s’entona un solemne Te Deum que celebra la fi de l’epidèmia. Per Nadal s’aixeca el cordó i la ciutat comença a recuperar-se del sotrac. La febre groga va deixar, segons les fonts, de 7.500 a 20.000 morts a una ciutat de poc més de 100.000 habitants.

Coneixent l’existència d’aquest campament em pregunto si no tindria a veure el nom de l’assentament amb el fet que existeixi un carrer amb aquest nom en aquesta zona, en el barri de La Bordeta. El carrer Constitució actualment està dedicat a la Constitució de 1869, sorgida després de la Revolució de Setembre de 1868, que enderrocà Isabel II. I és que com ens explica el nomenclàtor, aquest carrer correspon al mateix ideari progressista, dels membres de la Unió Liberal que posaren nom a un grup de carrers en la mateixa època: Progrés, Llibertat, Riego, etc.

Bibliografia:
Geografia General de Catalunya – Francesc Carreras i Candi, 1911
Nomenclator de l’Ajuntament de Barcelona

Ruta per la Barcelona de la Revolució Social de 1936

El proper divendres 17 de juliol, en el 79 aniversari de la Revolució Social a Barcelona, el col·lectiu Negres Tempestes realitzarà una ruta pel centre d'aquesta ciutat. La ruta tindrà lloc: Divendres 17 de juliol del 2015 a les 18h Davant de l'edifici de Telefònica de la plaça Catalunya. Activitat gratuïta
Ruta per la Barcelona de la
Revolució Social de 1936

El proper divendres 17 de juliol, en el 79 aniversari de la Revolució Social a Barcelona, el col·lectiu Negres Tempestes realitzarà una ruta pel centre d’aquesta ciutat. La ruta tindrà lloc:

Divendres 17 de juliol del 2015 a les 18h
Davant de l’edifici de Telefònica de la plaça Catalunya.

Activitat gratuïta